Ramon Brugada: "El primer que penses és: on m’he equivocat?"

Ramon Brugada és cap de cardiologia de l'Hospital Trueta. Va créixer a pocs metres de l'estany de Banyoles, i afirma que això fa que s'aprengui a nedar gairebé abans que a caminar. Va tenir una infància de carrers sense asfaltar i de jocs al carrer, va viatjar i treballar en diferents països i va descobrir amb els seus germans –tots cardiòlegs– una síndrome que porta el cognom familiar.

La teva mare era bona estudiant.

— La mestra de l'escola va anar a parlar amb l’avi perquè la deixés continuar estudiant. Però va dir que no, i això la va marcar. I tenia clar que els fills havien d’estudiar. 

I el pare?

— Ho tenia menys clar. Era pollataire, treballava moltes hores, es llevava a les 5 del matí i tornava a les 8 o les 9 del vespre. El vèiem poc.

I van tenir tres fills cardiòlegs.

— La mare tenia obsessió amb la medicina, li semblava una bona professió. La cardiologia és responsabilitat del germà gran, el Pere, que té 14 anys més que jo, i crec que ens va estirar una mica a la resta.

És diferent anar a la universitat quan no s’és d’una gran ciutat?

— Em vaig trobar amb molta gent com jo, perquè a l’Autònoma hi havia molta gent de fora de l’àrea metropolitana. A mi els de Barcelona em sonaven pijos, la veritat. Nosaltres teníem una altra manera de veure la vida perquè veníem d’un altre lloc, veníem de pagès. 

Has acabat vivint en molts llocs, per exemple als Estats Units. Què hi vas aprendre?

— A treballar moltes hores, sobretot des del punt de vista assistencial. I a descobrir una societat americana amb un Tercer Món a dins. Hi pot haver un hospital molt ben equipat, però amb gent sense recursos. 

La famosa assegurança.

— Recordo un pacient amb una assegurança d'un milió de dòlars que necessitava un trasplantament de moll d'os i li van dir que no l'hi podien fer. Vaig aprendre a viure en el capitalisme brutal. I que això que tenim aquí és un luxe. 

Per què en vas marxar?

— Em preocupava que són societats on els fills fan 18 anys, marxen a 3.000 quilòmetres i els veus dos cops l’any. I vam decidir anar al Canadà. 

Va ser allà que et van trucar per muntar la Facultat de Medicina de Girona.

— I no em va costar decidir tornar, perquè m’entusiasmen els projectes. I venir a Girona a muntar la facultat em va fer molta il·lusió. Teníem gent en contra, vam començar amb barracons i sense finançament. Hi havia diners per pagar professors però ni un euro per a material. I ha funcionat bé. La primera promoció va treure els millors resultats globals d’Espanya. 

Què té el cor que ens interessa tant? 

— És la màquina que ens dona la vida. No és res més que una bomba, però és una bomba que no s'atura mai. I s’adapta a les necessitats, o sigui, un esportista té el cor més gros i gruixut, i va més lent perquè sigui més eficient. Té una capacitat d’adaptació que tenen pocs òrgans. És pràcticament perfecte. 

Pràcticament.

— Malauradament també hi ha gent que mor jove, i el cor es pot aturar per culpa de malalties, però és pràcticament perfecte. 

Per què el vinculem a qüestions sentimentals?

— El cor és el primer que et respon. Quan t’agrada un noi o una noia batega més fort, o quan et fa il·lusió veure algú. O quan tens nervis, o problemes emocionals. El cor el pots notar al coll, respon a les emocions.

Què li va bé, al nostre cor?

— Li va malament el tabac, i li van bé bons hàbits de salut. 

Què és el pitjor per al cor? Et dono opcions: sobrepès, productes ultraprocessats, tabac, no dormir...

— El pitjor, el tabac i els productes ultraprocessats, encara que no tinguis sobrepès. I les altres se solucionen amb activitat física. 

I fer molt de càrdio és bo?

— És bo si és una activitat controlada i constant. Ens preocupa la gent que al voltant dels 40 es posa a fer molt d'esport, i potser en fa 20 que no en feien de forma continuada. I aquí hem d’anar amb compte. 

Per què?

— La malaltia coronària, que és el tapament de les artèries coronàries, és un procés crònic progressiu. Les artèries es van tapant i no ho notes, però si fas exercici i tens un tap del 75%, és possible que facis un infart. Per tant, és recomanable tornar a fer exercici amb revisió mèdica. 

I els esportistes d'elit? 

— No és sa des del punt de vista de l'esforç que posen a tot el cos, no només al cor. Només has de veure els futbolistes o els jugadors de bàsquet quan són grans, van molt coixos. Però l’esport d’elit comporta un reconeixement públic molt important, és la seva vida i, per tant, hem d’adaptar-nos a aquestes necessitats. 

Al cor l'afecten les pantalles? 

— Les pantalles afecten el cor perquè la persona ja no fa activitat física. Aquest és el gran problema que comporten.

Podrem arribar a un món on es puguin prevenir tots els infarts?

— Podrem ser més capaços de detectar el risc. Prevenir-los tots ho veig molt complicat. Perquè el que veiem amb la gent jove és que hi ha un únic tap que es fa de cop. No és una malaltia, només tenen un tap, i això és difícil de prevenir. 

En els dies complicats a la feina sempre penso: no estic operant a cor obert. Què passa quan a la feina sí que està en joc una vida?

— Per a un cirurgià, un percentatge de mortalitat d’un 2% és molt baix. Però això vol dir que, si operes 300 persones l’any, sis se’t moren. Des del punt de vista personal, és molt dur psicològicament. Però forma part de la professió, i hem assumit que hi pot haver un risc alt de mort. Però si no els operem també es moriran. 

Ja…

— La medicina no és perfecta, i curem molt poques coses, en cardiologia. El que intentem és tenir més controlades les malalties.

Com es donen, les males notícies?

— Des de l'honestedat, no hi ha una altra manera. I assumint també que no som perfectes, que de vegades ens equivoquem, que podíem pensar que era una malaltia però que n'és una altra. 

Ha de donar molt males notícies, algú que es dedica a la mort sobtada.

— Se'm va morir un pacient fa tres o quatre mesos; era jove, vaig estar molta estona amb la família. I el primer que penses és: on m’he equivocat?

I què fas, si penses això?

— Repassar el que has fet, parlar amb companys, comprovar que ho tornaries a fer igual. 

Què se li diu a una mare que ha perdut un fill de 35 anys?

— Què es pot dir? Intentar acompanyar, intentar entendre el que ha passat per explicar-ho, i assegurar-se que tot s’ha fet bé. 

Avui, els joves que estudien medicina prefereixen ser dermatòlegs que metges de primària. Què en penses?

— Que busquen una vida amb una conciliació familiar més bona de la que tenim o hem tingut nosaltres. I crec que els equivocats som nosaltres. Ells valoren més el temps lliure. Per això ens costa tant que puguin fer investigació, per exemple, perquè això s’ha de fer a casa o en caps de setmana, no mentre visites pacients. 

I el sistema de salut tal com el coneixem és sostenible?

— Crec que no. Està entrant en una tensió brutal perquè la població està creixent a marxes forçades. Ara parlen de 10 milions, això vol dir entrar en unes tensions que seran inassumibles. Falten metges, falten llits… Són números. Nosaltres ara rebem tres infarts cada dos dies. Si augmentem la població un 20% rebrem tres infarts al dia. La decisió és quins recursos tenim i on els posem per poder-ho gestionar.