Els mitjans són cultura? Evidència o incomoditat

Sant Esteve SesroviresEls mitjans de comunicació són cultura? És el tema de debat que vint-i-quatre reclusos de la presó de Brians 2 porten uns dies discutint apassionadament. És el tema escollit per la segona edició d’una iniciativa engegada per l’escola d’adults Víctor Català del centre amb la col·laboració de la Universitat Pompeu Fabra, que ha proporcionat estudiants voluntaris per a ajudar els equips amb la preparació de l’argumentari i la defensa de la postura del sí i la del no. La Núria Vicens, estudiant del doble grau de Dret i ADE, està encantada amb l’experiència: “Els participants han potenciat la seva creativitat i han experimentat que no hi ha veritats absolutes i que els propis arguments no sempre guanyen”. Interessant aprenentatge, en efecte, per persones per qui perdre i guanyar ara mateix és tan relatiu.

A la final hi han arribat els equips Amfitrions, que defensen el sí i En Construcció, que aposten pel no. El jurat està format per Ariadna Oltra, Ivana Miño, Jordi Évole i Joan Maria Pou. En temps de desprestigi dels mitjans, de graella televisiva qualitativament esquelètica i on els continguts culturals s’han de cercar amb microscopi, ve molt de gust saber què opinen sobre el tema persones que perceben la influència dels mitjans en circumstàncies vitals molt especials.

D’entrada valdria la pena reflexionar sobre la concreció de la pregunta, potser no del tot ben formulada. Hi ha llibres bons i dolents, pel·lícules bones i dolentes i ningú posa en dubte que els llibres i el cine siguin cultura. Encara que existeixin programes bons i dolents, encara que hi hagi diaris manipuladors, encara que la publicitat compri i vengui voluntats, hi ha algun dubte sobre que els mitjans de comunicació, així en general, són cultura? Considerar-los tan sols “contenidors” no és un mer reduccionisme?

Obren foc Amfitrions, que per dissort seva, havien defensat el no fins la semifinal i s’han vist obligats a canviar de postura per la final. Es nota que no s’hi troben del tot còmodes. Repeteixen fins a tres vegades que tot allò creat per l’home és cultura, argument fàcilment rebatible només exposant la quantitat ingent de destrucció i maldat imaginada per l’home al llarg de la història.

Retòricament més inspirats es mostren En Construcción, que parlen de cultura com el desenvolupament del judici crític. Llàstima que s’aferrin massa a la fal·laç teoria de l’objectivitat i a la manipulació dels mitjans com a pràctica globalitzada. El Valentín la clava bastant quan sosté que una cosa són els mitjans en global i l’altra molt diferent són els possibles programes o notícies que aquests difonen, bons o dolents, honestos o falsaris, lloables o impresentables. El David, en canvi, els critica perquè tot el que diuen és subjectiu, com si això fos un defecte i posa un exemple tan irrefutable com la recent negativa dels equips de futbol argentí i colombià a parlar amb la premsa adduint que s’havien inventat que un jugador fumava porros. Ell mateix però afina molt més en suggerir que, tot sovint, els mitjans esdevenen estendards de la superficialitat i que internet és “l’esclavitud del segle XXI”.

El Rafa ens ensenya una revista del cor: “Això és cultura?”, proclama amb habilitat. També s’enfanga parlant sobre una poma que hi ha sobre la taula i amb la possibilitat que un mitjà de comunicació ens digui que no és una poma sinó un cavall. Ja ho deia Magritte: “Ceci n’est pas une pomme”. M’emociono quan l’Antonio, d’En Construcció, posa la cirereta amb una frase del gran Fellini: “A la televisió s’hi reflecteix la derrota del nostre sistema cultural”.

El jurat elogia amb emoció la iniciativa i enuncia els guanyadors: En Construcció. Els oponents s’abracen durant una bona estona, sembla ben bé que hagin fet el debat per a poder arribar fins aquí i demostrar germanor. És el que més els interessa, el que de veritat els importa. Évole no pot evitar fer de Follonero i retreu a les autoritats –el conseller Mundó hi és present- que no posen sempre màximes facilitats perquè els periodistes mostrin per dins la realitat de les presons. Ser incòmode, vici del periodisme. I de la cultura, esclar. Això no admet debat.