- Hola! - feu el pare Provincial -. ¿És Blanes aquella vila que surt al darrere d’aquest sorral, entremig d’aquells dos penyals arramats d’eura i abrissam?
- Sí, Blanes - respongué fra Benetic.
-Hi som, doncs, quasi a tocar. ¿I el convent?
-Una bona mica més lluny. Mireu cap allà. És el casal que s’obira al damunt d’aquella coma rocosa que se n’entra mar endins.
-Bo, bo! -feu el pare Armengol-. Anem-hi de dret.
Així és com descriu Joaquim Ruyra el litoral blanenc a Les coses benignes. Ho fa des de la platja de S’Abanell, un generós sorral que comença al delta de la Tordera i mor a Sa Palomera, la primera roca de la Costa Brava. L’imaginari col·lectiu hi ha volgut veure el cap d’un gegant que, ajagut al fons del mar, ens deixaria veure la punta d’un peu emergint a la banda de ponent: la punta de Santa Anna.
Entre aquestes dues formacions rocoses s’estén la badia, rivetejada pel passeig de Mar, avinguda que mor al port, protegida dels vents del nord pel turó del castell de Sant Joan i pel promontori del convent. Aquí, després de saludar-lo, hi deixem Karl Faust, assegut en un escó amb un llibre a les mans i la mirada perduda.
Si ens endinsem al poble, carrer Ample amunt, ens farà aturar el pas una font de planta octogonal amb sorprenents guarniments escultòrics, entre els quals l’escut d’armes dels Cabrera. És la Font Gòtica, que l’any 1458 va fer construir Violant de Prades, esposa de Bernat de Cabrera. No caminarem gaire per arribar a les restes del Palau Vescomtal, adossades a l’església de Santa Maria.
Hem d’acabar, però no marxeu de Blanes sense pujar al castell de Sant Joan. Entendreu per què un dia Ferran Agulló, trepitjant aquestes pedres, va batejar la nostra riba amb el nom de Costa Brava.