El tema de l'article

La tertuliana i periodista Maria-Isabel Sotoca sospira satisfeta. L'article d'ahir sobre els indignats de la plaça Catalunya va quedar-li rodó. Els anomenava " perroflautas ", que troba que és molt graciós, però també deia que tot i ser uns nens de papà "algunes de les propostes que feien els les comprava". El clàssic article una mica a favor i una mica en contra. No podia posar-s'hi totalment en contra perquè aleshores els internautes l'haurien titllat de "vella" i "carca". Però tampoc no podia posar-s'hi a favor, perquè quedava com una sostenible comunista.

Però ara ha d'escriure l'article de demà. I no té tema. De vegades, quan no té tema elogia el llibre d'algun col·lega tertulià, però ja fa dos dies que ho va fer, això. Va glossar la novel·la Maldita y bendita Barcelona , de Marcos Xuriguer. Va basar-se en la crítica que havia sortit al suplement del diari on escriu i va buscar-ne opinions per internet (no l'havia llegit, esclar, no té temps de llegir perquè està escrivint un llibre). De què pot parlar, doncs? De la baixa qualitat del pa de benzinera? No. Li quedarà un article bo, però no immortal. I sobre les contradiccions dels ecosocialistes? No, ja en va fer un el mes passat (es deia "L'esquerra caviar" i explicava que, a risc de ser políticament incorrecta, volia parlar dels "progres" intocables). Podria elogiar algun dels conductors de programes on treballa, això mai no va malament, però després els internautes fan bromes i li diuen llepona.

Es mira el diari. No hi ha cap notícia. I aquesta tarda té tertúlia a Local TV, l'hauria de deixar llest ara.

Aleshores veu una esquela. Ricard Frigola Marcé, filòleg i estudiós de Verdaguer, Creu de Sant Jordi i soci d'honor de l'Acadèmia de les Bones Lletres. Acaba de morir a l'edat de 77 anys.

Escriu "Ricard Frigola Marcé" a Google i resulta que va patir presó durant el franquisme, i que és amic del president de la Generalitat. Mira l'hora de la vetlla i el lloc on serà.Truca a l'empresa de taxis i en demana un per ara mateix. Mentrestant, es vesteix. Es posarà els pantalons negres de pinces, però amb quina jaqueta? L'única negra que té és acabada amb lluentons. Semblarà massa mudada. Ah, però podria fer veure que ve directament de la tele i no s'ha pogut canviar. Millor això. Es posa uns texans, unes sabates de taló i la camisa blanca que li compensa l'amplada dels malucs. (Ha de tornar a fer la dieta Dukan.)

-Al tanatori -ordena. I es posa les ulleres fosques. Això fa que el taxista no li doni gens de conversa.

-Esperi'm aquí -li diu, un cop arriben.- No trigaré més de deu minuts.

A dins, busca la sala de vetlla. Entra i fa un cop d'ull ràpid a la gent. La dona plorosa que rep abraçades deu ser la vídua. En un racó hi ha l'escriptor Joan Cirera.

-Què tal? -se li dirigeix ella amb posat de circumstàncies. -Ja sé que no és el moment, però t'admiro molt…

-Hola, hola -fa l'escriptor.

-¿El coneixies, en Ricard Frigola? -pregunta ella.

-Poc. L'admirava molt, això sí.

-Jo també -respon ella.- Tot això de Verdaguer… És tan meritori…

-Doncs en vida no és que l'hi reconeguessin -es queixa ell.

-Sí, en vida mai va tenir el reconeixement que…

-que es mereixia.

-Sí.

-Perdona -fa ell aleshores.- Vaig a veure la Mercè, que…

Ella el segueix. La Mercè és la vídua.

-Mercè -barboteja ell.- T'acompanyo en el sentiment.

-Mercè -barboteja ella.- Maria-Isabel Sotoca. Només volia dir-te com admirava el teu marit.

-Gràcies.

Un cop fet això, diu que té pressa, s'acomiada i se'n torna cap al taxi.

Asseguda al seient del darrere, treu la llibreta. "Avui ha mort un bon amic", apunta. "Un bon amic que en vida no va tenir mai el reconeixement que es mereixia".

No, no, no. Abans d'aquesta frase potser val més posar: "Al tanatori som quatre gats. El col·lega Joan Cirera (per cert… molt bo el teu últim llibre, Joanet) em comenta com és possible que cap dels nostres intel·lectuals eminents no el reconeguessin en vida. País de fireta".

A casa continuarà, però ja ho té. Uf, quin dia.