En un dels meus viatges al Gran Nord havia contemplat un meravellós crepuscle que semblava no tenir fi. Assegut al cim d’un turó sobre els fiords, sabia que la nit arribaria, però també sabia que el pas de la llum del capvespre a la foscor de la nit seria llarg i suau. És segur que la nit m’atraparà algun dia –vaig pensar–, però m’agradaria endinsar-m’hi lentament i sense pors. El cant dels grills, el transbordador que passa; els núvols blancs que, a poc a poc, es van tenyint de grocs, vermells i taronges; l’adeu d’un grup de noies belles d’ulls brillants, amb corones de flors i espelmes enceses entre els seus cabells rossos.
La durada del crepuscle varia segons la latitud del lloc on ens trobem; és molt curta als tròpics, on la transició del dia a la nit és molt ràpida, però és molt llarga als estius del cercle polar. M’agradaria un crepuscle de cercle polar tan proper al solstici d’estiu com fos possible, naturalment.
D’altra banda, els crepuscles de cercle polar tenen una altra característica important, ja que solen anar acompanyats de canvis, a vegades molt espectaculars i curiosos, en la il·luminació i coloració de la part del cel per on es pon el sol. El fenomen és degut a la refracció i dispersió de la llum solar que té lloc a les diverses capes de l’atmosfera i al nombre i heterogeneïtat d’aquestes capes, així com al grau més gran o més petit d’humitat de l’aire. M’agradaria, per tant, si fos possible, no només que el meu crepuscle fos llarg, sinó també que fos bell, és a dir, que comptés amb moltes capes molt heterogènies i un bon nivell d’humitat –generós, m’atreviria a desitjar– a l’atmosfera que m’hagi d’acompanyar fins a arribar al port dels estels.
I que la nit arribés sense que me n’adonés, al costat de la meva companya Àngels, amb la qual, amb els temps que corren, ja aviat podrem aconseguir el rècord Guinness de parella estable; de la meva filla Mireia, dels meus nets Marc i Jordi, i també dels amics, com tants de vosaltres, amb els quals mantinc llaços afectius.
Voldria ser recordat no pels meus escrits o les meves paraules, més o menys encertades, sinó com un home que, malgrat els seus errors i limitacions, ha intentat estar a prop dels altres homes i, com a professor, aprendre dels malalts, dels seus col·legues psicòlegs o d’altres disciplines i, molt important, dels seus joves alumnes.
Simone de Beauvoir va escriure que en els darrers moments d’un moribund es pot trobar l’absolut. Jo no sé què és l’absolut ni tinc gaires esperances en una altra vida, però m’agradaria sentir-me en pau amb tothom. Us vull demanar perdó, a tots i a cadascun en particular, pel que he fet malament i, més difícil, per allò que potser he deixat de fer per mandra, per ignorància o per covardia.
Resumint: m’agradaria que el meu comiat fos com un crepuscle al cercle polar durant l’estiu. És a dir, llarg i bell.