Entre la rata i el castor: el coipú s'expandeix per Catalunya

GironaÉs com una barreja entre una rata, un castor i una llúdriga. El coipú pesa entre 3 i 7 quilos, té membranes interdigitals i es diferencia ràpidament de les altres espècies per dues dents taronges que sobresurten dels llavis i que li serveixen per rosegar dins l’aigua amb la boca tancada. El seu espai preferit són els rius i les conques fluvials, on menja tota mena de vegetació. Viu en parelles o en colònies en unes galeries, no gaire profundes, que construeix a la vora de l’aigua. Els coipús provenen de Sud-amèrica (Xile, l'Argentina, Bolívia, sud del Brasil, l'Uruguai i el Paraguai) i van arribar a Catalunya travessant la frontera per les conques fluvials de l’Albera.

Paradoxalment, als seus països d’origen, com a la Patagònia argentina, ara costen de veure: durant anys van ser molt preuats per les qualitats de la seva pell, i la cacera, juntament amb la desaparició de zones humides, van fer caure en picat el nombre d’exemplars. En canvi, a l’Alt Empordà ara n’està ple: s’han estès per la Muga, el Fluvià i el Ter, i ja han arribat fins al Ripollès i la Selva, passant pel Pla de l’Estany, el Gironès, el Baix Empordà i la Garrotxa. “No serà estrany que, de manera molt abundant, s’acabin repartint per tot el territori, baixant per la Tordera o el Besòs”, augura el cap dels Agents Rurals a Girona, Ignasi de Dalmases. I el biòleg del servei de Fauna i Flora del departament d'Acció Climàtica Santi Palazón hi coincideix: “Segurament es repartiran per la costa i la zona central més humida, i en pot arribar algun fins a la plana de Lleida i el Segre”. “Però no al Pirineu, perquè no els agrada el fred”, puntualitza Palazón. 

Sense possibilitats de frenar-ne l'avanç

El coipú -o Myocastor coypus- va creuar l’Atlàntic al segle XIX importat per les granges que es van obrir a França, impulsades per la indústria pelletera. Però quan el sector va desaparèixer, moltes granges van deixar els exemplars en llibertat, de manera que aquests rosegadors es van anar escampant fins a Bèlgica, Alemanya i Itàlia. A Espanya, els primers que en van albirar van ser els bascos, cap als anys 80, i es creu que van entrar per la zona alta del Bidasoa. A Catalunya es va veure algun exemplar de coipú a la Vall d'Aran i la Cerdanya, però va ser a partir del 2012 que es té constància de poblacions establertes en rius de l’Alt Empordà i en zones com el Parc Natural dels Aiguamolls. Precisament en aquest espai s'han fet campanyes molt intenses per eliminar-lo: està catalogat com a espècie invasora i pot comprometre els ecosistemes fluvials, a més dels cultius com l’arròs. 

“Ha trobat un lloc ideal per expandir-se i es reprodueix amb molta rapidesa: cada femella té entre 2 i 8 cries cada any. Té molt pocs depredadors -algun rapinyaire i la guineu- i és difícil de capturar”, indica De Dalmases. Des del 2012, els Agents Rurals han sacrificat a trets o amb paranys 152 exemplars, però el cap del cos a Girona lamenta la dificultat de frenar el seu avanç. “Hem fet campanyes específiques en reserves com els aiguamolls o a l'estany de Banyoles, però quan estan tan instal·lats és molt complicat o gairebé impossible retornar a la situació zero”. A més, segons Palazón, s’ha de tenir en compte que els recursos són limitats. “Encara que en matis, el seu ritme reproductiu és molt alt. Tenim una partida per protegir les espècies amenaçades i una altra per eliminar les invasores, i en són moltes. I si per molt que hi destinis diners no aconsegueixes eliminar-lo no haurà servit de res tot el que s’ha invertit”. 

Problemes en conreus i camps de golf

És difícil calcular quants exemplars de coipú hi ha a Catalunya, però OrnithoCat té quantificades 673 cites d'observacions de coipús entre el 2017 i el 2021. Les conques de la Muga i el Fluvià són les que més en concentren, i ja se n’han vist a la Tordera, al riu Calonge i a l'Onyar, a Girona. Fins ara, hi havia pocs exemplars i no creaven conflictes amb la flora i fauna autòctones, però l’alta densitat de les colònies està provocant cada cop més queixes perquè es mengen els brots de blat de moro, d'userda o els de l’arròs de Pals, on, de vegades, al fer les galeries, provoquen que entri aigua als conreus o bé, al contrari, fan que es buidi un camp que hauria d’estar inundat perquè els nius actuen com a drenatge. “I tindrem més trucades a mesura que n’hi hagi més, perquè els danys s’aniran incrementant”, lamenta el cap dels Agents Rurals, que també s’ha trobat amb moltes colònies prop de les depuradores i en camps de golf.

Ara bé, per a l’ornitòleg i exdirector de Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà Jordi Sargatal, no tot són desavantatges. “Seria millor que no hi fos. Però ja que el tenim aquí, mirem la part positiva: està servint per alimentar les guineus, els gorjablancs i les àligues, que abans menjaven molts conills i ja gairebé no n’hi ha, de manera que els coipús ho compensen”.