Oriol Mitjà: "Agafar la baixa per tristesa em costa molt"

BarcelonaOriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980) és un dels investigadors més coneguts del país. Va tenir un paper destacat durant la pandèmia de la covid, és una de les veus més autoritzades en malalties infeccioses –especialment aquelles relacionades amb la pobresa–, treballa com a cap de secció a l'Hospital Germans Trias i Pujol i ha rebut nombrosos premis i reconeixements pels seus treballs científics. Després de publicar A cor obert. Relat de tot el que he viscut el 2021 i El món que ens espera el 2022, l’infectòleg publica On neix la llum, on aborda la depressió des de la seva experiència personal.

Com ha sigut escriure sobre la seva vida i la seva malaltia?

— És un llibre molt diferent dels dos anteriors i no té res a veure amb el meu camp d'expertesa, perquè no soc ni psicòleg ni psiquiatre. És un llibre molt íntim en què intento explicar les meves vivències, que moltes persones reconeixeran com a seves perquè hauran experimentat situacions similars. Escric sobre emocions i sentiments, sobre tristesa, angoixa i desgast, que he notat amb molta intensitat al llarg de la meva vida pels diferents episodis de depressió que he patit. També explico les maneres que he trobat per sortir-me'n. Crec que els humans passem per situacions molt similars i aquest llibre és la humanitat compartida.

Quin pes ha tingut la seva infància en la depressió?

— Va ser una infància trista i solitària. Aleshores no es parlava de bullying, i tampoc utilitzaria aquesta paraula, però és cert que no trobava el meu lloc i vaig viure situacions delicades que em van fer sentir rebutjat pels meus companys. Vaig haver de desenvolupar una cuirassa per enfrontar-me a aquesta amenaça, em vaig refugiar en els llibres i l'estudi, per demostrar-me a mi mateix que sí que era vàlid. Crec que tot hi contribueix. La depressió és una malaltia amb una sèrie de factors genètics que la predisposen. La meva mare també la va patir. Però també hi ha factors que contribueixen, que en el meu cas han estat importants durant la infantesa i l'adolescència, i també hi ha factors desencadenants.

També escriu sobre l'intent de suïcidi de la seva mare.

— Sí, és un episodi gairebé traumàtic, molt dolorós. Va ser com veure l'abisme. No en vaig parlar mai amb ella. La salut mental era tabú, hi havia molta vergonya. La depressió sempre s'ha relacionat amb persones fràgils que no tenen ganes de treballar, o no els ve de gust aixecar-se del llit, o no els ve de gust anar a sopar amb els amics. Com si tot fos molt racional, manca de voluntat i no hi hagués una malaltia real al darrere. I encara avui en dia continua existint aquesta relació. Jo sento el mateix. Agafar-me una baixa per tristesa em costa molt. Si tinc una entrevista de feina, mai dic que prenc antidepressius perquè penso que l'altra persona veurà que soc fràgil.

Creu que hi ha el mateix estigma que aleshores?

— Als anys 80 era tabú i ni se'n parlava, la persona amb depressió es quedava a casa tancada i com menys se sabés, millor. Ara sí que es pot parlar de salut mental, però crec que encara hi ha la percepció antiga que la fragilitat és dolenta i que no te'n vas de viatge amb un depressiu perquè t'amargarà el viatge o que no contractes una persona depressiva perquè deixarà de treballar.

Al llibre descriu diversos episodis de la malaltia.

— La meva depressió sempre ha estat fluctuant, és a dir, hi ha períodes en què estic bastant bé i hi ha períodes en què caic dins d'un pou del qual costa molt sortir. Encara que n'hagis sortit altres vegades, quan estàs enfonsat ets incapaç de projectar un futur en el qual et trobis millor. I això t'aixafa molt més. El moment més dur de la meva malaltia va ser durant la pandèmia, entre 2021 i 2022, però no me'n vaig adonar fins que ja ho havia passat. Va ser una tempesta perfecta perquè s'ajuntava que no parava de treballar, fèiem molts projectes de recerca i no trobava cap moment per parar i descansar. En paral·lel també feia divulgació de la pandèmia, ho vaig escollir jo, i em vaig trobar amb persones que no estaven d'acord amb el que deia. El llenguatge hostil a les xarxes socials també fereix, és una gota xinesa que va caient.

I va recórrer a tota mena de refugis.

— Sí, per evadir-me del patiment he begut alcohol i m'he induït el vòmit. Ens passa a tots quan no volem sentir pena, dolor o tristesa, que busquem maneres d'escapar el més ràpid possible. És una manera d'anestesiar l'ansietat que encara genera més malestar, alimenta el patiment i a la llarga fa que tot empitjori. Avui dia encara bec de tant en tant i em peso cada dia, però he après a ser més respectuós amb mi mateix i en el llibre es veu aquest progrés. M'he equivocat, però em puc estimar i em puc perdonar. Accepto que no sempre he de ser perfecte.

Conviu amb la idea que la depressió pot tornar en qualsevol moment?

— Ara estic bé i estic content, il·lusionat per presentar el llibre, però vaig estar malament la tardor passada. És clar que hi convisc, i et causa molta angoixa, perquè quan estàs bé pateixes per no tornar a caure dins del pou. Ara bé, un dels grans descobriments que he fet ha estat treure'm l'etiqueta de depressiu. Pensava que, com que era depressiu, havia d'estar trist i cada vegada anava pitjor. Ara he après a treure'm aquesta etiqueta i, quan no estic deprimit, puc apreciar molt més el dia a dia i gaudeixo de les coses.

Té la voluntat d'ajudar altres persones amb aquest llibre?

— Només l'he escrit per ajudar els altres. A banda de les meves vivències amb la depressió, també explico totes les lliçons, les experiències i aquelles coses que m'han ajudat. Les ferides antigues hi són, però des de la maduresa pots entendre-les millor i pots incorporar-les a la teva forma de viure. Si hagués pogut escollir, no hauria passat per res de tot això, però ara ja ho he passat, ho he patit, i sí, crec que pot ajudar molt a la resta. En diferents magnituds, hi haurà qui sentirà una tristesa més passatgera o hi haurà qui sentirà una tristesa tan profunda que no sabrà com aixecar-se. En tot aquest ventall tens algú que et pot acompanyar o que et pot explicar quina ha estat la seva experiència.