Una tradició que sobreviu a la crisi i al relleu generacional

Barcelona"Marta, hauràs de venir a fotre un crit aquí!" Un veí reclama la presència de "la presidenta", la Marta Soteras, perquè hi ha algun problema amb les ovelles i les gallines que aquest any vesteixen de granja el carrer Fraternitat de Baix per a les Festes de Gràcia. "Una granja amb un punt de conte", puntualitza Soteras, que, amb 31 anys, en fa vuit que és responsable dels guarniments d'aquest carrer. Amb un tub de silicona a la mà, i sense deixar de donar indicacions, Soteras reconeix que aquests últims dies tenen moltes mans ajudant a ultimar els detalls, però destaca la feina que durant mesos han fet els jubilats, aturats i la resta de veïns durant les seves estones lliures. "Això són les vacances de molta gent", explica. Sumant la implicació dels veïns, la imaginació i l'experiència dels responsables, cada any se situen entre els carrers premiats.

El tram de dalt del mateix carrer Fraternitat ha apostat aquest any per l'originalitat, per compensar la falta de recursos. "El nostre no és espectacular, però intentem que sigui curiós", explica Anna Tantull, una jove arquitecta que l'any passat es va posar al capdavant dels guarniments d'aquest carrer que s'engalana des de l'any 1976. Fraternitat de Dalt es convertirà aquests dies en una fàbrica de guarniments. "Volem retre homenatge a les festes del barri", comenta Tantull, que reconeix que tenen poques possibilitats de guanyar: "Sempre quedem entre els últims, però així tenim menys pressió. No optem a res i només tenim la il·lusió de fer-ho".

La senyora Pagès ha viscut tota la vida en aquest tram i no entén que diguin que a l'agost no hi ha gent a Barcelona quan veu les aglomeracions que es formen al voltant dels guarniments. Amb tanta repercussió, les Festes de Gràcia "han perdut el to familiar", es lamenta Pagès. "Molts veïns han mort. I d'altres han marxat", recorda amb nostàlgia.

"Acabem plorant tots"

Manel Rodés és fill del carrer Verdi i coneix amb detall la història dels guarniments. El seu pare i un grup de veïns els van impulsar l'any 1979 i, des de llavors, s'ha engalanat el carrer gairebé cada any. Rodés confirma que, a banda de la crisi, que obliga a sofisticar les mesures d'estalvi any rere any, el gran problema que afronta la tradició és el canvi generacional. "Els joves ja només vénen puntualment", raona. L'excepció, de moment, són la Susana Font i el seu germà. El seu pare també formava part del grup que va rellançar la festa al carrer i ells n'han agafat el relleu. Ara treballen contra rellotge perquè els 140 peixos, les mil sardines i els decorats que es convertiran en "el fons del mar" estiguin a punt per al moment de la traca final. Llavors, explica Rodés, es feliciten per haver acabat a temps i s'emocionen pels que ja no hi són: "Acabem plorant tots".