Carlos Lasarte, l’amant que estimava el teatre

BarcelonaEl Carlos Lasarte sempre ha preferit afaitar-se amb gillette i escuma. El primer cop que va ser a Barcelona -l’any 1977 i només per unes hores- va comprar una brotxa en una botiga del carrer Ample. “Li cauran els pèls?”, va preguntar a la venedora. Li va respondre que no, que era de bona qualitat. En el fons li importava un rave, per molt que li caiguessin no reclamaria. Estava de pas per la ciutat i no tenia cap intenció de tornar a Barcelona. S’equivocava i molt aviat hauria de contradir-se d’imprevist. I decidir si tornava o no la brotxa.

Quan tenia cinc o sis anys, al seu Buenos Aires natal, va enamorar-se del cinema. Sortia commocionat de les projeccions, no entenia que la vida real fos tan diferent del que veia brollar de la pantalla. L’avi, un porteny de soca-rel, el duia al famós Teatro Maipo de la capital a veure varietats. En aquella època encara s’obeïen els desitjos dels pares i a ell li toca estudiar per advocat, ja que el seu pare considera que no hi ha professió millor per vehicular la gran afició del Carlos per la conversa, matís perenne de la seva personalitat. Exerceix durant cinc anys d’advocat laboralista però no es resigna a marginar el que sempre ha sigut el seu somni. Treballa també d’auxiliar administratiu al Banco de la Nación Argentina. S’hi avorreix com una ostra, recorda enmig de sonores riallades. Per matar les hores mortes, s’organitzen improvisades i concorregudes tertúlies sempre amb ell com a catalitzador carismàtic i xerraire. Arriba a córrer la brama que a la primera planta del banc passa visita un psicòleg de verb fàcil i simpatia desbordant. A mitja tarda, te amb pastetes i conversa infinita. Quina troballa! Convertir un banc en un centre social avant la lettre.

Arriben anys difícils a l’Argentina. Des del 1975, la dictadura de Videla tenalla la ja per si fràgil democràcia del país. Està decidit a marxar, a veure món. Finalment, després de molts esforços, ja ha pogut exercir d’actor i director de teatre i per motivacions diverses decideix que és el moment oportú per provar sort més enllà de l’Atlàntic. Companys actors com Héctor Alterio marxen a Espanya, que tot just ha posat fi a quaranta anys de foscor i el contrast amb casa seva esdevé encara més cruel. La seva primera intenció és instal·lar-se a Madrid, però una amiga el convenç per fer cap a París, previ pas molt breu per Barcelona: l’episodi de la brotxa. A la capital francesa només s’hi està mig any. No s’esdevé feeling ni amb la ciutat ni amb l’idioma. En contra del que tenia previst, torna a Barcelona i, junt amb altres compatriotes, munta la companyia de teatre Buenos Aires i posen en escena clàssics del teatre argentí com Crónica de un secuestro i El amasijo. Combina aquesta faceta vocacional i apassionada amb el vessant més popular de l’actor versàtil: fer de boy a la companyia de revista del gran Pedro Peña al Teatre Espanyol del Paral·lel.

Un món que desperta

Són anys de descoberta i també de renaixement del teixit teatral català. Moltes realitats conviuen en un panorama que tot just es desperta de la hibernació: el Lliure, el Festival de Sitges, el Grec... El Carlos pren partit amb determinació per un món que l’absorbeix i el magnetitza. És membre fundador de la companyia Teatreneu, una experiència que culminarà el 1988 amb la inauguració de l’emblemàtic teatre del carrer Terol, on amb el pas dels anys triomfaran tot tipus de companyies emergents i grans personalitats com Rubianes i Pavlovsky. Durant aquest trànsit descobreix també el gust i la passió per l’ensenyança. Reconeix sense dubtar gens que els vint-i-cinc anys que ha dedicat a oferir cursos de teatre han sigut una de les experiències més gustoses i creatives de la seva vida.

“El teatre era un amant que no es va assabentar que jo l’estimava”, rememora amb certa recança, i em deixa anar també una demolidora cita de Stanislavksi: “M’interessen la vida i el teatre. Però cada dia que passa m’adono que m’interessa més la vida”.

Així va ser. Però el desgast de tants anys i un cert cansament no el fan abandonar el vaixell. El cinema és una assignatura pendent que es resisteix a deixar passar de llarg. I l’oportunitat arriba. Assisteix a un càsting amb un jove director català que prepara la seva opera prima. Dissimula l’accent argentí per no acotar en excés les possibilitats d’èxit. I llàstima, perquè precisament busquen un actor per a un personatge argentí. Per sort, el malentès queda desfet i el paper és per a ell. El jove director és Jaume Balagueró i la pel·lícula Els sense nom. Santini, el líder d’una misteriosa secta, resulta un revulsiu en la seva carrera, que queda estretament vinculada amb l’obra de Balagueró. [REC], [REC]( 2), Mentre dorms, Alpha, Blancaneu... El Carlos no vol ni sentir a parlar de retirar-se. Després de trenta anys de matrimoni, en fa cinc que es va quedar vidu, però la vitalitat no l’ha abandonat. Ni de bon tros. Queda clar que li va donar sort aquella brotxa d’afaitar de fa trenta-set anys. I que no havia de ser retornada.