Morir sense haver cobrat la dependència: "No et pots centrar en la malaltia"
Drets Socials canviarà la llei perquè els hereus dels dependents morts sense que s'hagi aprovat el PIA puguin cobrar
BarcelonaMés de 9.000 catalans van morir l'any passat esperant que se'ls reconegués un grau de dependència o una prestació. Aquesta xifra suposa que cada hora una persona mor desatesa, sense haver rebut el dret reconegut en la llei de dependència. És el que li va passar a l'Alfredo M., el marit de l'Elisabet Fernández, que va morir als 62 anys a mitjans del passat mes de març, abans que li aprovessin el Pla Individual d'Atenció (conegut per les sigles PIA), en què es determinen les prestacions o serveis a què es té dret en funció de la incapacitat. A conseqüència de la mort, la família no té dret a rebre amb caràcter retroactiu el que l'administració no va donar-li en vida a causa de les llistes d'espera d'un any. Malgrat el dol i el dolor, la vídua treu força per denunciar una situació que considera "injusta".
Per evitar situacions com aquesta, el departament de Drets Socials i Inclusió assegura estar "treballant en una modificació normativa" que reconegui el dret als hereus. En un cas com el de Fernández, efectivament, no pot rebre cap quantitat perquè "el dret es genera des del moment que es reconeix la prestació", o quan han passat sis mesos des que es va demanar el PIA (en aquest cas en són quatre). No obstant això, el Tribunal Suprem va donar fa poc la raó a la vídua d'un dependent mort abans que se li assignés cap servei i retreia "la dilació", en aquest cas de la Junta d'Andalusia, a l'hora de tramitar els expedients.
A causa de l'empitjorament de la salut de l'Alfredo per un càncer amb metàstasi diagnosticat un any enrere, la família va iniciar els tràmits per acollir-se a la llei de dependència i així tenir prestació econòmica o un servei per fer front a les despeses sorgides per a les cures. L'home, que havia estat autònom, va haver de deixar de treballar a causa de la malaltia i li va quedar una pensió mínima. "Una persona malalta té moltes despeses extres", explica Fernández, i detalla que van haver de costejar taxis, cuidadores, teràpies per tractar les neuropaties, cremes especials no finançades per la Seguretat Social o els batuts de proteïna de farmàcia amb què s'alimentava en les últimes setmanes. "I vinga a sumar despeses!"
El novembre del 2024, treballadores socials van determinar que l'home tenia un grau II de dependència (en una classificació de tres) i el 66% de discapacitat. En total, li haurien correspost uns 200 euros mensuals, però els mesos van anar passant. Fernández afirma que fins i tot un dels especialistes va intentar que s'acceleressin els tràmits a causa del deteriorament de l'estat de salut i la pèrdua d'autonomia del malalt. L'Alfredo cada cop tenia menys mobilitat i necessitava més ajuda per al seu dia a dia. La mateixa dona va trucar a l'Ajuntament de Premià de Mar (on viu la família i l'encarregat de fer la valoració del grau de dependència) i al telèfon d'atenció ciutadana de la Generalitat per saber en quin estat es trobava el PIA. "Els uns pels altres, res".
Sense cap prestació, la família va haver de fer mans i mànigues i buscar-se la vida per atendre el malalt. Fernández està de baixa, però admet que tanta burocràcia no ajuda les famílies ni els pacients. "Amb tant de tràmit no et pots centrar en la malaltia, en el malalt", s'exclama Fernández. L'únic consol que troba és que el seu marit "va morir pensant que tot estava solucionat", ja que una de les seves grans preocupacions era que la família no tingués problemes extres.
Quan l'Alfredo va morir, Fernández va trucar a la Generalitat i, per telèfon, va rebre la resposta que no tenia dret a l'abonament de cap prestació econòmica perquè la mort s'havia produït abans de la resolució del PIA. "No ho entenc, ens vam passar tota la malaltia fent tràmits per res", es queixa Fernández, que apunta que hi hauria d'haver una "selecció" dels malalts per determinar la gravetat de cadascun. "Hi ha malalts de càncer que no arriben a les ajudes, no tenen temps perquè tot va molt de pressa". De mitjana, el PIA triga a tramitar-se a Catalunya un any, un termini que l'actual equip de la consellera Mònica Martínez Bravo s'ha proposat reduir fins a nou mesos amb un pla que prescindeix de paperassa i tràmits.
L'excepcionalitat valenciana
Només el País Valencià reconeix el dret de la família a cobrar les prestacions sense PIA, segons José Manuel Ramírez, president de l'Observatori Estatal de la Dependència que elabora l'Associació Estatal de Directores i Gerents de Serveis Socials, que també adverteix que és "llarg i car" reclamar els drets per la via judicial. "Però qui ho fa, guanya".
De l'anàlisi periòdica al sistema de dependència de totes les comunitats, Ramírez conclou que el de Catalunya arrossega un "abandonament" des de fa "sis o set anys" dels successius responsables i afirma que, més que plans de xoc, cal invertir a reforçar de personal els serveis municipals bàsics, simplificacions de processos administratius i autoritzar que les infermeres i no els metges puguin fer les valoracions. "El problema de Catalunya és endèmic, no hi ha una solució en la dependència en els pròxims quatre anys", vaticina.