Sergio Dalma: “Volia fugir de l’etiqueta del cantant de la veu trencada”

L’èxit dels dos Via Dalma (2010 i 2011) va marcar un punt d’inflexió en la carrera de Sergio Dalma (Sabadell, 1964). Aquella etapa italiana, que va seguir amb Cadore 33 (2013), dóna pas ara al disc Dalma (Warner, 2015), produït a Espanya i dominat per “un caràcter més positiu”.

Com mantens la passió per seguir publicant discos cada dos anys?

Abans tenia una altra manera de treballar: fer disc, sortir de gira i estar un any sense fer res. I ho passava molt malament perquè trobava molt a faltar tot aquest enrenou de la promoció i sobretot els concerts. Ara tot va tan de pressa que si estàs distanciat dels mitjans i del públic un cert temps et quedes desconnectat, i d’alguna manera has de seguir aquest ritme. Però a més de la passió, em mou la inquietud de mostrar coses noves.

I què volies mostrar en el disc nou?

Vaig pensar que potser sí que era el moment de buscar un canvi pel que fa al so; no allunyar-me de l’estil italià perquè al cap i a la fi la meva veu és la que marca, però sí fusionar-la amb un altre so. També volia cançons positives, perquè si no al final la gent em veurà com un personatge trist que només fa cançons per plorar. Acabo de fer 51 anys i em sento molt vitalista, i això és el que vull mostrar. A més, volia fugir de l’etiqueta del cantant de la veu trencada buscant noves propostes amb la veu, perquè Sergio Dalma és capaç de fer més coses.

Quin criteri has seguit per triar les cançons?

Quan el Pablo Cebrián, el productor, m’enviava cançons, em va agradar la manera de presentar-les, el so que hi donava, que em semblava més britànic, més de banda, no de solista. Amb l’Iván Ferreiro em va passar el mateix. Vam coincidir a Mèxic, li vaig dir per què no em feia una cançó i em va fer una joia, Si todo lo que siento se pudiera cantar, que sona a Dalma sense perdre l’essència de l’Iván.

Sobre què no pots cantar?

A aquestes altures de la meva carrera i de la meva vida, amb 51 anys, si no puc cantar el que vull i no puc dir el que sento, doncs és que no hi pinto res. Avui em considero menys diplomàtic. Sempre hi ha una ètica i evidentment una diplomàcia, sobretot de cara al públic, però penso que cada vegada tinc menys por de despullar-me i pronunciar-me sobre com em sento com a persona i com a professional.

En els primers concerts d’una gira, ¿pateixes molt per quina serà la reacció del públic?

De fet, ja porto uns quants dies neguitós. La gira arrenca el 6 de febrer, i després de Reis hem de començar els assajos, i ara és aquell moment de dir, bé, jo vull donar prioritat a aquest nou disc, però he de fer un repàs de tot l’anterior, i això em crea un neguit. Fins que no tinc l’espectacle rodat ho passo malament.

Com has adaptat els concerts al context de crisi?

Amb el caixet que tinc i el que oferim, penso que en la qualitat-preu hem sigut bastant generosos. Cada vegada que parlem amb l’empresari per fer un concert, mirem el preu de les entrades; ho cuidem molt, tot això, perquè els temps ho demanen.

A partir de quin nombre d’espectadors és sostenible un concert teu?

Depèn. Si fas un teatre molt petit els números no surten perquè en aquests temps no pots posar una entrada excessiva. Normalment, amb menys de mil espectadors no podem fer-lo. Això sí, no enganyem a ningú: el concert que farem a Teulada, a la Marina Alta, serà el mateix que farem a Barcelona o a Madrid. Això és molt important.

¿Creus que la música ha perdut rellevància a la televisió?

És que hi ha poc espai per donar a conèixer un nou treball. Ara només tenim dos referents: a Telecinco Qué tiempo tan feliz i a Antena 3 El hormiguero. Penso que és molt trist. Però, bé, en els últims debats electorals no hi va haver ni un minut per a la cultura, així que tampoc em sorprèn. Jo aprovo programes com La Voz, perquè almenys és una plataforma per donar a conèixer gent jove, però hi ha poca cosa. No tenim tantes possibilitats com abans.

¿Ets capaç de fer inventari de la teva trajectòria?

Sí. Penso que he fet més del que jo esperava, que he lluitat molt i que si tenim això és perquè s’ha pencat.

¿Has arribar a perdre el cap en algun moment?

Bé, en l’època de Bailar pegados em sentia el rei del mambo, però tant la meva família com la gent que tenia al costat sempre m’han ajudat a tocar de peus a terra.

L’Albert Pla diu que era inevitable que es col·lapsés la indústria discogràfica dels anys 90 perquè funcionava “a còpia de comptables, advocats i cocaïna”. Com recordes aquella època?

Hi ha molta gent que s’ha fet rica i que ha fet molt mal al món de la música, però que afortunadament ja no hi són. És gent que ha desprestigiat molt el món musical, gent mafiosa que tant els hi feia la música. I ara tot això es paga. En alguna cosa sí que hi estic d’acord, amb l’Albert, perquè ell també va estar en una multinacional i sap quin pa s’hi donava. Però no m’agrada generalitzar.