Matar 30.000 porcs al dia: treballar a Osona però no trobar lloc on viure

VicLa Sylvie, de cinquanta anys, recorda que gairebé vomita el primer dia que va treballar en un escorxador. Havia de tallar la llengua i el cor dels porcs amb un ganivet en una sala on feia tant de fred que gairebé se li congelaven les mans. Eren porcs enormes, d'entre 80 i 100 quilos de pes, com no havia vist a la seva vida. "Al meu país els porcs són petits. Aquí són grans com vaques". I sense parar, un porc darrere l'altre. Com en una cadena de muntatge.

Ara continua treballant en un escorxador, però s'encarrega d'examinar els pulmons dels animals. La pudor de sang és intensa. Els seus guants, el davantal i la mascareta també queden tacats de sang, i ha d'estar tota l'estona amb els braços aixecats per palpar un per un els pulmons dels porcs penjats cap per avall. “Quan torno a casa, em fa mal tot el cos”, confessa. Però assegura que ja s’hi ha acostumat. És mare separada, viu a Vic amb els tres fills de 13, 16 i 26 anys, i cobra uns 1.200 euros nets al mes.

La Sylvie va néixer al Senegal i és un dels milers d'immigrants que treballen a les empreses càrnies de la comarca d'Osona. Són immigrants en situació regular, amb permís de treball i residència, que han contribuït que Osona sigui un dels motors econòmics de Catalunya. Així ho constata l'Observatori Socioeconòmic d'Osona.

La comarca té un ric teixit industrial, però destaca sobretot per la seva potent indústria alimentària, que ha crescut a un ritme superior a la resta de sectors. "Mentre que entre el 2015 i el 2024 la contractació general a Osona va créixer un 16%, a la indústria alimentària ho va fer un 67%, i als serveis de neteja, molt relacionats amb aquesta indústria, un 119%", detalla la tècnica responsable de l'Observatori Socioeconòmic d'Osona, Sandra Álamo. Un creixement que hauria estat inviable, afegeix, sense la mà d'obra estrangera poc qualificada.

El 2015 tres de cada deu treballadors de la indústria alimentària eren immigrants. El 2024, sis de cada deu. La majoria són subsaharians, però també hi ha indis i llatinoamericans. Als serveis de neteja industrial la presència d'estrangers encara ha crescut més: de quatre de cada deu a gairebé vuit de cada deu, sobretot magribins. Els catalans ja no volen fer aquesta feina.

Estem parlant d'empreses que inicialment eren familiars, però moltes van ser comprades per grans grups i van començar a créixer i créixer. Sobretot a partir del 2010.

Per exemple, Le Porc Gourmet, a Santa Eugènia de Berga i propietat del Grupo Jorge, va obtenir permís de la Generalitat per augmentar la seva capacitat de sacrifici de 6.000 a 15.000 porcs al dia el 2012, segons la resolució signada pel llavors conseller de Territori Lluís Recoder. Recoder també va autoritzar a l'Escorxador Frigorífic d'Osona (Esfosa) –l'accionista majoritari del qual és actualment el Grupo Empresarial Costa– construir un nou escorxador a Vic el 2011, segons va informar la premsa local. Aquell mateix any es va donar llum verda perquè l’escorxador de Patel, del Grup Vall Companys, augmentés un 80% la seva producció al municipi de l'Esquirol, segons documentació oficial consultada per aquest diari. Posteriorment Patel ha continuat creixent.

"Osona és un lloc a part pel gran volum d'animals que se sacrifiquen al dia. També s'hi maten porcs d'altres països, sobretot de Bèlgica i Holanda", diu una veterinària de la Generalitat que treballa en un escorxador i prefereix mantenir l'anonimat. El conseller comarcal de Promoció Econòmica, Josep Casassas, posa xifra a aquest gran volum de producció: a Osona es maten més de 30.000 porcs al dia.

Just quan aquestes empreses càrnies començaven a créixer més i més, es va frenar la construcció d'habitatge a la comarca a causa de la crisi immobiliària, i l'edificació d'habitatge de protecció oficial va passar a ser gairebé nul·la a partir del 2013 fins a l'actualitat, segons dades de la Diagnosi sobre situacions de sensellarisme i exclusió residencial a la comarca d’Osona, realitzada el juliol del 2023 per la Càtedra UNESCO d’Habitatge de la Universitat Rovira i Virgili. Però és que tampoc no es van adaptar les carreteres al creixent volum de camions, ni el transport públic al moviment de treballadors.

¿Potser aquestes empreses havien d'assumir alguna responsabilitat social? L'ARA ha contactat amb les deu empreses càrnies d'Osona que més van facturar el 2024. Totes, tret d’una, Embutidos Monells, han declinat pronunciar-se sobre aquest tema. Una ha justificat que la responsabilitat hauria de ser de les administracions, però ha preferit no participar en el reportatge perquè hi vol mantenir una bona relació.

Per la seva banda, fonts del departament d'Agricultura aclareixen que els aspectes que es tenen en compte per aprovar l'ampliació d'aquestes indústries no són pas la disponibilitat d'habitatge o de serveis a la zona, sinó la higiene alimentària, el benestar animal, l'urbanisme, el medi ambient... "La necessitat de mà d’obra és un benefici de l’empresa i un cost per a l’Ajuntament. Caldria una coordinació público-privada perquè els ajuntaments puguin fer front a aquesta pressió social", destaca el president del Consell Comarcal d'Osona, Marçal Ortuño (ERC), que considera que no pot ser que les administracions hagin de continuar assumint en solitari tota la responsabilitat.

Aquest diari també ha entrevistat una desena d'alcaldes d'Osona al municipi dels quals –o en una localitat veïna– hi ha alguna d'aquestes grans càrnies. D'una banda, sorprèn que no hi ha hagut cap coordinació entre municipis; de l'altra, que la majoria d'alcaldes reconeixen que mai no van preveure que els treballadors d'aquestes empreses anessin a viure a les seves poblacions. I el que crida encara més l'atenció: tampoc no ho preveuen ara. Els immigrants no apareixen a cap equació sobre habitatge. L'ARA ha visitat diversos municipis de la comarca. Aquest és el relat del que hem trobat: una autèntica bomba de rellotgeria.

Sense lloc on viure

Les tres tendes de campanya estan camuflades entre els arbres i els arbustos d'un descampat al sud de la ciutat de Vic i, si no t'hi fixes, passen totalment desapercebudes. Al solar hi ha garrafes d'aigua buides per terra, roba estesa a les branques dels arbres, restes d'un foc apagat... Són les nou del matí i fa un fred intens que cala als ossos. El Maisa surt mig endormiscat d'una de les tendes de campanya i l’Ibrahim ho fa poc després. Dins continuen descansant quatre companys més. Tots són del Senegal i van arribar a les illes Canàries en pastera.

El Maisa i l’Ibrahim fa dos anys que són a Espanya, quatre mesos que tenen permís de treball i dos que treballen a un escorxador a Santa Eugènia de Berga. Asseguren que trobar feina va ser molt fàcil, però que no hi ha manera de trobar un lloc per viure. Així que de moment s'han instal·lat al descampat.

Allà mateix cuinen, es renten i s'intenten escalfar amb un petit foc que fan amb llenya. Van a buscar aigua amb garrafes a una font, i intenten carregar les bateries dels mòbils amb una petita placa solar que en aquesta època de l'any els serveix de ben poc perquè el sol no escalfa prou. El Maisa té 40 anys i l’Ibrahim, 25, i asseguren que a l'escorxador els paguen molt bé: fins a 1.800 euros al mes si també treballen els caps de setmana o el que calgui.

"S'aprofiten dels estrangers", declara Albert Fuentes, de 48 anys, delegat de CCOO i un dels pocs catalans que continuen treballant en un escorxador, el de Patel, encara que no està contractat per aquesta empresa, sinó per una d'externa. Una cosa també molt habitual en aquest sector.

“És una feina en cadena”, explica. Per exemple, una persona s'encarrega de degollar els porcs un per un, i això és el que fa durant tota la jornada. Altres, en canvi, són a la denominada sala de desfer, on trossegen l'animal. Uns li treuen els budells, altres l'obren en canal… L'Albert s'encarrega de tallar les costelles i el bacon. Té un descans de dotze minuts cada dues hores: en una hora maten i trossegen entre 510 i 520 porcs. “Abans fèiem 450 porcs l'hora, però ara la cadena cada cop va més de pressa”, es queixa.

L’advocat del col·lectiu Càrnies en Lluita, Toni Iborra, corrobora que és habitual que les grans companyies del sector recorrin a empreses externes per contractar els treballadors, cosa que facilita que els puguin anar contractant i acomiadant sense acumular antiguitat, denuncia. Segons l’Observatori Socioeconòmic d’Osona, la taxa de temporalitat a la comarca és del 54,2% i la rotació laboral s'ha incrementat des que el 2022 va entrar en vigor la reforma laboral.

Fonts del sector carni justifiquen que no hi ha la mateixa disponibilitat d'animals per sacrificar i desfer durant tot l'any: a l'estiu als porcs els costa més engreixar-se per les altes temperatures i, per tant, n'hi ha menys. "Per això, d'acord amb la llei i l'estatut del treballador, fem servir la subcontractació, com passa amb altres sectors que tenen puntes d'estacionalitat", argumenten. Quan el novembre passat es va detectar un brot de pesta porcina a Collserola, un total de 458 treballadors contractats per una d'aquestes empreses externes també es van quedar sense feina, afectats per un ERTO.

Tendinopaties no reconegudes

“Tendinopaties d'esquena, de colze, de canell…”, enumera la metgessa de família Neus Font, directora assistencial del CAP el Remei, situat a la part sud de Vic on viuen la majoria d'immigrants, a l'altra banda del riu Mèder, que serveix de frontera natural amb la resta de la ciutat. Les patologies que esmenta són habituals entre els treballadors de les càrnies a causa dels moviments repetitius que fan. El problema és que les mútues no les reconeixen com a malalties laborals tot i que, segons diu, “hi ha casos realment flagrants”. Això, assegura, és el pa de cada dia al CAP, cosa que encara satura més el centre.

Stefania Valentina, de 38 anys, tenia tendinitis i, tot i això, va continuar treballant a l'escorxador de Patel. “A mi la feina no em fa por”, justifica. És de Romania. Als 12 anys es va quedar sense pare i als 13 va començar a treballar, primer al camp i després en una granja de cabres. Va venir a Catalunya el 2017 amb un contracte de tres mesos per empaquetar fruita a Lleida, i després va començar a treballar a l'escorxador. El seu marit i els seus fills van arribar després. "Van vendre la granja de cabres per poder comprar els bitllets d'avió", explica. Viuen a Manlleu en un quart pis sense ascensor i amb humitats, pel qual paguen 399 euros de lloguer al mes.

La Stefania té clara una cosa: no vol que cap dels seus fills –en té cinc, d'11, 14, 15, 17 i 21 anys– treballin en un escorxador. La seva filla, de disset anys, parla un català perfecte amb accent de Vic, i tampoc no vol saber res de les càrnies.

Ombres en la foscor

Poc abans de les cinc del matí, comencen a arribar treballadors a l'escorxador de Le Porc Gourmet. És negra nit, hi ha poca llum i fa un fred que pela. Amb tot, la majoria es desplacen en bicicleta o a peu. Només els més afortunats van amb patinet. Pocs porten alguna llum que els il·lumini. Són ombres en la foscor.

L'entrada a l'escorxador no és massiva, sinó amb comptagotes. Els treballadors es van incorporant en funció del lloc que ocupen a la cadena de producció. Els que maten el porc són els primers.

"Si ho demanéssim, l'empresa estaria disposada a posar un autobús per als treballadors, però no el necessiten perquè tampoc venen des de tan lluny", assegura el president del comitè d'empresa de Le Porc Gourmet, el senegalès Mamadou Galde, que fa divuit anys que hi treballa i hi està encantat. Segons diu, gràcies a Le Porc Gourmet ell es guanya la vida.

La majoria dels treballadors es traslladen fins a l'empresa des de Vic per un camí rural que connecta la capital d'Osona amb el municipi veí de Santa Eugènia de Berga. Allà l'abril del 2020 dos treballadors de Le Porc Gourmet van morir arrossegats per una riuada quan es dirigien a treballar a l'intentar creuar un gual que passa per sobre del riu Gurri, desbordat aquell dia per les fortes pluges. El desembre del 2024 l'Ajuntament de Vic va anunciar que construiria una nova passera en millors condicions, finançada per Vic i Santa Eugènia de Berga a parts iguals –cada consistori aportaria uns 108.000 euros–, i una contribució de 50.000 euros del grup carni. Però han passat gairebé sis anys d'aquella desgràcia i encara no s’hi ha fet res.

El representant de l'associació Promoció del Transport Públic Arnau Comajoan confirma que no hi ha autobusos a la comarca que connectin amb els polígons industrials, excepte una línia que té parada a l'anomenada illa càrnia –un polígon al nord de Vic–, però no ofereix servei ni els dissabtes ni el mes d'agost, i els seus horaris no coincideixen amb els torns d’entrada a les empreses.

Un estudi realitzat el 2021 per l'Observatori Socioeconòmic d'Osona resulta revelador en aquest sentit: només el 4,8% de la població de la comarca utilitza el transport públic. Un problema, però, que ja s'ha posat damunt la taula. El Consell Comarcal ha participat recentment en el projecte europeu Beyond the Urban URBACT per millorar la mobilitat, i confia que la Generalitat posi fil a l'agulla el 2028, quan acaba la concessió de les línies d'autobusos interurbanes, que són la seva competència i són les que haurien de connectar amb els polígons.

Transport il·legal

A un quart de tres de la tarda l’Emmanuel espera davant de Le Porc Gourmet amb la seva furgoneta de deu places. És de Nigèria i va treballar set anys a Patel fins que es va accidentar, explica mentre mostra un os que li sobresurt visiblement d’un dels canells. Com que la pensió de 1.000 euros que cobra actualment no és suficient per mantenir els seus tres fills i enviar diners a la seva mare a Nigèria, es dedica al transport de treballadors. De manera il·legal. Cobra 30 euros al mes per passatger i fa cinc trajectes al dia.

Quan acaba el primer torn de treball a Patel, és curiós veure el moviment de vehicles a la sortida d'aquest altre escorxador. Els treballadors blancs acostumen a desplaçar-se sols en cotxe. Els subsaharians van com a mínim tres o quatre en un mateix vehicle.

A la porta de l'escorxador hi ha un jove nigerià que espera. Diu que busca algú que el porti a casa perquè el company que ho sol fer s'ha quedat a treballar hores extres. Viu a Vic en una habitació de lloguer, que està disposat a mostrar si el seu nom no apareix en aquest reportatge. L’habitació és petita, d’uns 2 metres d’ample per 3,5 de llarg. Hi ha un llit, un armari minúscul i una prestatgeria. Al pis també viuen tres persones més, i hi ha un llit al menjador per a possibles inquilins temporals. El jove nigerià paga 300 euros al mes per l'habitació amb dret a cuina i bany. També confessa que ell en realitat no té papers. Treballa amb el permís de treball del seu germà, amb qui té una gran semblança física i que ara és a Holanda.

“Per què la gent negra com jo només trobem feina fàcilment en aquestes empreses?”, es pregunta un altre noi, l’Andy, de 29 anys i originari de Ghana, abans de començar el seu torn de feina a Le Porc Gourmet. Diu que va estudiar comptabilitat al seu país d'origen, que ha enviat currículums arreu, però que només ha trobat feina matant porcs. Viu a Vic a casa d'un company, que ha col·locat un llit al menjador perquè hi pugui dormir. Li paga 250 euros mensuals.

Actualment, fins i tot és difícil trobar una habitació de lloguer a la capital d'Osona. Els immigrants, a més, han de competir amb els estudiants de la Universitat de Vic que també busquen allotjament. Els propietaris prefereixen llogar a un estudiant que a un estranger.

Racisme immobiliari

"Hi ha racisme immobiliari", denuncia l'activista de la Plataforma Afectats per l’Habitatge (PAH) Maira Costa, que es queixa que s’han deixat passar oportunitats per construir habitatge de protecció oficial a la comarca, i que a sobre han passat coses incomprensibles com que l’Ajuntament de Manlleu tanqués l’oficina local d’habitatge fa dos anys.

La conseqüència de tot plegat és que al 55,8% de les llars dels immigrants viuen cinc o més persones, segons l'Observatori Socioeconòmic d'Osona. Una altra dada significativa és que la població estrangera a Vic va augmentar un 34% entre el 2011 i el 2021, mentre que el nombre de llars només va créixer un 7% en el mateix període. "En els dos últims anys sembla que s'està activant la construcció d'habitatge nou. Però són habitatges d'un preu molt elevat perquè la gent jove o la població estrangera hi pugui tenir accés", explica la responsable tècnica de l'Observatori. O sigui, tampoc no resol el problema.

I és que la majoria d'immigrants volen viure a Vic o Manlleu, perquè allà hi ha més serveis i perquè també hi viuen els seus compatriotes. Torelló és un altre dels municipis preferits.

"Cal aturar aquest creixement. Hauríem de declarar l'emergència sociodemogràfica", afirma l'alcalde de Vic, Albert Castells (Junts), que exigeix que el president Salvador Illa demani el traspàs de les competències d'immigració per frenar l'arribada d'estrangers, o "faci el que calgui a nivell legal perquè les ciutats en aquesta situació límit puguin declinar l’empadronament”.

"No és culpa de la indústria càrnia. La comarca d'Osona ha generat un efecte crida pel seu dinamisme econòmic. Les persones que arriben a Vic han de tenir un projecte de vida, de feina i d'habitatge. No podem acollir més persones en situació irregular", afegeix l'alcalde. Algunes entitats que prefereixen mantenir l'anonimat asseguren que l'Ajuntament els ha demanat que no atenguin els immigrants sense papers. Actualment, a gairebé vuit de cada deu municipis d'Osona hi ha immigrants en situació irregular, segons la Diagnosi sobre situacions de sensellarisme i exclusió residencial a la comarca d'Osona.

"L'habitatge és competència de la Generalitat. No n'hi ha prou amb fer grans anuncis. Han de baixar al fang. No pot ser que les responsabilitats recaiguin en els ajuntaments", diu per la seva banda l'alcalde de Manlleu, Arnau Rovira (Junts). Reconeix que “actualment no s'està fent habitatge de protecció oficial” al seu municipi, però, en canvi, pretenen “créixer industrialment”. "Necessitem més IAE", argumenta, en referència a la recaptació de l'impost d'activitats econòmiques.

Sense planificació

De fet, això és un clàssic a tota la comarca: municipis que han autoritzat l'ampliació d'indústries sense cap mena de planificació comarcal, ni d'habitatge, ni de serveis, ni d’infraestructures. "És un planejament urbanístic més propi dels anys 90: anar desenvolupant bolets arreu de la comarca", constata l'alcalde de Roda de Ter, Toni Mas (ERC).

“Urgeix la variant”, diuen les pancartes que pengen de les cases a la carretera que travessa de punta a punta aquesta localitat de gairebé 7.000 habitants. Cada dia hi passen desenes de tràilers que es dirigeixen al macroescorxador de Patel, situat just al poble del costat. És a dir, mentre el municipi veí de l’Esquirol recapta els impostos d’aquesta càrnia, Roda de Ter és la localitat que suporta el trànsit de camions.

L'alcalde de l'Esquirol, Àlex Montanyà (ERC), calcula que a Patel deuen treballar unes 600 persones, però molt poques viuen en aquesta localitat de 2.303 habitants. “Aquí no tenim habitatge. L'escorxador està més lluny del nucli urbà de l’Esquirol que de Roda de Ter o Manlleu”, explica, donant a entendre que viuen a aquests altres municipis. "Estic més preocupat per la necessitat d’habitatge pels joves del poble que no pas pels treballadors", afegeix.

El mateix passa a Sant Vicenç de Torelló (2.118 habitants), on hi ha l'escorxador de Mafriges, que també ha anat creixent els últims anys. "El pla urbanístic vigent preveu construccions de cases unifamiliars o adossades. Fins i tot tenim problemes d'habitatge per als joves", coincideix a dir el seu alcalde, Enric Mayo (Sumem).

O a Santa Eugènia de Berga (2.350 habitants), que té el gran escorxador de Le Porc Gourmet amb uns 1.500 treballadors. El seu alcalde, Xavier Fernández (Junts), assegura que han urbanitzat “poquíssim en els últims 30 anys”. Ara estan fent el pla d'ordenació urbanística municipal (POUM) per començar a urbanitzar un nou sector, però volen assegurar-se que s’hi fa “diversitat d'habitatges”. “Si construïm un tipus concret d'habitatge, és possible que molts treballadors [de l'escorxador] vinguin a viure a Santa Eugènia i deixem sense possibilitats la gent del poble”.

Cases unifamiliars amb jardí

L'alcalde de Gurb, Josep Casassas (Units per Gurb), admet que ells també van apostar per un creixement industrial però no pas per un creixement urbanístic o residencial, precisament per la proximitat del poble a Vic i Manlleu. Gurb és un municipi de 2.700 habitants a tocar de la capital d'Osona, on bàsicament hi ha cases unifamiliars amb jardí. Per tant, allà tampoc viuen els treballadors de les càrnies. Amb tot, els seus serveis sanitaris i educatius sí que s'han vist afectats: “Residents de Vic [no estrangers] volen venir al CAP o portar els seus fills a l'escola a Gurb”. La causa? La saturació d'aquests serveis a la capital d'Osona.

Al terme municipal de Gurb hi ha un total de 234 empreses, de les quals més de la meitat estan vinculades al sector carni. Entre elles, el gegant de Casa Tarradellas, que va facturar més de 1.500 milions d'euros el 2024 i té uns 3.000 treballadors. "L’aportació d’aquestes empreses al pressupost municipal és de més del 50%", reconeix l’alcalde. És a dir, són importantíssimes.

"Els recursos dels municipis petits són escassos perquè tenen molt poca població. En canvi, han d'oferir els mateixos serveis als veïns i fer la mateixa burocràcia que un municipi gran", explica el vicepresident de la Federació de Municipis de Catalunya, Óscar Sendra, per justificar que intentin cercar ingressos a través de les indústries. És a dir, les coses no són tan senzilles com semblen. També diu que aquests ajuntaments de vegades se senten “desemparats” perquè han de tractar amb grans empreses que tenen molts més recursos, personal i capacitat de gestió que la mateixa administració local.

Més enllà de la nul·la previsió d'habitatge, alguns alcaldes destaquen que han augmentat els robatoris a la comarca i que s’hi produeixen ocupacions de cases. A les poblacions petites això ha generat alarma. No hi ajuda el fet que en alguns municipis hi hagi força habitatges buits i que fins al 48,7% de la població estrangera de Manlleu, el 34,8% de la de Torelló, i el 31,5% de la de Vic visqui sota el llindar de la pobresa, és a dir, amb uns ingressos per sota del 60% de la mitjana nacional, segons l'Observatori Socioeconòmic d'Osona. De fet, han sorgit màfies que es dediquen a ocupar habitatges i a llogar-los després a persones que busquen un lloc on viure. També hi ha casos de consum de drogues.

"Cal més recursos econòmics, tècnics i policials. Amb la Policia Local nosaltres no podem fer investigació sobre drogues. Això depèn dels Mossos [d'Esquadra], però quan demanes ajuda, et diuen que als mossos també els falten agents", es queixa l'alcalde de Torelló, Marçal Ortuño (ERC).

El 29 de setembre passat, dos centenars de veïns indignats van irrompre al ple municipal d'aquesta localitat de poc més de 15.000 habitants per exigir una solució a l'ocupació de tres immobles en un carrer cèntric del poble. Dos militants d'Aliança Catalana van aprofitar per intervenir-hi públicament i carregar contra el consistori. Les seves paraules van ser especialment aplaudides pel públic.

"No som racistes. Al carrer viuen famílies marroquines i no tenim problemes. El que és nou és la violència, el tràfic de drogues, les festes, els robatoris... No volem delinqüents", diu Roser Mas, una veïna del carrer Sant Josep, on van passar les tres ocupacions. Ha treballat durant anys en serveis socials a Manlleu i en teoria és una persona sensibilitzada. Malgrat això, declara: "Pots estar d'acord o no amb les polítiques d'Aliança Catalana, però diuen la veritat. El que expliquen són coses que passen".

Tot plegat demostra que partits i institucions tenen un repte de grans dimensions al davant si volen evitar el creixement exponencial de l'extrema dreta que pronostiquen les enquestes a les pròximes eleccions.