Com Marbella s'ha convertit en un decorat de luxe per als narcos
Els líders de les bandes tenen un nivell de vida que passa desapercebut a la ciutat
MarbellaRecorrent-la en cotxe, des dels accessos fins a les principals avingudes, Marbella té allò de ser una ciutat que podria ser moltes altres ciutats. Més ben dit, qualsevol altra ciutat massificada de la Costa Daurada, de la Costa Brava, de la Costa Blava o de la mateixa Costa del Sol de la qual és emblema. Els edificis més alts són hotels i no oficines, els blocs d’apartaments, també imponents, tenen piscines comunitàries, i les muntanyes que queden a l’horitzó estan plenes de punts blancs; edificis que han destrossat el paisatge natural. Però si t’endinses en les carreteres que desfilen entre les muntanyes veus que no són xalets ni cases velles: hi ha moltes mansions, complexos, clubs de tenis i camps de golf exclusius. Les creus sanitàries van acompanyades de cartells que diuen “arzt” i “apotheke”, i no “doctor” o “farmàcia”. Les tanques publicitàries són en anglès i anuncien clíniques privades, la majoria per fer-se retocs estètics, per tractar la baixa fertilitat o la falta de cabells, i estan adreçats a un públic d’una certa edat que no vol –o almenys vol dissimular– fer-se gran.
Només les contínues banderes espanyoles en cada rotonda, sorprenentment grosses, et recorden que allò és Espanya. Però res més en dona cap pista i tampoc sents parlar castellà. Hi ha urbanitzacions de nacionalitats concretes, guetos de rics. No és estrany veure cotxes cars amb matrícules exòtiques. L’avinguda principal es diu Julio Iglesias, una declaració d’intencions del caràcter de la ciutat. El final del carrer del cantant espanyol més internacional dona pas a un port reservat per a iots, que floten immòbils durant un dia de gener plujós. Estem a Puerto Banús, un port on no hi ha magatzems, ni casetes de pescadors, ni una llotja. Ni tan sols hi fa olor de mar. Al mateix moll, a tres passes dels iots, hi ha una filera de botigues de luxe, algunes fins i tot repetides. Michael Kors, Gucci, Louis Vuitton, Dolce Gabbana, Versace, Dior, Emporio Armani, Zadig Voltaire. Amarrar, baixar del iot, comprar i tornar a l’embarcació. Tot fent menys de cent passes.
El luxe d’un poble lliurat als forans fa que sigui un amagatall ideal per als poderosos narcotraficants que fa dècades que s’han establert a Marbella. Són càrtels de tot el món, que parlen en el seu idioma i ningú se’n sorprèn, que van amb cotxes d’alta gamma i ningú se n’estranya, que compren una mansió i ningú alça la cella, ni sospita, ni es pregunta què fa per guanyar-se la vida. “Els narcos tenen una forma de vida que no passa desapercebuda. El luxe és escandalós. Però a Marbella tot és anònim, passes desapercebut. Qui sap si aquell és un empresari d’èxit, un narco o un traficant d’armes”, explica l’advocat Lázaro Chico.
Sol, mar i comoditats
Marbella està en una zona estratègica si el narcotràfic és el teu negociat: a pocs quilòmetres del port d’Algesires, per on entra molta cocaïna; també a pocs quilòmetres del Marroc, d’on ve l’haixix; i a prop de territoris productors de marihuana com Granada. Però també és un espai privilegiat, de sol, mar i comoditats, que crida la màfia irlandesa que només veu ploure o la sueca que viu en llocs permanentment gèlids. Marbella ha sigut el destí d’estiueig del luxe i, durant anys, tothom hi ha volgut tenir un lloc. Hi va tenir una gran finca Moammar al-Gaddafi, dictador de Líbia, coneguda durant anys com El Rancho Gaddafi. El va seguir Hosni Mubarak, antic rais d’Egipte, que tenia propietats a primera línia de mar de la mateixa Costa del Sol.
Una de les mansions més luxoses va ser la del traficant d’armes Adnan Khashoggi. Ell va ser una figura clau perquè aterrés a Marbella la reialesa de l’Aràbia Saudita. El príncep Fahd, que va governar el país entre 1982 i 2005, va decidir estiuejar-hi i hi va construir diverses propietats de luxe. Marbella va acollir l’amistat del príncep Fahd amb el llavors rei d’Espanya, Joan Carles I. L’any 1979, de fet, li va regalar un iot, el famós Fortuna. La història de Marbella no s’entendria sense les festes de Gunilla von Bismarck, membre de l’alta aristocràcia alemanya, sense el llarg mandat de Jesús Gil com a alcalde i sense la posterior operació Malaya. L’any 2006 es va destapar una gran trama de corrupció urbanística al consistori, amb suborns, llicències irregulars i uns terrenys construïbles infinits.
Piscines i més piscines
“Aquest boom immobiliari va canviar-ho tot. Abans no hi havia ni clavegueram”, explica Lucía Casaus, fundadora del despatx d’arquitectes GC Studio. S’encarreguen de fer les mansions dels més rics i complexos de milions d’euros amb piscina exterior climatitzada de 25 metres, un spa interior, un gimnàs, una llar d’infants, una pista de bàsquet, un simulador de golf, una cambra hiperbàrica i més piscines, moltes piscines. Quants dels seus clients són espanyols? “Un 5%”, respon. Són clients joves, de 30 o 40 anys. Lituans, belgues, holandesos, mexicans. Ella viu a Marbella i pràcticament tampoc té veïns espanyols. Només se n’ha creuat un. Ha dissenyat cases que valen 27 milions d’euros –la Villa Olimpus, 2.000 metres quadrats construïts, amb cinema i spa– i apartaments que en costen cinc. Després de la covid, ha notat que els clients estacionals han passat a ser fixes i que cada vegada té més compradors que treballen en el món de les tecnològiques. Tot en una ciutat bonica si t’agrada el ciment i les cases imponents, que “no té cap zona deprimida”, afegeix Lázaro Chico.
Encara queden, però, alguns romàntics. El Paco camina pel centre de Puerto Banús mentre va assenyalant edificis: “Mira, aquest el vaig construir jo, aquest aparcament també”, va dient. Ha sigut paleta tota la vida i diu que ara se sent estranger a la ciutat que l’ha vist créixer. “Encara queda gent de tota la vida, però la majoria són de fora”, admet. S’acomiada just davant d’una immobiliària que anuncia una nova mansió per només 10 milions d’euros.