La màgia del teatre: L’escenari més integrador

BarcelonaTot està a punt per començar l’assaig i Francis Rodríguez es prepara. “Soc Posidó, el rei dels mars!”, repeteix una vegada i una altra fins a trobar el to adequat. Aquesta és precisament una de les coses que ell troba més difícils a l’hora de preparar una obra de teatre. “A l’última em va costar una mica, però al final ho vaig aconseguir”, recorda. El Francis té 28 anys i és discapacitat intel·lectual. Ell i els seus companys de la companyia Alquimistes Teatre ja han acabat els assajos de cara a l’obra que oferiran avui al Teatre Sagarra per clausurar el Festival Internacional de Teatre Integratiu (FITI) de Santa Coloma de Gramenet, coincidint amb el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. “El teatre és una manera creativa de donar visibilitat al col·lectiu de persones amb diversitat funcional, intel·lectual o física, i també de trencar barreres i prejudicis”, diu Francia Gajardo, una de les directores de la companyia colomenca. “Quan soc a dalt de l’escenari la gent em mira d’una manera diferent que normalment”, corrobora el Francis.

El FITI comparteix objectius amb el Simbiòtic Festival, que s’està celebrant a la Nau Ivanow de Barcelona aquest cap de setmana. El festival se centra en la discapacitat sensorial que, per exemple, pateixen les persones cegues i sordes. “Volem abolir les barreres comunicatives i treballar la inclusió des de la creació”, explica Maria Oria, codirectora del festival que organitza We Act Assoc.

Un resultat professional

Tot i qualificar el teatre de “terapèutic en ell mateix”, Gajardo insisteix que a Alquimistes treballen per fer un producte de qualitat i professional. “Millorar el nivell és l’única manera de trencar els prejudicis i que la gent vingui a veure’ns”, argumenta. El procés per aconseguir-ho, això sí, acaba sent terapèutic. “Fem treball vocal, de ritme i de creació de personatge. Ens centrem en les dificultats de cadascú”, assenyala Gajardo. “Una de les coses més importants és memoritzar el text i jo ho puc fer de seguida”, diu el Francis.

Per la seva banda, l’associació Femarec, que treballa per la inclusió de les persones amb discapacitat, també defensa les virtuts del teatre en aquest sentit. La seva responsable d’intervenció social, Marta Cardellach, relativitza la funció terapèutica però té una llarga llista d’aspectes que s’aborden a través de la creació cultural: les habilitats socials, l’autoestima, la seguretat en un mateix i l’empatia. Femarec impulsa des de fa més de vint anys la companyia Pot Teatre, formada íntegrament per persones amb discapacitat i que actualment està de gira amb l’espectacle Els músics de Bremen in concert. “Per a ells no és fàcil assumir, per exemple, que tot el públic d’un teatre els aplaudeixi. Això és positiu perquè així aprenen el reconeixement a la feina ben feta”, explica Cardellach.

Una feina que Gajardo avalua independentment de treballar amb persones amb discapacitat. “Les etiquetes els fan molt de mal des que són petits”, diu. El seu somni, explica, seria no haver de fer un festival de teatre integratiu sinó que el circuit de teatre de Catalunya incorporés amb normalitat professionals amb diversitat funcional. “Especialment els teatres públics”, apunta. Amb tot, lamenta que queda molt camí per aconseguir-ho. En la mateixa línia s’expressa Cardellach, que relata com produccions de molta qualitat es valoren de forma diferent perquè són fetes per persones amb alguna discapacitat. “Nosaltres no veiem Pot Teatre com una companyia de persones amb discapacitat, sinó com una companyia i prou”, insisteix.

Un públic divers

Més enllà del que passa als escenaris, omplir les platees de públic divers també és un repte que, en la majoria de casos, tampoc s’aconsegueix. “Quan les persones cegues volem anar a veure una obra no podem triar el dia en funció de la nostra agenda sinó en funció de quan facin una representació accessible”, explica el cap de la unitat de cultura de l’ONCE, Josep Pitarch. Una manera de funcionar dels teatres del circuit comercial que, segons Oria, impedeix avançar cap a la inclusió. “Si només fan funcions adaptades puntualment, hi van sempre les mateixes associacions de persones amb discapacitat”, diu. Els deures per als equipaments culturals -en el cas dels públics, recollits al pla d’accessibilitat de la Generalitat- inclouen disposar d’audiodescriptors, intèrprets de llenguatge de signes o sistemes de subtitulació. Estimular el sentit del tacte també és important i Pitarch valora la possibilitat de tocar els decorats, el vestuari o elements de la sala.

Innovar amb els signes

D’altra banda, per a les persones sordes és important innovar en la traducció en llenguatge de signes. Aquest cap de setmana el Simbiòtic Festival ha exhibit el muntatge Barcelona (contra la paret), on cada personatge anava acompanyat d’un intèrpret. “Això dona molts més matisos al públic”, defensa Oria.

En paral·lel a les representacions, el festival també ha impulsat el Laboratori Simbiòtic, amb l’objectiu d’intercanviar coneixements entre creadors, professionals de l’accessibilitat i persones amb discapacitat. “Tots ens hem de responsabilitzar per fer unes arts escèniques representatives”, diu Oria. Per a Pitarch, la millor accessibilitat és la invisible. “Quan no en parlem més voldrà dir que hem aconseguit anar al teatre sempre que vulguem”, conclou.