L'explorador gironí que va trobar el corall més gran del món: "Crèiem que era un vaixell enfonsat"

GironaEl biòleg gironí Enric Sala és l'explorador resident de la prestigiosa organització nord-americana National Geographic Society. Amb les seves expedicions ha viatjat pels mars i oceans de tot el món i, sota l'aigua, en indrets remots, a centenars de quilòmetres de la civilització i a milers de metres de profunditat, ha vist postals marines difícils d'imaginar i de descriure. El novembre passat, mentre navegava per les illes Salomó, al sud-oest de l'oceà Pacífic, una de les seves expedicions va descobrir, de manera totalment fortuïta, el corall més gran del món. Mesura 34 metres d'amplada, 32 d'allargada i 5,5 d'alçada. És a dir, més que dues pistes de bàsquet juntes o que una balena blava, l'animal més gran del món.

Es tracta d'un exemplar del corall dur Pavona clavus, que segurament ha crescut de manera interrompuda durant més de 300 anys, sense que els mateixos habitants de l'illa arribessin a descobrir-lo. “El nostre camarògraf Manu San Félix estava buscant llocs per fer immersió, va veure una taca, es pensava que podria ser un vaixell enfonsat i, quan va veure que es tractava d'un corall i vam tenir-ne les mides, vam corroborar que era el més gran documentat fins ara”, explica a l'ARA Enric Sala.

Com a explorador resident de National Geographic, dins aquesta societat de divulgació científica Sala va fundar el 2008 la iniciativa Pristine Seas, que organitza expedicions per tot el món amb l'objectiu d'identificar les reserves marines que cal protegir i secudels plans de conservació dels governs. “Des que vam començar hem ajudat a crear 29 reserves marines, que representen una àrea total de quasi set milions de quilòmetres quadrats”, explica l'explorador.

Per conscienciar i implicar els òrgans governamentals, Sala i el seu equip elaboren documentals sobre el terreny que mostren la bellesa de l'àrea descoberta, a més d'estudis científics i econòmics que donen suport a la necessitat de protegir aquests espais. A banda dels documentals propis de National Geographic, Enric Sala també va participar, el 2016, en el documental Abans del diluvi, protagonitzat per Leonardo DiCaprio, que pretén conscienciar sobre els perills del canvi climàtic.

"És com viatjar mil anys enrere"

Els documentals de l'equip de Pristine Seas són realment impressionants, però, per molt que les imatges impactin, resulta impossible que arribin a captar del tot l'experiència de veure en viu tots aquests paisatges submarins, en els punts més apartats del planeta, a moltes hores de navegació, on no va mai ningú.

"Tenim la sort d'arribar a llocs deshabitats, on no es pesca, no hi ha humans i la natura està en la seva màxima esplendor. És com viatjar mil anys enrere en una màquina del temps”, corrobora Sala. I continua: “La sensació és difícil d'explicar, és quasi espiritual, perquè t'adones que ets part d'una cosa molt més gran que tu; que, en el món de les xarxes socials, vivim en una societat de narcisisme i ignorància davant de tot el que ens envolta”.

L'esperit intrèpid de Sala i tot el seu equip els ha fet baixar a milers de metres de profunditat i nedar entre centenars de taurons, però mai han tingut cap ensurt ni situació de risc. "Hem fet més de 12.000 immersions i mai hem tingut problema, els taurons tenen mala reputació, però el màxim que ens ha passat són punxades amb eriçons o picades de medusa", conclou.

Només el 0,01% del mar de Catalunya està protegit

Les travessies marines d'Enric Sala són lluny del Mediterrani, perquè, en aquest mar europeu, sobreexplotat pel turisme i la pesca, pràcticament no queden paratges verges per descobrir: "A la Costa Brava, per exemple, només estan protegides les illes Medes i una zona petita del cap de Creus, això representa el 0,01% de la mar catalana, és la superfície del barri de Poblenou de Barcelona”, lamenta Sala.

Per a l'explorador, la prohibició de la pesca i les activitats contaminants en àrees marines concretes genera molts beneficis ecològics i també econòmics: "El mar de casa nostra s'ha deixat en mans de la indústria de la pesca extractiva, hi ha un mite que diu que no podem protegir el mar perquè hi hem de pescar més, però és fals, no hi ha futur de la pesca sense àrees protegides que ajudin a repoblar”, argumenta. I conclou: “Que els pescadors estiguin en estat crític no és per les restriccions, sinó per la sobrepesca”.