L'infern d'El Bierzo: "En els meus 92 anys de vida no havia vist res semblant"

El Bierzo (Castella i Lleó)La carretera per arribar a Lusío, a la comarca lleonesa d'El Bierzo, és estreta i el paisatge pel qual s'obre pas, abans verd i frondós, és ara esgarrifós. Les grans muntanyes s'han tenyit de negre, dels arbres només en queden branques socarrades i s'hi acumula la cendra. Molta cendra. A l'entrada del poblet, el cartell que indica el seu nom està carbonitzat, i fer una volta pels carrers és gairebé impossible; estan coberts de runa i encara es respira el fum dels focs que durant dies han anat revifant constantment. Fins on arriba la vista, tot és foscor.

La ràbia, la pena i la impotència s'imposen entre els veïns d'una de les zones més castigades pels nombrosos i virulents incendis que assoten el nord-oest de la Península. En qüestió de dies, ho han perdut tot. "Aquests carrers eren el nostre punt de trobada", explica sense poder contenir les llàgrimes una veïna, que observa com el seu poble ha desaparegut gairebé per complet a causa del foc que va entrar a la província de Lleó des de Galícia. Almenys 15 cases han quedat del tot inhabitables.

El dissabte 16 d'agost va començar un malson del qual els veïns d'aquest poblet, que pertany al municipi d'Oencia, encara no poden despertar-se. "Aquell dia la cosa es va posar molt feixuga, amb un fum molt fosc. Ja gairebé no s'hi veia i no es podia respirar", relata la Silvia. En aquell moment hi havia almenys 50 persones al poble, que van decidir abandonar-lo tot i que volien quedar-s'hi. "Tot era negre, el foc baixava per la vessant i la sort és que vam marxar; si ens haguéssim quedat, no sé què hauria passat", explica. La seva casa ha quedat engolida per les flames.

Cap dels 50 veïns s'imaginava que, un cop poguessin tornar, ja no veurien Lusío com el coneixien. "Marxes perquè prioritzes la teva vida, però penses que enviaran algú a ajudar-nos. Jo abandono casa meva tot i voler-la salvar, poso la meva vida per sobre i confio que arribaran al poble els mitjans que poden sufocar totes aquestes flames. El que no podíem esperar és que ens abandonarien d'aquesta manera. És que aquí no va venir absolutament ningú. Ningú. Ens han deixat abandonats a la nostra sort", denuncia la Sílvia sense poder contenir les llàgrimes.

Tampoc la seva germana Ana pot evitar plorar mentre observen plegades les restes de la casa familiar, que datava de feia més d'un segle. Les parets explicaven històries i anècdotes viscudes durant més de cent anys, i des de les finestres era habitual sentir les veus dels veïns. Ara tot això ha desaparegut. "Era la casa dels nostres avis, que ja són morts, i que va passar als nostres pares. Ells la van arreglar amb tot el seu esforç i nosaltres ho vam continuar fent. Hi veníem sempre que podíem perquè no era una casa vella, era una llar des d'on gaudíem d'una vista meravellosa", recorden assenyalant el paisatge desolador que ha deixat el foc.

I ara, què? És la pregunta que es fan els veïns mentre observen com casa seva ha quedat reduïda a pedres amuntegades i cendra. "Què fem amb tota la runa que ens envolta? Per on comencem? Aquí no et pots plantejar res", diu la Sílvia. El seu plor ressona pels desolats carrers de Lusío i es barreja amb els laments d'altres habitants. Una altra veïna, que ha tingut més sort perquè casa seva s'ha salvat, s'uneix a les queixes d'abandonadament. "Em fa molta ràbia perquè com que som un llogaret no ens han enviat ni bombers ni helicòpters. Res de res", denuncia.

Al llarg d'aquest episodi d'incendis forestals sense precedents, la sensació de desbordament entre els efectius d'extinció és habitual per la complexitat d'identificar amb exactitud els punts que cremen. Perseguint-los, el cor se t’estreny a cada cantonada. L'infern en què s'ha convertit el paradís d'El Bierzo es fa insuportable i una senyora de 92 anys d'Igüeña, també al mateix Bierzo, m'ho deixa molt clar: "Al llarg de la meva vida he vist molts incendis, però mai res semblant al que està passant ara".

Els evacuats van tornant a casa

L'incendi que afecta Lusío va avançar ràpidament cap a la localitat d'Oencia, d'uns 270 habitants, que també van haver de ser desallotjats. "Gràcies a Déu, el foc no va arribar al poble", explica l'alcalde, Arsenio Pombo, que explica que no disposaven de cap pla de prevenció d'incendis perquè l'ajuntament "és molt petit". "No tenim recursos", insisteix. El que sí que van fer els veïns va ser desbrossar i netejar les finques. "Fa tres dies que vaig a Lusío, els porto contenidors perquè els seus també es van cremar... El que ha passat allà provoca una impotència immensa", afegeix.

Qui va patir les pitjors conseqüències d'aquests incendis va ser el Jörn, un alemany que fa un any ho va deixar tot enrere al seu país per comprar-se una casa en aquest poblet de la muntanya. "Segons la Junta de Castella i Lleó, el reallotjaran perquè no té cap alternativa", diu Pombo. Jörn explica que "és una catàstrofe enorme" i que va mudar-se a Lusío perquè era "un lloc molt natural, amb molta aigua al voltant durant tot l'any" i un veïns "amables i amb un cor gran". I és curiós perquè, malgrat ser una de les persones que hi residia tot l'any i haver-ho perdut tot, és dels que més optimista es mostra: "Tinc persones meravelloses al meu voltant, els veïns ens hem donat suport entre tots i una veïna m'ha deixat un lloc per viure". Per això, assegura que es quedarà i contribuirà a fer que el llogaret reneixi.

Però els incendis no només han capgirat en qüestió de segons la vida dels veïns de la zona oest de la comarca lleonesa que fa frontera amb Galícia. A la vall de Fornela, al territori nord que limita amb Astúries, les flames també van agafar-los per sorpresa. Els habitants dels pobles d'aquesta àrea, a la reserva de la biosfera dels Ancares Lleonesos, van haver de dormir quatre dies fora de casa, amb la incertesa, la por i la inseguretat de no saber què passaria. "Vam arribar amb el que portàvem, i ara hem d’esperar que ens diguin quan podem tornar a casa. Ens diuen que els pobles no corren cap perill, que el problema és el fum, així que podem continuar aquí avui, demà, demà passat…", explica un dels desallotjats. El mateix dia que es publica aquest reportatge han pogut tornar a casa.

La vall de Fornela és coneguda pel seu paisatge muntanyós, amb vessants costerudes i un curs marcat pel pas del riu. Té una frondosa vegetació formada per roures, castanyers i faigs, molts dels quals ara estan massacrats. També hi habita fauna com els cabirols o els llops, i les seves tradicions són conegudes a tota la comarca. Aquest espai natural protegit explica la valuosa història d’aquestes terres caracteritzades pels assentaments asturs preromans. Hi ha el castro de Chano, un dels millor conservats de Castella i Lleó i on es pot veure amb claredat com eren els habitatges asturs, o les pallozas, edificacions típiques de l’època preromana que destaquen pels sostres de palla i la seva estructura circular.

Gairebé un centenar de veïns dels pobles lleonesos de la vall com Faro, Cariseda, Peranzanes, Trascastro, Chano o Guímara han hagut de resguardar-se entre dimarts i divendres al pavelló del municipi pròxim de Fabero a causa de l'incendi que més preocupa la comarca, el d'Anallares, i que continua actiu des de fa dues setmanes. "És molt dur deixar casa teva de cop i volta", explica l'Antonio, un dels desallotjats. "La meva dona i jo dormíem al cotxe perquè crèiem que hi posarien matalassos i vam passar molt de fred", comenta un altre veí.

No és un cas aïllat: la desconfiança i el desconeixement ha regnat molt sovint entre els afectats. Una de les regidores de Peranzanes, Ludi Santana, demana ajuda desesperadament. "Volem salvar les nostres cases, s'estan cremant. Necessitem que salvin la vall de Fornela, que és reserva de la biosfera. Fa dies que no veiem la llum del sol i mengem cendra. No ens poden abandonar", exclama.

En molts casos han estat els mateixos veïns els que han evitat que el foc els calcinés les cases. Tot i que l'objectiu principal de l'extinció d'incendis és aconseguir que el foc no arribi a les poblacions i que no s'hagin de lamentar ferits ni víctimes mortals, amb el panorama a El Bierzo, a Castella i Lleó i a tot el nord-oest d'Espanya, els mitjans d'emergències no donaven l'abast.

Així, i malgrat les recomanacions de desallotjar les poblacions, molts ciutadans s'hi van quedar per ajudar. "Ens volien evacuar i molts de nosaltres ens hi vam negar, volíem quedar-nos a salvar el poble. I ho vam aconseguir. Els vam explicar als bombers on eren les bocanes de reg i per on s'hi podia arribar millor", explica el Manolo, un veí d'Anllarinos, a Páramo del Sil, una altra zona afectada pel mateix incendi que encercla la vall.

"Qui hi vindrà ara? Si això és una ruïna!"

L'alcaldessa de Páramo del Sil, Alicia García, que es enginyera forestal, reivindica que si l'incendi d'Anllares s'hagués frenat abans no s'hauria desencadenat aquest desastre. "Entenem que l'incendi de Las Médulas [a uns 60 km per carretera] va començar divendres i que els mitjans estaven intentant apagar-lo. Però al d'Anllares no hi van arribar fins dilluns a la nit. Si haguessin arribat diumenge al matí, ja estaria extingit", sentencia.

Aquesta és una reivindicació generalitzada a tota la comarca d'El Bierzo, que ha estat envoltada d'incendis pels quatre costats els últims quinze dies. Una zona castigada pel tancament de les mines que ara mirava cap a un futur banyat pel turisme. Una esperança que s'esfuma una mica més amb cada hectàrea arrasada. Tot i que el govern de Castella i Lleó assegura que el terreny calcinat està perimetrat, aviat es podrien superar les 80.000 hectàrees cremades.

Peñalba de Santiago, catalogat com un dels més bonics d'Espanya, és un altre dels pobles desallotjats que han vist com el foc s'emportava l’esplendor de la vall del Silenci, on s’ubica. En aquest cas, han estat els mateixos veïns els que s’han quedat als boscos per netejar i desbrossar, per evitar que el foc provoqués més danys. Pertany al municipi de Ponferrada i és un petit oasi a prop de la ciutat. Els pics que l’envolten poden assolir els 2.000 metres d’altitud i deu el seu nom al seu passat eremític: els monjos el van triar fa centenars d’anys com a lloc de meditació.

El foc també es va endur una de les joies més emblemàtiques i precioses d'El Bierzo: Las Médulas, patrimoni de la humanitat i un dels llocs més visitats de la zona. La mina d’or a cel obert més gran del món, construïda pels romans, va cremar durant diversos dies com a conseqüència d'un incendi procedent de Yeres. Com el seu poble i els dels voltants, i un lloc que es caracteritzava per la seva llum ara ha quedat tenyit de foscor. "Qui hi vindrà, ara? Si això és una ruïna!", es lamenta la gerent d’un dels restaurants del poble de Las Médulas.