Mireia Angerri: “No m’agrada dir-ho, però la fam és un negoci”

Mireia Angerri (Barcelona, 1970) és presidenta-delegada de Mans Unides a Barcelona des d’un mes abans del confinament estricte del març de 2020. Això els va obligar a canviar les prioritats i enviar kits sanitaris i packs d’alimentació als països on, a més del covid, la gent es moria de gana. Mans Unides és una ONGD, amb D de Desenvolupament, és a dir, més partidaris d’ensenyar a pescar que de donar peix. A Espanya, cada any, recapten uns 50 milions d’euros que destinen a projectes a l’Àfrica, Sud-amèrica o el sud-est asiàtic. Un 95% dels qui treballen per a Mans Unides són voluntaris, començant per la Mireia, una economista, mare de tres fills, que ha fet de la solidaritat un compromís de vida.

¿El principal objectiu de Mans Unides continua sent la lluita per erradicar la fam i la pobresa al món?

— Sí, sens dubte. Ens diem Mans Unides, lluita contra la fam. Malauradament, avui encara hi ha més de 820 milions de persones que passen fam al món. Vol dir que se’n van a dormir sense sopar, que potser només faran un àpat al dia, o cap.

¿Estem perdent aquesta batalla?

— No l’estem perdent, però tampoc l’estem guanyant. No fem el que caldria fer, perquè sabem que tenim prou menjar per alimentar totes aquestes persones.

La FAO diu que cada any un terç de la producció mundial d’aliments acaba a la brossa. ¿La gana al món s’acabaria, si aquests 1.300 milions de tones estiguessin ben repartides?

— I tant, i s’acabaria demà.

I per què no es fa?

— Perquè vivim en un món ple de desigualtats i d’una redistribució de béns no adequada. Hi ha molt poca gent que té molt, i hi ha moltíssima gent que té molt poc.

¿Però, amb la logística del segle XXI, fer arribar els recursos no seria possible?

— Seria possible, però no hi ha voluntat política de fer-ho. No m’agrada dir-ho, però la fam és un negoci, com tants negocis en aquesta societat que no ens agraden, com el de les armes o el de les drogues.

Com és el negoci de la fam?

— És un negoci trist, perquè és indigne. Però esclar, partim d’una situació, per exemple, d’explotació de les persones. Ja no parlo d’esclavitud, però sí d’unes condicions de treball molt poc dignes, de feines molt mal remunerades, que fa que no hi hagi prou diners per tirar endavant una família.

¿Si dius que no hi ha voluntat política, no és incompetència doncs, sinó desídia dels governs de no fer-ho?

— Sí, segurament. I per això hi ha tantes ONG que ens dediquem a omplir aquests buits que no estan omplint els polítics.

¿Ara que, amb Amazon, una raqueta de pàdel va en 24 hores d’un continent a l’altre, per què no es fa arribar arròs, aigua i llegums d’una banda a l’altra de món? 

— No s’entén. Per a mi, el desenvolupament no és fer arribar arròs o llegum o aquesta mena de farinetes que es reparteixen en sacs, que ho trobo horrorós, que ells bullen amb una mica d’aigua i omplen l’estómac per no sentir la gana. Caldria una voluntat real d’ajudar aquestes comunitats i que ells fossin els veritables protagonistes del seu desenvolupament. 

I això, com es fa? 

— Es fa recuperant terres per a ells, recuperant bancs de llavors, fent pous i canalitzacions d’aigua perquè puguin produir els seus propis aliments, crear excedents, anar a mercat a vendre’ls... O sigui, entrar en la roda, no només parar la mà o agafar el bol d’arròs o de farinetes.

¿Els mateixos governs d’aquests països tenen interès que s’arregli això?

— Mans Unides treballa a més de 50 països d’arreu del món, a l’Àfrica sobretot, a Amèrica Llatina i al sud-est asiàtic. I la corrupció existeix. Es repeteix constantment. Et sobta molt que el mateix país que pateix aquestes grans desigualtats no ajudi la seva gent. 

¿No és una paradoxa també intentar arreglar la fam al món quan a Barcelona cada dia la cua de la gana és més llarga?

— No, no ho és. De cap manera. No té res a veure una situació amb l’altra. Primerament, que no crec que hi hagi ciutadans de primera i de segona. Poques persones aquí a Barcelona passen fam, perquè tenim una xarxa d’entitats i una estructura social que ens està acompanyant molt i molt. Tenim un Banc d’Aliments que funciona molt bé, Càritas funciona superbé. Jo crec que avui, a Barcelona, ningú no es mor de gana. A l’Àfrica, sí. I podem fer-ho tot. Podem ajudar els que tenim a prop i els que tenim lluny.

Cada català de mitjana malbarata 35 quilos de menjar a l’any. Significa un 7% del que es compra. ¿Això s’hauria de penalitzar d’alguna manera?

— Jo trobo que sí. Tots hauríem de ser molt més conscients a l’hora de comprar i emmagatzemar el menjar. El menjar ha perdut el seu valor més intrínsec i ha passat a ser un mer producte de consum que es pot llançar o no, sense cap valor. I no, el menjar és el que ens dona la vida. Veig gent que no li dona gens d’importància, deixa un plat a mitges i ho llença a les escombraries... Fa mal al cor. Si no m’ho menjo, m’ho guardo en un tàper a la nevera, m’ho menjo demà, repeteixo menú i no passa res.

La campanya de Mans Unides d’aquest 2023 diu: “Frenar la desigualtat és a les teves mans”. ¿La desigualtat de qui respecte a qui?

— Nosaltres hem nascut sense haver-nos-ho guanyat en un país determinat i en una família determinada, i això ha marcat les nostres oportunitats d’anar a l’escola, a la universitat, de tenir una bona feina... Hi ha milions i milions de persones que han tingut una altra sort. I aquesta sort ha marcat una grandíssima desigualtat. Veure que tu tens unes oportunitats i que moltíssima gent no les tindrà mai crec ens ha de fer reflexionar.

¿El tòpic que els rics cada vegada són més rics i els pobres cada vegada més pobres, no et sembla un argument d’un reduccionisme una mica naïf?

— No. És així. Jo no formo part d’aquests més rics que són més rics. Jo em sento privilegiada, però no soc el Bill Gates, per descomptat. Però penso que puc fer moltes coses.

Però quines? 

— A Mans Unides ho vehiculem a través dels projectes de cooperació al desenvolupament. Durant l’any portem a terme aproximadament 500 projectes de cooperació a més de 50 països. Com que la nostra és la lluita contra la fam i la pobresa, treballem en temes de desenvolupament agropecuari, recuperant terres, recuperant bancs de llavors, modernitzant tècniques de cultiu.... Després, hi ha tot el tema de l’aigua. Hem fet molts pous arreu del món, perquè això canvia la vida de moltes nenes. 

Per què, de les nenes?

— Perquè són les nenes les que van a buscar l’aigua al poblat del costat. Són moltes hores de caminar i, per tant, quan tornen a casa no tenen temps d’anar a l’escola. I quan seran grans i no hauran estat escolaritzades tampoc podran accedir a una feina digna. I potser el seu germà sí. 

I projectes educatius?

— Per a mi és l’àrea més important. Creació de noves escoles, de primària i de secundària, la formació professional...

¿Això és el que esteu fent a Uganda?

— És un projecte de formació professional, una escola que ensenya a ser lampista, electricista, fuster, cosidores... També tenim tot el tema sanitari, hospitals, centres d’atenció o formació d’infermeres.

Això és al Camerun.

— Exacte. I després tenim projectes lligats al canvi climàtic, sobretot a l’Amazònia, on ja hi ha refugiats climàtics. Països amb sequeres molt severes i la gent ha de marxar. I finalment, i no menys important, hi ha tota l’àrea de drets de les dones. 

Desigualtat de gènere, segurament la més aberrant de totes les desigualtats. 

— És una de les nostres raons de ser. Mans Unides la va crear un grup de dones, a finals dels anys cinquanta, que pertanyien a Acció Catòlica, i que es plantejaven organitzar-se per plantar cara a la fam i la pobresa. Elles van veure molt clara la desigualtat entre homes i dones en aquests països, sobretot, però també en el nostre. I, per tant, en totes les àrees de treball tenim una mirada molt curosa amb les dones, amb les nenes, per vetllar pels seus drets i formació. I tenim, a més, projectes específics de drets de les dones i de protecció del maltractament. En tenim, per exemple, a Bolívia, a Sucre. 

¿Com t’expliques aquest masclisme imperant, no només a Sud-amèrica, sinó també a casa nostra al segle XXI? És falta de cultura? És una tradició mil·lenària que s’ha arrossegat?

— Sí, és una cosa increïble. A Bolívia, específicament, parlen molt també de la violència que ve del colonialisme. 

Es treuen les puces de sobre dient: això ens va venir de fora. 

— Que no vol dir això. Però segur, també, que devien patir molta violència. I entenc que els colonitzadors allà, els homes, van anar a arrasar amb les indígenes. Però, sí, és un problema. I per això justament ara la voluntat és educar amb nous valors masculins. I tu parles amb homes, amb els meus germans, amb els meus amics, i no estan d’acord amb el que està passant. Però com que hi ha uns clixés, unes frases fetes que tots acceptem, unes bromes, uns no sé què que... 

¿Veus un retrocés social per a la dona?

— Jo crec que no. Si miro a casa meva, jo tinc tres fills. Dues són noies i donen molta canya, les joves avui dia. No en deixen passar ni una, ni al seu pare ni a ningú. 

¿Mans Unides continua sent una ONG que pertany a l’Església? Has dit que va ser fundada al voltant d’Acció Catòlica.

— Sí, sí. Nosaltres som una entitat formada per voluntaris, laics, bàsicament voluntàries. Som una entitat creada fa més de 60 anys, amb uns estatuts escrits en femení. Dones molt modernes per a l’època.

En ple franquisme. 

— Discriminem en positiu la dona. La presidenta-delegada és una dona. 

¿Ha marcat el tarannà de Mans Unides?

— Sí, definitivament. I és una de les coses que més em va engrescar: trobar-me en una estructura farcida de dones que prenen decisions. Però jo crec en la bondat de la complementarietat absoluta entre homes i dones.

¿Suma o resta estar a redós de l’Església? Ho dic perquè les esglésies cada vegada estan més buides, però potser vosaltres teniu més voluntaris...

— Sí, això ens preocupa molt. Però nosaltres fem el que podem i tenim voluntaris que són més d’Església i d'altres que no ho són tant.

¿La solidaritat és una manera de tranquil·litzar la consciència?

— No. Bé... no en el meu cas. Jo crec que si tenim la sort de poder dedicar una mica del nostre temps a una causa així, no hem de deixar de fer-ho. Perquè penses que dones i el que fas, de fet, és rebre.

¿Som una societat massa egoista?

Ho som, perquè estem acostumats a mirar-nos el melic i a preocupar-nos per les nostres coses. Però val la pena ajudar els altres. Quan has donat un cop de mà, has ajudat a aixecar-se algú que ha caigut, quan has donat un bon consell, et sents molt més bé. Imagina’t poder ajudar gent que està a milers de quilòmetres, amb una realitat vital absolutament diferent de la teva, molt més desafavorida.

QÜESTIONARI HALSMAN

A casa i als restaurants, llancem massa menjar?

El masclisme, té les hores comptades?

Cada euro de donació a Mans Unides arriba on ha d’arribar?

La solidaritat serveix per netejar consciències?