Oriol Mitjà: “He estat vanitós, no n’estic orgullós i intento allunyar-me tant com puc de la vanitat”
BarcelonaL’infectòleg Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980) publica avui El món que ens espera, un llibre sobre els reptes de futur de la salut pública i, també, un exercici d’introspecció sobre la seva vida a cavall entre Catalunya, on ha viscut els dos últims anys pel covid, i la seva cabana a Papua Nova Guinea, on intenta eradicar el pian, una malaltia tropical infecciosa.
El món que ens espera és un llibre de reflexions que li han sorgit al tornar de nou a Papua.
— L’he escrit per tenir un moment de tranquil·litat i fer reflexions de forma assossegada, que és el que més ens ha faltat durant la crisi, ja que havíem de solucionar problemes urgents dia a dia: l’arribada de la vacuna, les restriccions... A Papua he trobat moments de quietud i he pogut tenir un debat amb companys de feina i amics que m’ha ajudat molt a entendre el que havia passat i sobretot cap a on ens dirigim, on hem de fer els canvis per retornar a una normalitat que, necessàriament, ha de ser diferent de la que teníem. No podem deixar passar l’oportunitat de millorar com a societat.
Qualifica aquests dos anys d’"època devastadora". En quin sentit?
— Ens hem enfrontat per primera vegada a una crisi sanitària mundial. Ha estat devastadora per a la societat i concretament per al personal sanitari, tant des del punt de vista físic com emocional. S’han pres moltes decisions sobre com respondre al que era immediat, però encara no hem fet res per transformar-nos en una societat més resilient i preparada. ¿O és que pensem girar full i oblidar-nos-en com hem fet amb el volcà de La Palma i ara amb Ucraïna?
Diu que tornar a la vella normalitat no és desitjable.
— La pandèmia ha evidenciat que la vella normalitat generava desigualtats, que deixava de banda la gent gran, que s’infectaven més fàcilment les persones amb menys recursos i les vacunes no arribaven als països pobres i, per tant, el virus hi continua mutant i apareixen noves variants. Aquella normalitat fallava perquè s’oblidava del més vulnerable. Era la llei de la selva: triomfava qui era individualista, arrogant, i s’oblidava molt de reconèixer l’altre, de dignificar-lo, d’ajudar-lo i d’acompanyar-lo.
Vol dir que, si torna aquella normalitat, tornarem a tenir una pandèmia o serà més fàcil que n’hi hagi una?
— Això també. Aquesta actitud egoista científicament també ens acosta més a incrementar el risc de pandèmies, que van totalment lligades a les crisis climàtiques, que tenen dues manifestacions: els fenòmens meteorològics extrems i les pandèmies, perquè creixen millor els mosquits, els assentaments humans estan més a prop de la selva i els animals, sobretot ratpenats i rosegadors, ens infecten fàcilment. Si continuem igual, els pròxims 50 anys hi ha un alt risc de trobar-nos un segon covid o una malaltia més perillosa.
El salt d’espècies, no?
— Això és crític. L’ésser humà sempre ha conviscut amb infeccions i s’hi ha pogut adaptar. El problema ve quan s’infecta d’un virus del qual no s’havia infectat mai, que era d’un animal i li salta a ell. Això provoca una malaltia zoonòtica, no tenim immunitat i pot causar una gran letalitat. Amb la crisi climàtica s’han multiplicat els salts interespècie: abans eren quatre cada any i ara són 20. I s’espera que els pròxims anys siguin 40 a l’any.
Doctor Mitjà, faci’m un espòiler: ¿el món que ens espera és bo o dolent?
— Dependrà del que fem. El món que ens espera és bo, progressa des de fa 500 anys, i ha millorat la longevitat i han disminuït la mortalitat infantil i la mort per part. L’ésser humà cada vegada viurà d’una forma més confortable, però s’han de fer ajustaments.
Què hem de fer perquè el món sigui bo?
— Molts dels desajustaments estan relacionats amb la preparació pandèmica, que consisteix a saber trobar i aturar les infeccions abans que ens arribin. Això ho fan sobretot els veterinaris, i se’ls han de donar recursos perquè identifiquin quin és el patogen més perillós, on és possible que aparegui i què es pot fer per evitar el salt. Se sap que els següents salts seran a l’Àfrica o a l’Àsia, en zones boscoses del centre d’Àfrica o a la península d’Indoxina, i els animals amb més probabilitat de transmetre seran els ratpenats, els rosegadors o les aus. La segona fase és crear estructures d’intel·ligència epidemiològica. Tot això requereix una inversió i de moment no hem besllumat que hi hagi ningú interessat a preparar-se. De fet, hi ha molt d’interès a oblidar-nos del covid, com si no hagués existit mai.
Aquí hem començat a treure els aïllaments de positius i qualsevol dia ens treuran la mascareta. Què en pensa?
— Em poso les mans al cap de veure que es deixin de fer els aïllaments perquè són l’abecé del control de la infecció. Una pandèmia no marxarà d’un dia per l’altre, continuarem convivint amb el virus i apareixeran dificultats, noves variants resistents a les vacunes i als tractaments. També sabem que mantenir l’interès de les administracions quan la transmissió és baixa és molt difícil. Tots volem tancar els ulls però a mitjà i curt termini el covid es continuarà transmetent, acabarà apareixent una variant nova que ens enxamparà quan la immunitat hagi disminuït i hi haurà una nova onada. Això és l’escenari més probable i tots el volem negar.
Tindrem una setena onada?
— No tinc la bola de vidre, però pot començar a partir dels pròxims quatre o sis mesos.
Quan torni el fred.
— Més aviat, perquè hi haurà més gent desprotegida, ha passat l’òmicron o ha rebut una vacuna ara fa dos mesos i ja no tindrà tanta protecció. Les variants triguen uns dos mesos a arribar i, per tant, la temporalitat seria de 4, 6 o 8 mesos.
¿El covid acabarà sent com una grip però el tindrem tot l’any?
— Sí, podríem arribar a aquest punt. Hi ha quatre maneres perquè s'acabi una pandèmia. La primera, que s’extingeixi l’espècie humana, com ha passat amb altres espècies animals perquè el virus era molt mortífer. La segona és que aconseguim eradicar el virus. La tercera, que hi hagi immunitat de ramat i la transmissió sigui molt baixa. La quarta és conviure amb el virus i pagar un peatge, que són els morts. Científicament s’ha establert el mateix llindar que el de la grip, que encara estem molt lluny d’aconseguir. L’any 2020 va haver-hi 1.500 morts per cada 1.000.000 d'habitants i el 2021 n’hi va haver 1.000. Amb la grip n’hi ha 100 per any.
Dedica el llibre als inconformistes que creuen que poden canviar el món. El premi Nobel de literatura José Saramago deia que ell era pessimista per imperatiu ètic, perquè l’optimista no creu que hagi de canviar el món. ¿Vostè és inconformista o pessimista?
— Vull pensar que soc inconformista perquè ser-ho no és només tenir un pensament crític sinó tenir l’energia per a l’acció transformadora. Trobo que tots hauríem de ser així: pensar críticament i tenir la capacitat de transformar.
¿Té la impressió que sortirem millors de la pandèmia?
— És aviat per treure una lliçó. Crec que encara no som millors, però que ho haurem de ser. Amb el còlera va arribar l’higienisme urbà, i amb la Segona Guerra Mundial, les declaracions dels drets humans. Les grans crisis sempre ens fan fer salts endavant. Aquesta crisi hauria de fer un salt en la protecció de la gent gran i de la gent pobra.
¿Vostè era vanitós i tenia ànsies de prestigi quan entrava a fons en els debats sobre la pandèmia?
— Tenia clar que el meu nord era combatre les malalties de la pobresa. Però sí que és veritat que en aquest trajecte hi ha cants de sirena que es manifesten de formes inesperades i poden venir com ànsies de prestigi, de poder o de seguretat econòmica. Et fan oferiments a la tele i has de tenir les coses molt clares per saber cap a on et dirigeixes. I sí, jo en aquest cas he tingut vanitat, però ja he fet el primer pas: he dit «He estat vanitós i no n’estic orgullós», i intento allunyar-me'n tant com puc. Alguns deuen pensar que no ho he aconseguit.
Al llibre diu: «Jo el que tenia eren disputes professionals, no personals».
— Això ho tinc molt clar. Tinc una especialitat, una disciplina i una expertesa en el control de les malalties infeccioses, que és molt escassa en el nostre país perquè mai ens havíem enfrontat a epidèmies. En els últims 15 anys m’havia enfrontat a epidèmies de còlera, de chikungunya, de dengue, de malària, de filariosi...
Per tant, se sentia empoderat.
— Pensava que podia aportar un valor afegit perquè, a més de la meva expertesa, tenia un equip d’intel·ligència epidemiològica. Parlo l’idioma de la ciència, sé fer-los les preguntes adequades. Jo el que els volia dir és: "Escolteu, estem funcionant d’aquesta manera, podem fer una cosa molt positiva per a Catalunya". Però no me’n vaig sortir perquè la informació per si sola no és suficient, ha d’anar precedida per la confiança que t’has d’haver guanyat i demostrat anteriorment. I això jo no ho tenia.
Per a molta gent sí que ho tenia.
— De la meva època anterior, del pian, però havia viscut molts anys a Papua. Estava desconnectat de les institucions. I al final el que compta és poder donar una informació i que sigui la persona la que prengui la decisió de canviar el seu comportament de forma més responsable.
Als periodistes ens acusa de "novòlatres". O sigui, de perseguir sempre l’última hora i la cosa més escandalosa. Si a un milió de persones els han posat la vacuna i ha anat molt bé, però a un li ha sortit un bony, només parlem del bony.
— Quan t’interessa el que és urgent i el que és nou, perds la perspectiva per reflexionar sobre les coses importants.
També diu que intenta sobresortir perquè els altres no pensin que és un inútil, que tolera malament la incertesa, i que s’ha aturat per orientar-se però no ha descobert res que no sabés. ¿El seu estat d’ànim en aquests moments és un impàs?
— Descobreixo l'objectiu que dona sentit a la meva vida. Aquests anys he perdut molta energia, he passat un problema de salut mental. I sí, estic en un moment d’impàs ara mateix, de quietud, de replantejar-m’ho tot, d’entendre què és el que m’ha portat fins aquí, què és el que m’ha causat frustracions, i també buscar una normalitat en la qual em trobi més còmode i que em permeti tenir la ment en calma.
Semblaria que Papua Nova Guinea és un lloc ideal per trobar-ho, això.
— Allà el ritme decau de cop. No hi ha whatsapps ni pràcticament wifi. Estic molt més tranquil perquè m’allunyo de les pressions externes, de tot el que és mitjans o també finançadors, i de les meves pròpies pressions internes, de l’autoexigència, el perfeccionisme, la necessitat de l’aprovació de l’altre, de pensar que si jo m’equivoco o dono una dada que és incorrecta serà greu. És a dir, em permeto acceptar algunes fragilitats, que em puc equivocar i no passa res.
El seu nivell d’autoexigència fa, per exemple, que s’hagi preparat aquesta entrevista?
— Sí. És un nivell d’obsessió que t’impedeix gaudir de les coses i vull gaudir del llibre perquè ha estat curatiu escriure’l i que el lector el pugui gaudir, però això no evita que jo tingui la necessitat de tenir el control sempre. I això és molt limitant. És una malaltia. Igual que la insuficiència cardíaca t’impedeix pujar una muntanya, l'angoixa o la depressió t’impedeix sortir un cap de setmana amb els amics perquè el teu cervell no et permet gaudir de molts moments. Et roba la felicitat i l’energia.
No m’ha semblat que aquest sigui el llibre d’una persona desesperançada.
— És cert, no estic sempre desesperançat. He fet una introspecció: conec els meus sentiments de patiment i intento trobar moments de tranquil·litat i plenitud.
Es queda tot el mes fins a Sant Jordi?
— Sí, faré la promoció del llibre i després tornaré a Papua.
On tornarà a agafar distància i mirar de continuar curant les ferides.
— Les meves i les altres. Papua em dona energia en certa manera, i és estrany trobar el motor en la tragèdia de l’altre, però allà hi ha tantes necessitats que poder ser útil i ajudar aporta energia i voluntat de transformació.
