Pere Herms i Raül Corominas: “Si no fas cas dels senyals que et fa la muntanya, no tornes”

BarcelonaJa fa un any que Pere Herms i Raül Corominas, Rusky, van tornar de l’Himàlaia. Nascuts a Avinyó (Bages) el 1975 i el 1979, respectivament, van decidir passar cinc mesos fora de casa. Primer, fent un trekking pel Nepal. Després, intentant pujar el Manaslu, un dels catorze vuitmils que hi ha al món. No van aconseguir l’objectiu final però han narrat la seva experiència al documental Els homes que volien pujar una muntanya de més de 8.000 metres.

¿Com és que deixeu clar des del principi que no vau assolir el cim?

Pere Herms: Perquè no volia que la tensió narrativa fos si fèiem el cim o no. Es tracta d’explicar la nostra vivència des del primer dia fins a l’últim.

No fer el cim va ser un fracàs?

Raül Corominas: Més aviat una decepció. Va ser un viatge que va anar seguint molta gent i tothom sap que ho vam intentar fins al final, fins a les últimes hores. Però hi ha un moment que és la mateixa muntanya la que et diu que has de fer marxa enrere i tornar.

P.H.: Els que fem muntanya sabem que el més important és el camí. Vam estar 50 dies al Manaslu. Ho vam donar tot.

Què vol dir que la mateixa muntanya t’avisa?

P.H.: Hi ha un límit que no pots travessar. No es pot descriure, simplement el sents. El cos, quan està per sobre dels 7.000 metres, es va esgotant. Encara que t’alimentis bé, si no baixes aviat t’acabes morint. Cada cop estàs més cansat, tant en l’aspecte físic com mental. I si no fas cas de tots aquests senyals, no tornes a casa.

Però quan el cim és tan a prop...

R.C.: Aquesta és la trampa! Has estat molts anys preparant-ho! Has planificat una ruta, has buscat patrocinadors, has fet el viatge...

Com va ser aquest moment?

R.C.: Ens van convèncer uns alpinistes italians amb qui havíem pujat la muntanya. De fet, havíem tornat al camp base després de quedar-nos sense menjar i amb la moral força tocada. Però en arribar ells, vam tornar a agafar forces i vam fer un nou intent de cim. Però era impossible. Al camp quatre ens van convèncer que calia girar cua. Tenien més experiència que nosaltres.

P.H.: Tot i això, vam voler fer uns metres per, com a mínim, poder veure el cim. Ens quedaven uns 600 metres de desnivell positiu. En condicions normals, a uns tres o quatre mil metres d’altura, s’hi puja en una hora. Però allà dalt ens n’haurien calgut entre vuit i deu per fer el cim i poder tornar.

I com se us acut fer un trekking de cinc mesos per l’Himàlaia?

P.H.: Els dos ens coneixíem de petits. Som nascuts a Avinyó i ens agradava la muntanya. Un dia els nostres camins es van separar. Jo feia els meus documentals i el Rusky havia marxat als Andes a fer alpinisme. Feia temps que tenia al cap fer un documental de muntanyes i natura. El tenia al cap a ell i un bon dia li vaig enviar un correu proposant-l’hi.

I va dir que sí...

R.C.: A l’instant!

I això de fer un documental?

P.H.: És la meva feina i feia temps que tenia al cap el projecte, explicar tot allò que ens transmet la natura. Una de les idees era denunciar la massificació dels vuitmils. Però va ser graciós. En contra del que pensàvem, així que vam arribar al Manaslu ens vam adonar que estàvem sols. Vam pensar: “Bé, aquesta part l’obviarem, de moment”. [Riuen.]

Per què el Manaslu i no l’Everest?

R.C.: Principalment perquè era el primer vuitmil que intentàvem i necessitàvem una ruta que no fos tan tècnica. Però, d’altra banda, perquè l’Everest sí que és un circ, hi vagis quan hi vagis. I ja no es tracta de fer alpinisme sinó de dir que has pujat al cim més alt del món. És un altre perfil d’escalador, gent amb diners i prou. Per sort, no tots. Però molts sí.

Com va ser la preparació?

R.C.: Ens afavoria que jo sóc llenyataire i ell fa documentals. Els sous ens permeten sobreviure i tenim flexibilitat d’horaris. Només ens faltava trobar un patrocinador.

P.H.: Vam fer una llista de possibles patrocinadors. Els tinc tots apuntats. N’hi havia 110, i d’aquests ens van respondre afirmativament 22. Amb això vam poder tirar endavant.

¿Com és que vau decidir fer un viatge de cinc mesos?

P.H.: No volíem fer només una muntanya i tornar. Volíem impregnar-nos del país, de la cultura pròpia. Començàvem a caminar al matí i, quan crèiem que ja n’hi havia prou, ens aturàvem.

R.C.: De fet, anàvem sense ruta fixa. Sabíem on volíem arribar però ens era igual el camí.

I ara, què?

P.H.: Doncs ara toca fer-ne un altre. Volem tornar a fer un documental, però aquesta vegada no es tracta d’explicar purament les nostres emocions i sensacions en solitari en una gran muntanya, sinó de fer un retrat d’un grup d’alpinistes pujant una gran muntanya que no necessàriament ha de fer 8.000 metres.

R.C.: I ens agradaria poder-ho fer amb els alpinistes italians que vam trobar al camp base del Manaslu. D’aquí poc els veurem i els ho proposarem. A veure què hi diuen...