Vicky Uslé: “Vaig néixer i l’art era al meu voltant. És un entorn vital per a mi”

Es mou entre teles i papers pintats com si ballés, ràpida i lleugera. Assegura que així ho fa també al seu estudi, que aquesta és la seva manera de moure’s, el que li ha quedat d’anys de dedicació a la dansa. Així són també els gestos de la seva obra, un moviment continu que evita qualsevol servitud a la llei de la gravetat. Vicky Uslé (Santander, 1981) va arribar a Mallorca des de Nova York, on ha viscut la pràctica totalitat de la seva vida, per presentar l’exposició Ventana rota a la galeria Maior de Palma. Se’n torna a Manhattan de seguida per enllestir els papers que presentarà a finals de setembre amb Carles Taché a Barcelona. Filla dels artistes Juan Uslé i Victoria Civera (càntabre i valenciana establerts a Nova York), per a Vicky Uslé moure’s entre pintura és una cosa natural a la qual, a més, confessa que no ha volgut renunciar mai.

Què la mou com a pintora, així, d’aquesta manera tan lleugera?

Soc una persona molt emocional i m’agrada que siguin les emocions les que em portin. Jo em deixo. És la meva manera de disfrutar de la pintura, moure’m amb ella, com un continu entre el pinzell, la mà i la resta del meu cos. Per a mi, no hi ha obres en concret, no hi ha quadres, hi ha pintura en moviment, que va passant d’un paper o d’una tela a una altra. I sí, són espais sense gravetat com ho són les emocions, la intuïció, les troballes espontànies, quan et sents bé i et deixes endur. Treballo l’atzar, no sabria què fer sense ell. També he de dir que he crescut ballant i pintant, i això suposo que es reflecteix en la meva obra, en la manera de deixar que flueixi.

Ser filla d’artistes i dedicar-se a l’art té servituds. Com ara que li digui que a la seva pintura hi són el seu pare i també la seva mare. Li molesta que l’hi comentin?

No, sempre m’ho diuen, i jo només puc respondre que sí, que és evident que hi són. Ho veig com una cosa natural, no negativa. La genètica és inevitable i, per a mi, rebutjar o negar el que porto a dintre és un absurd. Mai no m’han tancat les portes de l’estudi el meu pare ni la meva mare. Faig el mateix ara amb la meva filla, tot obert, que vegi com em moc, com dialogo amb la meva obra, que vegi i faci servir les eines de la pintura. Jo anava d’on pintava un al lloc on pintava l’altra, agafava els pinzells, tacava, dibuixava i m’hi sentia bé. També sentia les seves converses, les que tenien entre ells dos o les que mantenien amb altres artistes amics que venien a casa. Des de petita, vaig aprendre a anar fent i escoltant, en silenci. Sempre vaig saber que volia estar envoltada d’art. Vaig néixer i l’art era al meu voltant. És un entorn vital per a mi. Certament, el fet de tenir el pare i la mare artistes i estar tota la vida en contacte permanent amb aquest món m’ha fet entendre l’art com un procés vital i natural.

Com i quan va decidir que s’hi dedicaria?

Suposo que el fet de créixer amb l’art em va ajudar a expressar-me, a treure de manera espontània el que porto a dins. Cantava molt, anava a dansa, era ballarina, pintava als estudis de la mare i del pare... De fet, penso que l’art et pot portar per múltiples camins, de la cuina a la ciència, tot està relacionat amb l’expressió. Hi va haver un moment que em vaig plantejar que havia de dedicar-me a una sola cosa. Em va costar molt decantar-me per una, va ser com trencar-me. I si vaig triar la pintura va ser perquè vaig pensar que, com a feina solitària, era la millor manera d’intentar comprendre’m a mi mateixa. En la dansa formes part d’un grup, tens algú que t’instrueix. En la pràctica de l’art, tu ets el teu propi fuet. No és senzill. Almenys per a mi és un camí dur.

I va optar, a més, per l’abstracció, un llenguatge del qual és una gran defensora. Va a contracorrent?

És cert que, des de fa un temps, fins i tot als Estats Units o a Alemanya, bressols de l’abstracció, hi ha molts més artistes joves que treballen el llenguatge figuratiu. Jo he mamat l’abstracció a casa, a l’entorn familiar, tot i que la Victoria Civera, la meva mare, tingui un vessant també figuratiu. En tot cas, a mi sempre em va atreure l’expressió més lliure, moure’m en espais en els quals et perds. La figuració et condiciona. L’abstracció, almenys així com jo la treballo, em permet fer que tot flueixi, pintar sense fer esbossos, sense pensar el color (no el penso mai, agafo el que em crida en cada moment), i em puc lliurar a cultivar el meu interior, a expressar el que sento, que és el que realment m’interessa.

Com es duu amb el mercat de l’art?

Per a mi el mercat agafa massa protagonisme, que se li resta a l’art, a les obres. I és que més que no les obres, es venen els artistes, convertint-los en producte. Això es veu de manera molt clara a les xarxes socials. A Nova York fa anys que amb els meus amics artistes vam començar amb MySpace, després amb Facebook i Instagram, i ho fèiem per mantenir el contacte, per compartir el que fèiem, per comunicar-nos. Des de fa un temps, les xarxes s’han convertit en un mercat, es comparteix per vendre. Gairebé t’exigeixen que hi siguis present, i això treu molt de temps a la teva feina, que és treballar l’obra. Per a mi, això de vendre’s i promoure’s no és una funció de l’artista. Jo de cap manera no voldria convertir-me en un producte de mi mateixa.