L'avorriment també és tradició

AmpostaLa plaça de bous d'Amposta és als afores del municipi, en terreny d'expansió urbanística. Entre la Cambra Arrossera, l'empresa Arroz Montsià i un supermercat Aldi, la plaça de bous és una arena amb grades desmuntables, sense cap gràcia ni glamur. Veïns i ciutadans d'altres pobles de les Terres de l'Ebre peregrinen cap a la plaça aquests dies de festa major. Sobretot hi ha joves, més homes que dones. Alguns es distingeixen pels colors de les samarretes, l'identificador de la colla de festes a la qual pertanyen. "Hi anem per tradició. Fa cosa de dir però la gent també ve pel morbo de si el bou agafa a algú", m'explica el Gerard, un jove de 18 anys de la colla Què Vols que et Diga.

La crua confessió del Gerard em sorprèn. És el primer correbou que presencio, i vaig amb cautela. L'espectacle que observo és un toro embolat -aquests que porten dues boles enceses amb quitrà i bengales lligades a les banyes- davant d'unes 1.500 persones. Dura una mitja hora i em permet entendre la morbositat que apuntava el Gerard: la festa és sobretot avorrida, d'acció n'hi ha ben poca.

El bou volta amb les banyes enceses, trotant a vegades, corrent puntualment; gairebé tota l'estona camina a poc a poc. Examina la gent que l'envolta, que és molta. La presencia de l'animal n'espanta pocs. La seva actitud és més aviat dòcil. Fins i tot jo, novici en la matèria, goso entrar a l'arena.

La terra del coliseu és ple de joves que s'esperen dempeus i en grups, enmig de l'escena, que la bèstia s'hi acosti. S'estan quiets amb els braços plegats i cara d'ensopiment. Els adolescents entren i surten de l'arena. A la plaça hi ha poca acció i aprofiten per fer una cervesa a les barraques de l'exterior.

Pocs valents

El públic reacciona de tant en tant: xiulen quan al bou se li apaguen les torxes i aplaudeixen quan algú s'atreveix a encendre-les. Molt pocs gosen acostar-se a l'animal per retallar la seva envestida. Quan algú ho fa, el públic es concentra en l'acció i si soluciona amb agilitat l'atac del bou, l'ovacionen, encara que tímidament. Els valents són excepcionals. La majoria evita la proximitat de l'animal, s'ho mira elevada en tarimes de seguretat o darrere una mena de reixes que instal·len enmig de l'arena. Gairebé tota l'estona m'estic a l'entrada de camions. Hi ha quatre empleats de protecció civil de l'Ajuntament. El més actiu es diu Venancio. El coneix tothom i constantment fa fora menors de 14 anys, que tenen el pas barrat a la plaça si no van acompanyats pels seus pares. Un matrimoni entra a l'arena amb els seus dos fills, menors de 10 anys. El Venancio els crida a l'ordre. Em veu prendre notes i demana al meu acompanyant, l'escriptor Ferran Torrent, per a quin mitjà escric. Quan acaba la sessió de bou embolat, un representant de la comissió de bous d'Amposta em crida l'atenció: "Estem escarmentats perquè la gent de fora ve aquí i munta follón ". La Mònica té 17 anys i és companya de colla del Gerard.

Ella no gaudeix especialment dels correbous però els respecta "mentre no facin mal a l'animal", i hi va perquè "és part de la cultura del poble". La Mònica m'avisa que de turistes estrangers no n'hi ha gaires, i després, a la plaça, ho puc confirmar. El Gerard afegeix que ell prefereix, per emocionants, els correbous de les Cases d'Alcanar, perquè la plaça és a tocar del mar i l'objectiu és fer que el toro caigui a l'aigua.

"Estampa del franquisme"

Desconec en quin grau pot patir aquest bou -dubto que l'animal ho gaudeixi- però l'espectacle no és sanguinari com a les corrides. El Torrent, que de jove a València havia estat aficionat als correbous, m'assegura que l'ambient i l'estètica a la plaça d'Amposta "és com una estampa del franquisme". El cert, però, és que la plaça està plena de joves de tota condició. Al tren de tornada a Barcelona, Míriam Tomàs, tortosina i estudiant universitària de matemàtiques, em diu que respecta els correbous: "No em fan ni fred ni calor, però sí que els trobo una mica avorrits".