Desmuntant mites sobre la immigració: l'origen no explica qui delinqueix

BarcelonaÉs habitual que, en els comentaris de les notícies sobre successos de l'ARA, diversos lectors demanin conèixer la nacionalitat o l'origen de la persona que ha quedat detinguda per la policia. És només un exemple que evidencia com una qüestió ha irromput al debat públic, sovint fent-se forta a l'esfera política de la mà d'algunes formacions: la vinculació de les persones nouvingudes amb una propensió més gran de comissió de delictes. Els Mossos d'Esquadra no fan pública la nacionalitat dels arrestats, ja que l'origen no es considera un factor a l'hora de delinquir, però la policia catalana ha obert la porta a proporcionar-ne més detalls en determinades tipologies delictives a partir de l'any que ve. A hores d'ara, els estrangers són el 18% dels residents a Catalunya i representen el 52% de la població penitenciària i més de la meitat de les detencions policials. Amb tot, tant els portaveus de la policia catalana com els experts consultats per aquest diari demanen anar més enllà de les dades fredes i contextualitzar-les tenint en compte els factors que sí que són decisius, com són els socioeconòmics.

Paolo Pinotti és degà i director de la càtedra d'anàlisi econòmica del crim de la Universitat Bocconi, a Milà. L'any passat va copublicar un extens treball a la revista nord-americana Journal of Economic Perspectives analitzant les dades delinqüencials de 23 països europeus entre 2002 i 2017 per estudiar la vinculació entre criminalitat i immigració. "Poden ser països diferents, contextos diferents, però crec que és just dir que, en conjunt, hi ha poca o gens d'evidència que les taxes de criminalitat augmentin als llocs on arriben més immigrants", assegura durant una conversa amb l'ARA. Antonio Andrés Pueyo, catedràtic de psicologia i professor de criminologia a la Universitat de Barcelona (UB), també ha fet un estudi recentment sobre aquesta vinculació, centrant-se sobretot en la sobrepoblació de persones migrants a les presons. "La nacionalitat no explica l'empresonament, sinó l'acumulació de factors de desavantatge estructural que afecta amb major intensitat els col·lectius immigrants", conclou el document.

Les desigualtats socials i econòmiques d'una persona tenen molt més pes a l'hora de delinquir que el seu origen, que no es considera un factor de risc ni l'element que predisposa a un patró. No s'és més perillós en funció del lloc on s'hagi nascut.De fet, segons fonts del departament de Justícia, els factors que expliquen el risc delictiu i la reincidència estan vinculats a elements més socials. "La nacionalitat és, simplement, una variable demogràfica que no té pes criminològic propi", afirmen les mateixes fonts, especialistes en l'anàlisi de la reincidència i la propensió al delicte.

De fet, per calcular aquests elements amb diverses eines, com pot ser l'algoritme RisCanvi —que valora el risc de reincidència—, les autoritats tenen en compte molts altres factors. "La recerca criminològica i les eines d’avaluació utilitzades internacionalment coincideixen que els principals factors associats al risc delictiu i a la reincidència són de naturalesa socioeconòmica, educativa, relacional i clínica, i no pas l’origen nacional de les persones", afirmen les mateixes fonts de Justícia.

La falta d'educació i oportunitats

El 71% de la població penitenciària ha passat darrerament el test RisCanvi, i les dades, a les quals ha tingut accés l'ARA, evidencien la importància dels factors que es mesuren per entendre per què una persona delinqueix. El primer a tenir en compte és l'educació. El 73% dels presos no tenen la formació bàsica. En el nivell educatiu, a Espanya hi ha un biaix important entre estrangers i nadius: el 29% dels estrangers només han completat l'educació primària, però no s'han graduat a l'ESO, contra el 13% dels espanyols en aquesta situació.

Tornant a les presons, el 67% dels interns han tingut problemes d'ocupació. De fet, el 61% dels presos estrangers tenen manca de recursos econòmics. En canvi, només el 35% dels interns espanyols en tenen, segons un estudi del mateix departament al qual ha tingut accés l'ARA. Aquesta variable és clau per entendre, concretament, una tipologia de delicte: els que són contra el patrimoni, com els furts i els robatoris. Segons explica Pueyo, parlem de delictes vinculats precisament a la manca de recursos econòmics. En molts casos, qui els cometen són els anomenats multireincidents.

Segons dades dels Mossos d'Esquadra, de les 637 persones multireincidents identificades a Barcelona l'any 2024, un 57% eren d'origen marroquí i algerià. També el 66% dels autors dels delictes d'ocupacions van ser estrangers. De nou, la variable econòmica i social és la que marca aquest efecte: el 80% dels autors de delictes contra la propietat han tingut problemes a l'hora de trobar feina. I en aquests casos la taxa de reincidència es duplica i arriba fins al 30%, segons les dades de Justícia. El furt és el delicte més comès a Barcelona i gairebé el 40% de la població penitenciària es troba internada per delictes contra el patrimoni, tot i que comporten penes més lleus i la seva comissió no sempre acaba amb un ingrés a presó. Amb tot, són els delictes més nombrosos i també els més visibles, ja que passen al carrer.

Els autòctons i els delictes més greus

En alguns delictes més greus, el percentatge de detinguts i presos espanyols és més elevat. El 67% de les persones detingudes pels Mossos per crims masclistes des de l’any 2014 són d’origen espanyol, la meitat dels presos per agressions sexuals i el 53% dels condemnats per homicidi. En canvi, els estrangers són gairebé el 60% dels presos per delictes contra el patrimoni.

Pueyo insisteix que cada delicte té un perfil d'autor concret i uns factors de risc que el condueixen a cometre'l. De la mateixa manera que els delictes pels quals compleixen condemna les persones que ara estan a la presó, i que van delinquir fa temps, no es corresponen amb les dades de delictes que es cometen actualment.

En el seu ampli estudi, Paolo Pinotti i l'investigador Olivier Marie van detectar que sí que hi ha certs grups de persones estrangeres que tenen "una propensió més alta a cometre delictes que els nadius". Són, però, un grup molt concret: migrants sense permís de residència, ni de treball, sense un estatut legal al país d'acollida. "Són persones pobres que no poden accedir de cap manera a feines regulars", reflexiona. Aquests són els que acaben cometent delictes contra el patrimoni o vinculats al petit tràfic de drogues. De fet, el 60% dels detinguts per drogues els últims 15 anys a Catalunya són estrangers.

L'anàlisi de Pinotti conclou que un 80% dels migrants que cometen delictes es troben en situació irregular. I també han comprovat que quan aquesta persona passa a regularitzar la seva situació es redueix la probabilitat de delinquir. "Els romanesos i els búlgars, quan van entrar a la Unió Europea, van obtenir estatus legal a tota la UE i la seva probabilitat de cometre delictes es va reduir aproximadament en un 50%", assenyala.

"Els factors de risc tenen a veure amb factors socioeconòmics, i determinats col·lectius en la població nascuda a l’estranger tenen més possibilitats de tenir aquests factors. Això porta a la sobrerepresentació a les dades", apunta, en la mateixa línia, Blanca Garcés, investigadora del Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB). Les dades continuen donant força a aquesta tesi: el 37% dels presos estrangers tenen manca de suport familiar, respecte al 17% dels espanyols. Hi ha una altra dada molt important: el 67% dels presos a Catalunya fan un consum problemàtic de drogues legals o il·legals. Pueyo insisteix que les addiccions sempre són un factor de risc a l'hora de delinquir, sobretot per entendre les conductes violentes.

Els autors, homes joves

Pueyo també insisteix que l'estudi de la delinqüència mai es pot fer des dels percentatges globals de població. Les persones estrangeres representen el 18% dels habitants de Catalunya, però, primer, s'ha de tenir en compte, tal com va explicar el director general de la Policia, Josep Lluís Trapero, que només el 0,3% de la població immigrant és a la presó. “Una persona de cada 333. El debat sobre la immigració afecta les 333; el debat sobre la delinqüència, una”, va afirmar. A més, hi ha certs perfils de delinqüents.

Actualment, més del 90% dels presos són homes i la mitjana d’edat es troba als 39 anys. És a dir, el perfil d'un autor d'un delicte —si bé pot variar segons la tipologia penal— acostuma a ser el d'un home jove, que també és el sector de població en el qual hi ha més migrants a Catalunya. Les persones estrangeres representen el 18% de la població, però entre els homes d'entre 30 i 40 anys, representen el 35% del total. La seva presència es multiplica per dos. Per tant, en aquesta franja no són una minoria tan significativa. I darrere d'aquesta dada hi ha factors de risc socials i econòmics molt evidents. Per exemple, que el salari brut anual dels estrangers és un 25% inferior al dels espanyols, o que el 46,8% de les persones d’origen migrant a Catalunya estan en risc de pobresa o exclusió social. Entre les persones amb nacionalitat espanyola es del 19,4%.

Els barris i l'arrelament

Diversos estudis acadèmics, com el del criminòleg nord-americà Ramiro Martínez Jr., apunten que sovint les persones estrangeres acaben anant a barris amb més desigualtat social perquè l'habitatge i la vida allà són més assequibles. Alhora, però, són barris amb unes dades delinqüencials més altes. Això, segons aquest estudi dels EUA, comporta una major predisposició a delinquir. De fet, un 51% dels presos internats a Catalunya pertanyen a grups socials de risc delictiu, que per exemple viuen en entorns vinculats al tràfic de drogues o a la prostitució i tenen vincles amb jovent marginal. Un factor que també es detecta en l'estudi de Pinotti és que durant aquests processos, i davant la manca d'oportunitats, acaben substituint els delinqüents nadius, cosa que no sempre implica un augment de les dades de criminalitat.

L'arrelament també és un element clau per valorar el risc de delinquir. A Catalunya, el 36,43% dels presos no tenen suport familiar ni social. És a dir, no tenen una xarxa. A més, només el 16% dels interns tenen una llar de propietat. Hi ha més variables sobre l'arrelament: el 47,7% dels presos no entén el català. "Reduir l’anàlisi de la delinqüència a l’origen de les persones és una simplificació que no reflecteix la realitat i que pot generar estigmes injustificats. En canvi, centrar-se en els factors de risc reals permet desenvolupar polítiques públiques eficaces, basades en l’evidència, orientades a la prevenció i a la reinserció", afirmen fonts de la direcció general d'Afers Penitenciaris. En aquest àmbit, la salut mental també és un factor que s'ha de tenir en compte: el 13% dels presos catalans pateixen trastorns psicòtics o bipolars de llarga durada.

"Estem fallant"

Que la pobresa, l'exclusió social o la falta d'educació són elements que s'amaguen darrere de les conductes delictives és una evidència empírica i contrastada, que també reflecteix una realitat. "Estem fallant, hem d'exigir responsabilitats en les polítiques públiques", afirma Blanca Garcés. "L’exclusió social severa, la precarització laboral, [l'exclusió] d'accés a l'habitatge, tenen un impacte negatiu sobre els que ho viuen i també sobre l’entorn. I això només s’aborda fent front a l’exclusió d’aquestes persones", interpreta. La investigadora, experta en migracions, afegeix que no es pot "acollir malament, generant marginalitat, perquè és el que acaba portant a conductes delictives".

En aquest sentit, Garcés també posa el focus en el fet de "desinstitucionalitzar" bé. Dit d'una altra manera, vetllar perquè els menors no acompanyats no quedin desemparats al complir la majoria d'edat. Després, segons admeten diverses fonts policials consultades, aquesta absència de tot porta a la delinqüència, i explica part de les queixes de veïns de certes localitats que conviuen amb ocupacions del·linqüencials i amb bateries de delictes contra el patrimoni al carrer. De la mateixa manera que no es pot negar l'exclusió, tampoc es pot obviar el que comporta per als que la pateixen: els migrants i els veïns.

El debat sobre les nacionalitats

Són diversos els veïns de Catalunya que pregunten, ja sigui als comentaris d'aquest diari o en altres àmbits, de quina nacionalitat és la persona que ha comès un delicte. Els Mossos d'Esquadra no comuniquen oficialment l'origen dels seus detinguts o investigats. Des de fa unes setmanes, sí que ho fa l'Ertzaintza, tot i que el govern basc va imposar que només fessin pública la nacionalitat quan eren espanyols. Al Regne Unit també s'ha debatut àmpliament aquest fenomen des que la direcció de la policia va autoritzar a donar detalls de l'origen dels detinguts per tal de desmentir discuros difamatoris de l'extrema dreta.

Amb tot, la consellera d'Interior, Núria Parlon, ha explicat aquesta setmana que no detallen la nacionalitat dels multireincidents seguint les directrius del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya. "El que és important no és que sigui home o dona, o el seu pes, si és casat o solter, sinó que sigui delinqüent persistent", va afirmar en una roda de premsa aquest dilluns. En un annex del Codi, el Col·legi de Periodistes recomana no fer pública la nacionalitat. Assenyala: "La utilització per part dels mitjans audiovisuals de paraules i conceptes relacionats amb la nacionalitat o llocs de procedència per designar en titulars un individu o banda d’individus que han comès actes delictius és discriminatòria".

En la mateixa roda de premsa, Trapero va anunciar que quan al gener presentin el balanç delinqüencial de Catalunya faran una anàlisi amb més context sobre tipologies delictives determinades i perfil del delinqüent majoritari, incloent-hi també en alguns casos si es tracta de persones estrangeres. Això, de fet, ja es va fer en algunes modalitats delictives l'any passat. Segons diverses fonts dels Mossos, la policia catalana es troba que ells no fan públiques les nacionalitats, però després sí que les han de dir en peticions de transparència o en preguntes parlamentàries. Això provoca que les dades s'acabin fent públiques igualment, però sense context ni valoracions.

Tant Pueyo com Garcés admeten que és una pregunta que moltes persones es fan, però alerten del risc que suposa comunicar les nacionalitats: la criminalització d'un col·lectiu. Per això, insisteixen que s'ha de tenir en compte que en cap d'aquests estudis que s'han citat es conclou que la nacionalitat sigui un factor de risc que porta a la delinqüència.

Identificacions per perfil racial

Per què publicar la nacionalitat només dels delinqüents? La pregunta se la fa Karlos Castilla, doctor en dret per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i coordinador de recerca de l'Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC), que alerta del risc que aquestes dades "es facin servir i manipular com es vulgui i sense el context adequat". Afegeix que es pot girar en contra de la transparència que, en principi, es busca amb la iniciativa. La informació de l'origen "pot sumar estereotips i prejudicis" si només es fa quan es produeix la detenció del sospitós i, en canvi, posteriorment no es fa cap seguiment de com acaba el procediment, assenyala aquest expert, ja que "la detenció no suposa ser culpable".

Majda Moustaid Khadir, de la Unitat contra el Feixisme i el Racisme, retreu que es presenti la nacionalitat "com a agreujant" perquè "es persegueix l'origen i no el delicte" i, a més, es fa creure a la ciutadania que s'intenta "solucionar un problema de seguretat", tot i que en realitat només s'associa a la immigració. Afirma que la policia "fa el joc" a l'extrema dreta, ja que només agreuja l'estigmatització d'un percentatge important de la ciutadania nascuda fora de l'Estat.

A l'altra cara de les detencions hi ha les identificacions i detencions per perfil etnicoracial, un procediment prohibit expressament a l'article 21.4.a de la llei 19/2020 d'igualtat, assenyala Castilla, però que es continua fent, segons denuncien les entitats dels drets humans. Kadhir encara tremola pel que li ha passat unes poques hores abans quan dues mosses d'esquadra li han demanat la documentació mentre –relata– contemplava per casualitat el desnonament d'un pis ocupat al Raval sense haver pronunciat cap paraula cap als policies. "Soc una dona racialitzada, visiblement musulmana i la meva presència incomodava, mentre que els comentaris racistes i xenòfobs d'un grup de persones europees i blanques, no", continua. Per a l'activista, les identificacions per un criteri de raça "són una manera de coaccionar, un abús de poder", i confessa que l'episodi li ha fet sentir que el seu "dret a ser ciutadana és il·lusori".

Castilla sosté que el que "de debò ajudaria a desmuntar rumors i desinformació" seria identificar l'origen dels metges estrangers, per exemple, ja que si només es comparteix la dels que no respecten la llei només s'aconseguirà criminalitzar i estigmatitzar un gruix important de ciutadans. Com Khadir, el doctor en dret incideix que la mesura "cau en la dialèctica racista d'ultradreta", sense "mostrar les coses positives que també aporta la immigració".