“Vaig treure l’arma, però no podia obrir foc amb tanta gent”

BarcelonaQuan va veure la furgoneta baixar per la Rambla, Juan Pedro Abarca estava patrullant a peu i va treure instintivament la pistola mentre cridava ben alt “Atemptat terrorista!” per alertar del perill. “Però amb tanta gent, no tenia sentit obrir foc”, recorda l‘agent de la Guàrdia Urbana, de 32 anys. La ràdio estava bloquejada perquè tots els seus companys estaven intentant donar l’avís a la vegada. La furgoneta va passar per davant seu, a “un màxim de set metres”, i ell va veure nítidament el rostre de Younes al volant, primer, i després com la furgoneta “feia zig-zag” i atropellava alguns vianants mentre d’altres s’escapolien.

Després de parlar amb alguns ferits i distingir els que estaven més greus per comunicar-ho als serveis d’emergències, quan va passar una estona i es va començar a tranquil·litzar una mica la situació la primera persona a qui va trucar el Juan Pedro per comunicar-li que estava bé no va ser de la seva família. El David Capitán, el seu millor amic de la infància, amb el que ha crescut i amb el qual encara se’n va de vacances, explica que quan el Juan Pedro li va trucar ell estava “fent la migdiada al sofà”. “Em va despertar el telèfon i em deia alguna cosa d’un atemptat, jo no entenia res. Quan vaig encendre el televisor em va quedar clar”, explica el Capi, com el coneix el seu millor amic. “Vaig trucar a la meva responsable, que estava molt atabalada, i em va dir que en uns minuts em confirmaria si calia que anés a l’hospital a treballar. Però dos minuts després vaig pensar que era millor anar-hi directament per si els calia ajuda, i vaig agafar la moto”, narra. I, com ell, que és infermer de l’àrea quirúrgica de l’Hospital Clínic, molts altres dels treballadors sanitaris i de la Urbana es van presentar als seus llocs de treball voluntàriament quan no els tocava. “No hi havia material per a tots els agents que es van presentar, així que a molts se’ls va dir que se n’anessin”, recorda Abarca.

“Vaig arribar a dos quarts de sis i totes les àrees estaven reorganitzades: emergències, la UCI, tot molt ben planejat. La coordinació a l’hospital va ser de 9,75. Teníem 16 quiròfans muntats, però estàvem preparats per arribar als 32 si hagués calgut”, recorda. Algun dels pacients, recorda Capitán, es van estar més d’un mes ingressats, però cap va morir, i creu que és en part gràcies a la feina ben feta d’aquells dies i a l’entrega dels professionals.

La trucada que va despertar Capitán no era només per informar-lo i per si havia d’anar a l’hospital. “Vaig pensar que ell es podria comunicar amb tota la gent que es preocupava per mi perquè sabia que jo estava per la Rambla”, explica Abarca, que rebia moltíssims missatges que no podia respondre. La seva parella es va assabentar que estava bé gràcies al seu amic.

La ferma amistat d’aquests dos joves de classe treballadora de Santa Coloma de Gramenet viu instal·lada en un gran sentit de l’humor, una baralla carinyosa constant i un esperit festiu que ja era palès quan jugaven a futbol junts al pati del col·legi i guanyaven, amb el seu equip de cinc “escollits”, la resta de la classe, que podien arribar a ser vint xavals. En part, li devien al Capi, que va jugar al Barça fins a infantils i que encara recorda el dia que un tímid Iniesta va arribar i va enlluernar els nens de la Masia. Professionalment, Capitán i Abarca, llicenciat en criminologia, van coincidir a l’adolescència, carregant camions i jugant amb les caixes a la Zona Franca per pagar-se les carreres. No imaginaven que un atemptat, d’alguna manera, els tornaria a connectar professionalment.

Per a Capitán, el dia de l’atemptat es va assemblar més a la resta que per al Juan Pedro, al qual se li va quedar gravada la imatge dels “molts ferits” que va veure i del nen australià que va morir, a qui va trobar estirat a terra i cobert per una manta dins d’una farmàcia. “Però més que qualsevol imatge -reconeix-, el que se’m va quedar clavada és la sensació de no haver pogut fer res més”. Al cap d’unes setmanes, va acceptar l’ajuda psicològica que el cos oferia als agents afectats pels atemptats perquè va percebre que la idea l’obsessionava i que estava “aïllat” a la feina. “Amb el psicòleg vaig aprendre que es tractava d’una ficció que creava el meu cap”, diu Abarca.

Els cossos policials van dedicar part de les hores posteriors a l’atac, “lamentablement”, a desmentir avisos falsos, explica Abarca. “Per la ràdio arriben moltes alertes de gent que creu haver vist coses que no han tingut lloc”, afegeix. Va passar amb la hipotètica tancada del terrorista en un restaurant de la Rambla, rumor que es va mantenir viu durant hores. També amb un àudio que va circular alertant d’un franctirador en una terrassa del carrer del Carme. “Era un paleta que estava treballant amb el mòbil a la mà i portava un turbant al cap”, explica Abarca, que va confirmar la versió amb el company que, després de rebre l’alerta del treballador d’un hotel, va vigilar l’home des del carrer fins que va confirmar que no era una amenaça.

Avui, coincideixen Abarca i Capitán, estan més preparats per a una amenaça. “La unió entre el SEM i els hospitals es va enfortir”, explica l’infermer, que també ha participat en “simulacions” d’atemptats. Abarca també ha rebut fa poc una formació en incidents amb múltiples víctimes. “Com atendre els ferits o com moure’s en grup en llocs on hi ha amenaces” són algunes de les coses que hi han après.