El món està guanyant la guerra contra el càncer

L'any 1971, Richard Nixon, l’aleshores president dels Estats Units, va anunciar una “guerra contra el càncer”. Feia només dos anys que el programa Apollo, fruit d’un govern poderós i uns avenços científics més que notables, havia enviat astronautes a la Lluna, de manera que les expectatives eren altes. Alguns metges optimistes fins i tot preveien que la cura del càncer arribaria al cap de pocs anys.

S’equivocaven. A dia d'avui, tots els adults han tingut càncer, coneixen algú que en té o totes dues coses alhora. La meitat dels homes i un terç de les dones dels països rics poden esperar patir-ne en algun moment de la seva vida. Als Estats Units el càncer és la segona causa de mort més comuna, només per darrere de les malalties del cor, i mata unes 600.000 persones a l’any. A escala global és responsable d’aproximadament una de cada sis morts. Si la mesura de l’èxit era curar-lo en una dècada –o en dues, o en tres, o en quatre–, es podria concloure que la guerra contra el càncer s’ha perdut.

Però, en realitat, les coses van millor del que molta gent creu. Les dades mostren que s’han fet progressos evidents, i hi ha moltes raons per pensar que continuarà sent així. El càncer està relacionat amb l’edat, i si deixem de banda l’efecte de l’augment de l’esperança de vida, queda clar que en el món dels rics els inicis dels anys noranta van ser un punt d’inflexió. Des de llavors, la taxa de mortalitat ajustada per edat ha anat disminuint, lentament però constant, any rere any. Als Estats Units aquesta taxa és, ara, aproximadament un terç més baixa que als noranta, una tendència que també s’observa en altres països desenvolupats.

El que alguns científics esperaven que fos una guerra llampec s'ha convertit en una guerra de desgast constant però exitosa. Algunes victòries han estat espectaculars: la leucèmia infantil, que era pràcticament una sentència de mort, ara té una taxa de supervivència a cinc anys superior al 90%. Tot i això, com que el càncer no és una sola malaltia, sinó tota una categoria, bona part del progrés no ha arribat gràcies a grans avenços, sinó a milers de petites passes endavant en el cribratge, en la cirurgia i en els tractaments farmacològics.

La prevenció és clau

Els futurs avenços provindran de tres fronts. Un d’ells és l’aplicació arreu del món de les lliçons apreses als països rics. La història d’èxit més ignorada en la lluita contra el càncer ha sigut la prevenció, potser perquè els càncers que no arriben a desenvolupar-se són menys visibles que els que es curen. Per exemple, les taxes de tabaquisme s’han desplomat als països rics, cosa que probablement ha evitat més de tres milions de morts per càncer des del 1975 només als Estats Units. Com que fumar encara causa una de cada cinc morts per càncer a escala global, les campanyes antitabac als països pobres i de renda mitjana, on fumar continua sent habitual, poden representar una millora enorme.

Un altre front serà l’abaratiment dels medicaments i l’augment de la riquesa disponible per accedir-hi. El càncer de coll uterí és un dels més comuns en les dones, i en gairebé tots els casos es produeix com a efecte secundari tardà de la infecció pel virus del papil·loma humà (VPH). L’any 2008 el Regne Unit va començar a oferir a les adolescents una vacuna contra el VPH que s’havia desenvolupat recentment. Una dècada i mitja més tard, les taxes d’aquest tipus de càncer entre les dones de 20 anys han baixat un 90%, i les autoritats sanitàries britàniques ja parlen d’erradicar-lo gairebé del tot el 2040. La vacuna original era relativament cara, però una versió més econòmica desenvolupada a l’Índia ha permès impulsar una campanya de vacunació massiva també en aquest país.

El tercer front serà l’aplicació clínica dels coneixements científics més avançats. Això implica dues etapes: primer, identificar les persones que tenen més risc de desenvolupar un càncer i, després, trobar maneres d’aturar la malaltia abans que avanci. Tots dos camins estan oferint resultats prometedors.

Els científics ja han identificat variants genètiques que predisposen els seus portadors a certs tipus de càncer, com ara un gen BRCA1 defectuós que augmenta el risc de càncer de mama o de pròstata. Tanmateix, menys de la meitat dels pacients amb càncer presenten un factor de risc conegut. A més, només algunes cèl·lules precanceroses es tornen malignes. Per exemple, els càncers d’intestí solen sorgir dels pòlips, però només entre un 5% i un 10% dels pòlips es tornen cancerosos.

Més arsenal terapèutic

L’objectiu és desxifrar aquesta complexitat per identificar els pacients molt aviat, quan el tractament és més eficaç. Aquest treball es basa en enormes biobancs de mostres de teixit i en la capacitat d’observar com s’activen i s’apaguen els gens en cèl·lules vives, una tècnica que semblava impossible fa només una dècada. Amb nous biomarcadors a la sang o a l’alè i amb una comprensió més profunda de com les combinacions genètiques i l’exposició ambiental predisposen les persones a desenvolupar càncers, els metges poden centrar-se en els pacients que realment es beneficiaran del tractament. Això és essencial per evitar que les persones se sotmetin a cirurgies, quimioteràpia i radioteràpia innecessàries, que comporten grans despeses i tenen efectes secundaris greus.

Un cop identificats els pacients que necessiten tractament, els metges disposen d’un arsenal cada cop més ampli de teràpies. Alguns fàrmacs econòmics semblen actuar com a profilàctics contra el càncer. L’aspirina, un analgèsic, sembla reduir a la meitat el risc de càncer d’intestí quan s’administra a persones amb síndrome de Lynch, un trastorn genètic que predisposa a certs tipus de càncer. La metformina, un fàrmac assequible per tractar la diabetis, redueix el risc de recurrència en dones que han estat tractades per un tipus concret de càncer de mama. A més, els agonistes del receptor GLP-1 com l’Ozempic també mostren resultats prometedors.

Juntament amb els pilars de la cirurgia, la quimioteràpia i la radioteràpia, està emergint una nova tècnica que aprofita el potencial del sistema immunitari. L’objectiu és augmentar la capacitat del cos per atacar les cèl·lules canceroses. Algunes vacunes, potser adaptades genèticament a cada pacient, poden combatre un càncer que ja està establert. Altres, que actuen més com a vacunes àmplies similars a les que s’utilitzen contra malalties com la grip, podrien atacar cèl·lules precanceroses. Actualment ja s’estan provant vacunes d’aquest tipus per al càncer de mama i de còlon en assajos clínics.

Les bones notícies sovint no són prou visibles, sobretot quan es produeixen gradualment. I això és exactament el que passa amb la guerra contra el càncer. No tot és perfecte: els tractaments són costosos, les empreses farmacèutiques temen ser demandades per efectes secundaris quan tracten persones per malalties que encara no tenen, i l’administració Trump està planejant fortes retallades a l’Institut Nacional del Càncer, cosa que fa retrocedir el progrés científic i ajornar una generació d’investigadors. Però els costos baixaran, els tractaments acabaran arribant al mercat i la recerca continua a Europa i la Xina, que aquest any ha superat els Estats Units com a principal centre d’investigació sobre el càncer. És per això que la taxa de mortalitat ajustada per edat continuarà disminuint, any rere any.