Joan Carles Lacruz: "Per a nosaltres, viatjar és donar voltes per l'aeroport"

Com tantes coses, l’afició per la fotografia i els avions de Joan Carles Lacruz va començar per casualitat. Avui, ja jubilat, va al Prat dia sí dia no, i és el president de l’Associació Spotters Barcelona.

Spotter és observador, no?

— Sí, ve de la Segona Guerra Mundial. Dels britànics que es col·locaven a la costa per intentar identificar avions alemanys. 

I tu per què vas començar a observar-ne?

— Per casualitat. Vaig descobrir que al Prat hi havia un lloc ideal per anar amb la canalla, i resulta que la pista d’aterratge quedava al costat. La sensació era tremenda, els avions passaven a 40-50 metres d’altura. I vaig començar a veure persones amb càmeres enormes. 

Spotters.

— Vaig descobrir la plataforma on es posen a fer fotos, i vaig començar-hi a anar sol, amb moto, i una càmera petita. I d’això ja han passat 20 anys.

Què és el que t'agrada de veure avions?

— M’agrada la fotografia. I entenc que un avió a 10.000 metres d’altitud no et diu res, però quan el veus allà a prop, a 50 metres… és que les sensacions no es poden explicar. I molts porten dibuixos. 

Quins dibuixos?

— Ara ve el Mundial, i es nota en molts avions. Avui, per exemple, n’he fotografiat un que porta les cares dels jugadors del Marroc. I mira quantes en tinc…

A veure?

— El 25è aniversari de Disneyland París amb la cara de la Campaneta, el Vueling amb cares del Barça femení… I aquest, que em va fer il·lusió perquè és l’avió comercial més gran del món. Pesa 500 tones i val 500 milions de dòlars. 

Però què t’agrada: captar el moment? Fer la foto?

— A mi m'agrada col·leccionar avions. Un company diu que això és com una col·lecció de cromos que no acaba. Doncs això. Tinc un Excel on hi deu haver més de 10.000 avions registrats.

I entenc que la gràcia és que siguin diferents.

— Clar, i no sempre és fàcil. Al món ara mateix volen 10.000 avions, però n’hi ha molts que mai passaran per Barcelona, perquè fan rutes més petites per Àsia o Amèrica. Però tenim una trampa…

Quina?

— Airbus té una fàbrica a Tolosa de Llenguadoc. I quan podem ens escapem 3 i 4 dies i podem agafar avions japonesos, per exemple, que mai volarien aquí. 

O sigui que feu viatges…

— Sí, amb companys de l’associació hem estat en molts llocs. Albacete, per exemple, perquè durant uns dies a l’any es fan cursos de lideratge militar, s’ajunten avions de països de l’OTAN i fan maniobres. També Saragossa, Tolosa, Amsterdam…

Però ¿no vas anar a veure la casa d’Anne Frank o a passejar pel riu?

— Quan anem a fer spotting, fem spotting. Els viatges culturals o familiars són per a un altre moment. Jo he estat a Mallorca cinc dies d’agost i no he trepitjat la platja. I a Amsterdam, el mateix. Viatjar per a nosaltres vol dir estar cada dia donant voltes pels voltants de l'aeroport.

I què, el viatge?

— Holanda va ser una bogeria, l’aeroport de Schiphol és immens. Té 7 pistes operatives, els avions aterren i s'enlairen de dos en dos. Et perds coses... però tornes amb moltes fotos! Els fills se’n riuen de mi. 

Què diuen?

— Se’n foten, perquè a veure… és una mica bogeria. Ells han vist com, enmig d’un dinar, m’arriba un whatsapp que avisa que s’ha desviat no sé quin avió cap al Prat, i jo em puc aixecar de taula i anar cap a l’aeroport. 

Com és un dia al Prat?

— Segueixo a través d’una aplicació, Flightradar, els vols que arriben. Si cal, soc allà a les 7 del matí. I sovint aprofites per fer petar la xerrada amb els companys. Som 110 socis, i sempre hi ha algú amb qui xerres mentre fas les fotos. 

I has pensat què faràs amb totes aquestes fotografies?

— Tinc una web on penjo les fotos. Però si et falta espai has de pagar. Intentem que el nostre hobby no ens surti car. Però el que ens agrada, si trobes un avió maco, és ensenyar-lo.