KNOCKOUT

L’Àngel Assassí

Corday estava disposada a donar la seva vida per aturar la violència, matant qui en considerava responsable, però l’únic que va aconseguir va ser incrementar-la

A hir va fer 226 anys que Jean-Paul Marat va ser assassinat a la banyera de casa seva per Charlotte Corday. El jacobí, defensor del Regnat del Terror, es va fer famós per la seva retòrica sanguinària. Va contribuir a radicalitzar el conflicte utilitzant com a arma el seu diari L’Ami du Peuple, i així es va encetar un període en què es calcula que hi va haver entre vint mil i quaranta mil morts i van ser executades gairebé dues mil persones. Va ser estimat per les classes més desafavorides de la societat i odiat per l’aristocràcia i la burgesia franceses. El 13 de juliol del 1793, mentre Marat es banyava per apaivagar la malaltia de la pell que patia, va rebre la visita d’una girondina que semblava disposada a trair els seus. Charlotte Corday, filla d’una família aristòcrata empobrida i de fortes conviccions, va clavar-li un ganivet al pit després d’una breu conversa. L’estampa ha quedat immortalitzada a la història de l’art. Mort Marat, la noia, de només vint-i-quatre anys, va assumir la responsabilitat del seu crim. Es va esperar a ser detinguda, immòbil al costat de la seva víctima, conscient del seu tràgic destí. A la butxaca de la seva faldilla els carcellers hi van trobar una carta on lamentava amb horror com les lluites radicalitzades entre faccions, fruit de les ambicions individuals, havien vessat tanta sang i estaven portant França al desastre: “Treballem per la nostra pròpia perdició amb més recel i energia que els que hem dedicat mai a conquerir la llibertat! Oh francesos! Només cal una mica més de temps i no quedarà de vosaltres res més que el record de la vostra pròpia existència!” Corday estava disposada a donar la seva vida per aturar la violència, matant qui en considerava responsable, però l’únic que va aconseguir va ser incrementar-la.

Quatre dies més tard, el 17 de juliol del 1793, Charlotte Corday era conduïda amb carro a la guillotina, davant de la massa embogida que clamava pel seu final. Les cròniques de l’època, amb molta literatura afegida, narren l’astorament general davant el coratge d’aquella dona. No va voler ajuda per baixar del carruatge ni per pujar a la tarima on l’esperava la guillotina. Abans d’agenollar-se va reivindicar el seu crim: va matar un home per salvar la vida de centenars de persones. Ella sola va posar el cap sota l’enorme fulla. El públic va quedar glaçat davant la dignitat d’aquella dona. Txac! El seu cap va caure dins del cistell, i l’ajudant del botxí, un tal Ledru, buscant un protagonisme que ningú li havia concedit, va agafar el cap de Charlotte Corday pels cabells, el va enlairar i li va donar una bufetada. La reacció del públic no va ser l’esperada. Van rebutjar aquell gest, convençuts que l’home violava el respecte que es deu a tots els morts. Era un càstig que no apareixia a la sentència. Asseguren les cròniques que el que va impressionar i enfurir la massa va ser observar com el rostre de Charlotte després d’aquella bufetada envermellia de ràbia. Ledru va ser condemnat a tres mesos de presó. I des d’aleshores va néixer la teoria que després d’una decapitació el cap continua viu uns instants en ple estat de consciència. A Charlotte li van posar de sobrenom l’Àngel Assassí. Davant del rumor que Corday havia actuat per raons sentimentals, el seu cadàver va ser sotmès a una autòpsia a l’hospital de la Charité en què es va voler comprovar la seva virginitat. Dies més tard, es publicava amb certa decepció als diaris la notícia que Charlotte Corday era verge, utilitzant això com a confirmació de la motivació política del seu crim. Un exemple més de com, al llarg de la història, s’han vexat i qüestionat les dones pel fet de ser-ho, fins i tot en les circumstàncies més evidents.

Més continguts de

El + vist

El + comentat