Tenim les imatges del món però ens falten les paraules per explicar-les, potser perquè no tenim cap idea que ens ajudi a fer-ho. O les idees que tenim són massa magres per poder raonar sobre el que veiem o, simplement, no en volem parlar seriosament.
Només aquesta setmana, hi ha almenys tres imatges sobre l’actualitat internacional, l’època en què ens toca viure, que són d’una brutalitat tan aclaparadora com el silenci que les acompanyen. La primera arriba de Síria, de Yarmouk, un barri de Damasc nascut d’un antic camp de refugiats palestins. El que hi veiem és una massa enorme de civils: homes, dones, nens. Tots ells demacrats, afamats enmig d’un paisatge desolador, de formigó rebregat i cases derruïdes pels combats i els bombardejos.
Com ja va passar a Kosovo, on el gran reporter Miguel Gil va filmar a Pristina la deportació massiva de kosovars en uns moments en què es discutia si hi havia o no deportació, aquestes imatges de Síria confirmen el que tothom imagina però ningú està disposat a parlar: la població civil siriana s’ha convertit en la principal víctima d’una guerra vergonyosa que som incapaços d’aturar. A Síria, les grans potències han estat capaces d’arribar a un acord internacional per emportar-se les armes químiques, però es neguen a aturar la guerra i ni tan sols són capaces d’obrir corredors humanitaris que permetin socórrer els civils. Mentrestant, les imatges ens ho diuen amb tota claredat: la gent, la gent normal, el poble, s’està morint de fam, atrapat en una presó immensa enmig dels combats.
La segona imatge és la de la revolta a Ucraïna. Si a Síria no hi ha periodistes que hi puguin treballar i els pocs que encara hi són estan segrestats, a Ucraïna l’allau d’imatges ens ensenya fins i tot la mansió de Ianukóvitx, el seu llac, el camp de golf privat, el zoològic particular, la banyera de nou-ric darrere els vidres, el garatge ple de cotxes. Entre la fugida precipitada de Ianukóvitx i aquella menys exitosa de Ceausescu el desembre del 1989 han passat gairebé 25 anys. ¿Tenim, però, les paraules que puguin explicar aquesta transformació de l’antic món comunista, cap on es dirigeix, què ha passat entremig, quines són les complicitats i els compromisos dels països occidentals amb els oligarques, les seves fortunes, la màfia excomunista, les seves inversions? ¿Tenim alguna idea de cap on pot derivar l’olla de sentiments i malestar que es van conjurar a la plaça Maidan, on els grups revolucionaris i l’esperança d’una vida millor es barrejaven amb les aspiracions feixistes, racistes, antisemites que alimenten alguns dels manifestants més actius a la revolta? Què prepara Putin?
La tercera imatge és la dels emigrants de Melilla, les escenes de joia explosiva, desaforada, dels saltadors del mur -quina diferència de percepció amb els saltadors del Mur de la RDA!- que ens arriben després de les altres imatges que les van precedir a Ceuta, on 15 emigrants van morir assetjats per la Guàrdia Civil. Què està passant exactament a l’Àfrica perquè la gent vulgui fugir del continent i arribar a Europa? ¿Hi ha alguna relació entre les tres escenes consignades a Síria, a Ucraïna i a Melilla?
Estats fràgils i el somni europeu
L’intel·lectual senegalès Cheikh Anta Diop explica en una entrevista a Le Monde que les carències i els conflictes del seu propi continent són el resultat d’estats fràgils on la població és incapaç de mobilitzar-se per defensar els interessos i la sobirania pròpia. El sistema colonial ha deixat un model econòmic en què l’explotació dels recursos afavoreix una elit que s’emporta els diners a l’estranger a canvi de la complicitat amb les empreses estrangeres que es queden amb la major part dels beneficis. L’absència d’un espai polític democràtic i l’exclusió dels ciutadans del sistema de redistribució de la riquesa dificulta que els africans puguin servir-se dels seus propis recursos per transformar la societat. Aquesta absència de política és precisament el gran atractiu dels negocis i els inversionistes, que no han de passar comptes amb ningú.
Els africans, doncs, fugen cap a Europa esperançats amb el somni d’una societat més justa, segura, en què es puguin guanyar la vida i progressar. I això passa justament quan el que obsessiona les elits occidentals és buidar de contingut polític la mateixa societat perquè detesten cada vegada més la democràcia i el compromís, s’incomoden amb els drets humans i s’entreguen a una economia financera opaca, deslocalitzada, apartada de la realitat dels ciutadans. Potser és aquest el rerefons de les tres imatges increïbles del món d’aquesta setmana en què hem descobert que Espanya va molt millor.