Les penúries de l'atenció domiciliària: "Treballo amb pegats de fentanil contra el dolor"

BarcelonaMarcial González Rodríguez té 60 anys i en fa 42 que està postrat en una cadira de rodes. Quan era jove, va tenir l’ocurrència d'enfilar-se a un arbre i va caure fatalment al buit. Fa poc més d'una dècada, també li van detectar un tumor a la columna vertebral i, des d'aleshores, tampoc té mobilitat al braç dret. Viu a Torre Baró, el barri barceloní de la pel·lícula El 47 on les cases es van construir sense ordre ni concert al vessant de la muntanya i les vistes de la ciutat són espectaculars, però que per arribar-hi cal armar-se de paciència. Malgrat això, cada dia de dilluns a divendres una treballadora del servei municipal d'atenció a domicili va a casa seva. Hi està com a màxim una hora i mitja. El lleva, el renta, el pentina, el vesteix, li dona l'esmorzar i el deixa assegut a la cadira de rodes fins que a les dues de la tarda un amic el torna a ficar al llit, i tres hores més tard la seva germana li prepara un dinar-sopar que ja li serveix fins a l'endemà.

Un matí, però, la treballadora municipal no va aparèixer. “Aquell dia ningú em va aixecar del llit i em vaig haver de netejar amb tovalloletes”, diu l'home, que intenta estirar el temps que la periodista el visita a casa per no tornar-se a quedar sol. El Marcial assegura que agraeix tenir aquest servei municipal: “Si no, no sé què faria”. Però també diu que l'hi fan passar molt malament.

Quan la cuidadora que té assignada és de vacances o no pot treballar –una situació que, segons diu, passa sovint– ja comença a tremolar. "En un mes, em poden enviar cada dia una persona diferent. M'han vingut a llevar a dos quarts de vuit del matí en ple hivern, quan encara és de nit, o a les dotze del migdia, malgrat que a les dues de la tarda em tornen a ficar al llit", lamenta. També explica que, de vegades, la cuidadora oblida les claus per entrar a casa seva i ell, lògicament, no pot aixecar-se i obrir. Despropòsit rere despropòsit. "Em posen dels nervis", diu exasperat.

Amparo Quintana, de 57 anys, és una de les 15.000 treballadores del servei d'atenció domiciliària que es calcula que hi ha a Catalunya. "Avui he tingut sis serveis. Totes eren persones grans. Les he rentat, he canviat els llençols del llit, he posat la rentadora, he estès la roba, he cuinat...", enumera tot el que ha fet, sense donar-hi massa importància. A tot això cal afegir-hi, evidentment, anar d'un lloc a un altre, de casa a casa. Treballa a Sant Feliu de Llobregat. “Hi ha dies que faig onze quilòmetres”.

L’Amparo té una discapacitat del 66%. Així ho indica la targeta acreditativa de la Generalitat, que ensenya per demostrar que no menteix. “Tinc fibromiàlgia i em poso pegats de fentanil de 50 micrograms cada tres dies per als dolors”. Continua treballant perquè, argumenta, algú ha de guanyar diners a casa. Està divorciada i viu amb un fill de 25 anys amb Asperger i dislèxia que busca feina però que no en troba. Ella, amb una jornada laboral de set hores de dilluns a divendres, guanya menys de 900 euros nets al mes. “Amb una pensió encara cobraria menys”. La pensió no contributiva d’invalidesa és de 564,70 euros mensuals.

Por a denunciar

Al febrer, fart de tot, el Marcial va presentar una queixa a la Sindicatura de Greuges de Barcelona. "Les queixes que ens arriben només són la punta de l'iceberg, perquè poca gent s'atreveix a denunciar. Tant les persones usuàries com les treballadores són d'una gran vulnerabilitat", diu el síndic, David Bondia. Unes temen quedar-se sense servei, i les altres, sense feina. Bondia creu que és prioritari millorar el servei d'atenció domiciliària i ja ha fet diverses recomanacions a l'Ajuntament de Barcelona. L'any passat, el govern espanyol va aprovar una estratègia estatal per a un nou model de cures que prioritzi l'atenció a casa per davant de les residències. Això, però, és només la teoria. La pràctica és molt més complicada.

L'atenció domiciliària (SAD) és un servei obligatori dins de la cartera de serveis socials. És a dir, tothom que el necessiti té dret a tenir-lo. Depèn dels ajuntaments als municipis de més de 20.000 habitants i dels consells comarcals als de menys. Però és el departament de Drets Socials el que finança el 66% del seu cost i rep, al mateix temps, fons de l'Estat amb aquest objectiu. L’any passat, va destinar ni més ni menys que 136 dels 355 milions d’euros que va transferir a les administracions locals per pagar els serveis socials bàsics. En total es van atendre 69.474 persones.

"La dona que ve de l'Ajuntament", que és com es coneix popularment les treballadores del SAD –gairebé totes són dones–, no treballa en realitat per al consistori en la majoria dels casos. El 85% de les àrees bàsiques de serveis socials tenen el SAD externalitzat, segons un estudi de juliol del 2022 de l'Institut Català d'Avaluació de Polítiques Públiques (Ivàlua). De fet, des que es va aprovar la llei de dependència el 2006, les empreses i entitats que presten aquest servei no han parat de créixer: a Catalunya n'hi ha 569 de registrades, segons dades de la Generalitat. Amb tot, la majoria del pastís es concentra en poques mans i sobretot a Barcelona, destaca un altre informe del 2019 de la Fundació Salut i Envelliment de la UAB.

A Barcelona, el servei el presten la cooperativa Suara Serveis, que el 2024 va cobrar 50 milions d’euros de l’Ajuntament amb aquest objectiu, i l'empresa Servisar Servicios Sociales –vinculada al gegant de les residències DomusVi–, que va rebre 39,6 milions, segons una resposta del consistori a una petició de Transparència de l'ARA. Aquest any, l'Ajuntament torna a licitar el servei, i de cop i volta li han entrat les presses a tothom: pel gran volum de negoci en joc i perquè el conveni col·lectiu que regula el sector ha vençut i no hi ha manera que patronal i sindicats arribin a un acord. El departament de Treball va intentar mediar la setmana passada i ha convocat una nova reunió per al 26 de juny. Del resultat dependrà la situació de les treballadores i, de retruc, esclar, la qualitat del servei.

Per saber com és el dia a dia al SAD, l'ARA ha acompanyat tres treballadores durant la seva jornada laboral a Barcelona, sense que l'empresa per a les quals treballen en tinguessin constància. La jornada comença malament per a una d'elles: “Ni m'han avisat que vindries a aquesta hora, ni el meu marit pot sortir de passeig ara”, contesta indignada a través de l'intèrfon una dona que es nega a obrir-li la porta. És la primera vegada que va a aquest domicili perquè la cuidadora habitual està de baixa. I sí, és cert, potser no és la millor hora per passejar un avi: són les vuit del matí d'un dia qualsevol de març i fa fresca. Però ella fa el que li manen.

La polèmica borsa d'hores

La treballadora no té cap més remei que quedar-se al carrer, asseguda en un banc, a esperar que arribi l'hora del següent servei: “Amb el sou que cobro, tampoc en tinc per anar a un bar”. Almenys, es consola, li pagaran l’hora no treballada. En altres ocasions, quan l'usuari cancel·la el servei amb 24 hores d'antelació, es queda igualment penjada al carrer i a sobre ha de tornar a l'empresa el temps del servei no realitzat, treballant fora del seu horari laboral. És el que s'anomena la borsa d'hores, que és un dels punts de desacord entre els sindicats i la patronal.

"És com si una dependenta hagués de treballar una jornada extra perquè no ha entrat cap client a la botiga i no ha venut res en tot el dia. Quina culpa té la cuidadora si li anul·len un servei i no n'hi assignen un altre?", es pregunta Jaume Adrover, secretari de serveis socials d'UGT Catalunya. El problema de fons és que l'administració només paga a les empreses per hora de servei prestada.

A Barcelona, totes les treballadores del SAD utilitzen l’aplicació eDomus, que controla les hores que treballen, indica quins usuaris han d’atendre cada dia i calcula el temps que en teoria triguen per anar d’un domicili a un altre. En aquest cas, l'aplicació diu que el trajecte dura vuit minuts. Malgrat això, la segona cuidadora a la qual acompanya l’ARA ja fa un quart d'hora que camina a bon ritme i encara no ha arribat a destí. En total, trigarà vint minuts, dotze més dels calculats per l'aplicació. “Si això fos una excepció, no passaria res”, comenta. El problema és que és recurrent. I l'única solució és que l'usuari tingui menys temps de servei o que ella allargui la seva jornada laboral. Un dels dos hi surt perdent.

Al domicili, darrere de la porta d'entrada, hi ha un adhesiu de l'Ajuntament que la treballadora ha d'escanejar amb l'aplicació perquè quedi constància que ha arribat. Però per més que ho intenta, no ho aconsegueix: l’aplicació dona error. Un altre clàssic. Quina desesperació, i els minuts continuen passant. A la casa viu una dona amb paràlisi en un braç i en una cama que amb prou feines pot caminar i que espera pacientment que la treguin del llit. Cal rentar-la, vestir-la, preparar el dinar...

"Ja he avisat mil vegades a l'empresa que la meva jornada laboral acaba a dos quarts de tres de la tarda perquè a les tres he de recollir el meu fill a la guarderia. Però, malgrat això, sempre em posen serveis que acaben a les tres. Un dia vaig anar a casa d'un avi, vaig estar-hi deu minuts i ja vaig haver de marxar. L'home es va quedar plorant. Per què he de passar jo per aquest tràngol?", diu una altra cuidadora que és mare soltera. De fet, segons els sindicats, mares soles, dones separades amb fills a càrrec, que han estat víctimes de violència de gènere o que són estrangeres són les dones que acostumen a treballar al servei d'atenció domiciliària. “La majoria no coneixen els seus drets o no es poden permetre fer vaga perquè cobrar 50 euros menys els suposa no poder pagar el rebut de la llum”, explica Montserrat Garcia, representant de la CGT.

Mónica Vázquez Ruiz, per exemple, té 43 anys, és mare separada amb una filla de catorze anys i treballa al SAD de diversos municipis del Maresme. Per anar d'un poble a un altre, el seu pare la porta en cotxe i espera al carrer que acabi cada servei. "És difícil trobar un altre tipus de feina en què no hagi de treballar el cap de setmana. Quan el meu pare no em pugui portar, no sé què faré", lamenta. Cobra 900 euros nets al mes.

Pocs contractes de jornada completa

Yolanda Roldán Mercedes és peruana i cobra una mica més: 1.011 euros nets mensuals. Treballa a Sant Just Desvern, i la seva jornada laboral és de 32 hores setmanals de dilluns a divendres, i de vuit del matí a tres de la tarda. Diu que va sol·licitar fer jornada completa, perquè té 65 anys i li interessa cotitzar al màxim: “Em van contestar que aleshores havia de treballar de vuit del matí fins a la nit, sense horari fix”.

Entre un servei i un altre no poden passar més de dues hores en teoria, tret que l'empresa i la treballadora així ho acordin, diu el conveni col·lectiu de les treballadores del SAD. I això és el que precisament fan moltes empreses, segons els sindicats: exigir a la treballadora que accepti per escrit aquesta condició. De fet, aquest és un dels problemes del sector: la dificultat de tenir un contracte de jornada completa perquè la feina es concentra al matí, quan cal llevar i rentar les persones dependents, i a la nit, quan cal donar-los el sopar i ficar-les al llit. Això, evidentment, contribueix a la rotació del personal.

El ministeri de Drets Socials calcula que, en cinc anys, a Espanya es necessitaran 260.000 cuidadores més per garantir l'atenció a les persones dependents. O sigui, que sens dubte falta personal. “No falten cuidadores, sobren pocavergonyes”, opina Pilar Nogués, presidenta del Sindicat SAD, que considera que hi hauria prou treballadores si les condicions laborals fossin dignes. El seu sindicat reivindica una municipalització del servei, o sigui que es deixi d’externalitzar i formi part de l'equip multidisciplinari de serveis socials.

“Queda molt bé dir que cal fer-ho tot públic, però això és pura demagògia”, replica el director de l'Observatori Estatal de la Dependència, José Manuel Ramírez Navarro, que recorda que a finals del 2023 encara hi havia 296.431 persones que esperaven ser ateses o valorades com a dependents a Espanya. Segons ell, aquesta seria la prioritat.

Sigui com sigui, el que ara corre més pressa és aprovar un nou conveni col·lectiu abans que l'Ajuntament de Barcelona torni a licitar el servei. Tant patronals com sindicats segueixen enrocats, després de més de dos anys de negociació. Actualment, les treballadores cobren el sou mínim interprofessional, o poca cosa més. “Són condicions miserables a càrrec de les administracions públiques”, lamenta la representant de CCOO, Noelia Santiago Alonso.

Fonts de finançament

De fet, el cap de consultoria i projectes d’envelliment de la Fundació Salut i Envelliment de la UAB, Toni Rivero, confirma que “els preus dels ajuntaments són molt ajustats”. "De vegades veig concursos i em pregunto com és possible que les administracions posin un preu màxim de licitació tan baix i algunes empreses s’hi presentin". L'Ajuntament de Barcelona ha anunciat que pretén augmentar el pressupost del SAD en 53,5 milions d'euros, però ha declinat fer declaracions fins que no torni a licitar el servei.

En l'actualitat, Espanya dedica el 0,8% del PIB a la cura de persones dependents, un percentatge inferior al d’altres països europeus. “El que un país pot gastar depèn del que dedica a pensions i a altres serveis. I Espanya gasta molt en pensions”, afirma el catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i investigador de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea) Sergi Jiménez-Martín, per aclarir que el càlcul no és tan simple. Segons ell, la clau és que existeixi “un impost dedicat només a la dependència” o que “el que es recapta en herències es dediqui estrictament a això”. En definitiva, que el pressupost “no depengui del fet que el polític de torn ho consideri o no important”.