AVANÇAMENT EDITORIAL

‘Cap fred, cor calent. El Procés en primera persona'

Dimarts arriba a les llibreries el relat polític d’un dels períodes més decisius de la història de Catalunya explicat per un dels seus principals impulsors. Us oferim un avançament editorial el dia que finalitza la inhabilitació de l’expresident de la Generalitat per la consulta del 9-N

E l meu lideratge com a president havia sortit reforçat amb la consulta del 9-N. No només n’era conscient, sinó que ho notava, ho palpava, ho sentia en el meu contacte amb la gent. Tanmateix, això també m’afegia un plus de responsabilitat. I estava disposat a exercir-la.

Em vaig posar a treballar ràpidament en la conferència, que finalment vaig pronunciar el 25 de novembre al Fòrum de Barcelona. No havia de ser un acte qualsevol. Volia posar damunt la taula una oferta madurada, amb sentit de país. El que tenia al cap és que aquella conferència fos la posada en escena del full de ruta que jo proposava per al futur més immediat i que havia d’executar-se sense pauses ni demores.

Vaig dedicar moltes hores a escriure aquell text. Volia que cada paraula, cada frase, fos on havia de ser i digués exactament allò que volia expressar. I desitjava també que, més enllà que jo fos el president de la Generalitat en qualitat de líder de Convergència, la proposta que finalment posés damunt la taula es llegís en clau de país. La conferència del Fòrum havia de tenir l’aire d’una proposta d’estat, el que no teníem però que anhelàvem. M’hi sentia obligat i pensava que era l’única cosa que tenia sentit: actuar amb el sentit d’aquell estat del qual encara no disposàvem però que anhelàvem.

Que necessités disposar de temps per preparar aquella conferència no vol pas dir que l’agenda m’ho permetés del tot. Del 9-N al 25-N vaig tenir molta activitat política. D’entrada vaig reprendre els contactes amb tothom. Reunions amb Oriol Junqueras, David Fernàndez, Joan Herrera, Miquel Iceta, Josep Antoni Duran i Lleida i d’altres. Aquestes trobades eren per compartir la valoració del 9-N i explorar què pensava cadascú del que podia i havia d’esdevenir-se a partir d’aleshores.

La conferència del Fòrum és la intervenció més sentida que he fet mai

Fora de l’àmbit dels partits, també vaig tenir molts contactes amb el mateix objectiu. Empresaris, editors de mitjans de comunicació, ambaixadors, cònsols -que demostraven un gran interès a saber què passaria els mesos i anys següents- i un llarg etcètera de persones i entitats, totes conscients que el 9-N tindria conseqüències polítiques.

A mi, aquelles reunions em servien per copsar el pols de molta gent diferent i poder afinar millor els continguts de la conferència que estava preparant en paral·lel per a l’acte del Fòrum.

La conferència era el meu full de ruta, el meu pensament, la meva visió estratègica. Cada paraula i cada idea havien d’estar ben triades. I cada compromís, ben formulat. Era un moment transcendent, i calia que el que havia de comunicar fos totalment autèntic. I en aquests casos el procés d’elaboració consisteix a posar-m’hi amb paper i bolígraf i escollir de la primera a la darrera paraula per dir exactament el que tinc al cap, i no fer una mera aproximació. Hi ha molta literatura al voltant dels textos dels qui ens dediquem a la política. Cadascú té el seu estil i la seva manera de fer. Com he apuntat abans, en el meu cas, per a les ocasions transcendents i que sé que tindran gran solemnitat o impacte polític, procuro ser jo mateix, en primera persona, qui escriu el text. Així ho vaig fer per a aquella conferència del Fòrum.

Tanmateix, vaig cometre un error. I no en vaig ser conscient fins després. El 9-N havia deixat un clima de desconfiança, particularment entre Convergència i ERC, i també entre Oriol Junqueras i jo mateix. En aquell ambient enrarit, dissimulat per l’èxit de la consulta, no vaig compartir el contingut del que estava preparant amb el líder dels republicans, i reconec que hauria hagut de fer-ho.

Mesos abans ho hauria fet, però en aquell moment, després de veure quin havia estat el seu comportament en el darrer tram del camí cap al 9-N, jo estava amb la guàrdia alçada i vaig preferir reservar i protegir el contingut de la conferència a fi de garantir-ne el blindatge.

El dimarts 25, el dia de la conferència, teníem reunió del Govern al matí. Els membres de l’executiu tampoc coneixien el contingut que jo exposaria al vespre, més enllà d’algunes generalitats que resultaven insuficients per poder endevinar el fons exacte del que seria la meva proposta de full de ruta.

Aquell dia era especialment important per a mi. Amb tot, fidel a la meva manera de ser, vaig mantenir l’agenda invariable, i acabada la reunió vaig dinar amb el bisbe de Solsona, Xavier Novell, una persona comprensiva i defensora del dret a decidir. Abans de desplaçar-me al Fòrum, vaig ser a la Sagrada Família, no perquè anés a buscar inspiració divina, sinó perquè s’hi celebrava una reunió ecumènica de bisbes de diferents països, i el cardenal Lluís Martínez Sistach m’havia convidat a atansar-m’hi per fer la salutació institucional com a president.

La conferència del Fòrum és la intervenció més sentida i compromesa que he fet mai. I quan dic mai, vull dir exactament això. És el text al qual he dedicat més estona, el que he rumiat més, al qual he donat més voltes, i el que, definitivament, considero més rellevant des del punt de vista d’haver posat damunt la taula una oferta política concreta i tangible que marqués un objectiu i la manera d’assolir-lo. Jo partia de la base que el 9-N suposava un abans i un després per a Catalunya, i per això havia treballat el discurs amb un cert sentit fundacional, sobre la base que fos el gir definitiu del que els catalans estàvem protagonitzant.

Vaig titular la conferència Després del 9-N: temps de decidir, temps de sumar. La posada en escena fou la de les grans ocasions. Més de tres mil persones en un recinte ple de gom a gom i amb una expectació màxima. L’equip de comunicació del Govern, i el meu cap de comunicació, Joan Maria Piqué, havien treballat el missatge que allà es desvetllarien les claus del full de ruta que jo proposava per continuar endavant, però ningú n’havia revelat cap detall, entre altres coses perquè hauria estat impossible fer-ho, tenint en compte que el contingut del que anava a dir només el sabia jo.

Vaig intentar fer partícip l’auditori del que considerava que era una proposta excepcional per a un objectiu excepcional, que era i és una Catalunya independent. La proposta marcava un full de ruta de divuit mesos -recordant el precedent escocès-, que començava amb la convocatòria d’unes eleccions, que com a molt tard havien de celebrar-se a la primavera del 2015, però que no podien ser uns comicis ordinaris.

Havien de convertir-se en unes eleccions plebiscitàries, que equivalguessin al referèndum que l’Estat s’havia negat a acceptar i que es nega a deixar-nos fer. Per això demanava que els partits aparquessin els seus interessos, es posessin una mica al marge, i es fes una llista unitària en la qual també participessin de manera destacada membres de la societat civil, de manera que la candidatura fos percebuda com una veritable llista de país. Els noms de les persones i l’ordre que havien d’ocupar havien de ser les dues coses que tinguessin menys importància. En aquest sentit, i per donar exemple, vaig oferir-me per ser el primer de la llista, però també el darrer si així convenia per a la bona fi de l’operació. És a dir, podia encapçalar la llista -en principi, era el que em corresponia com a president-, o tancar-la, si aquest era el preu que havia de pagar perquè tot anés bé. De fet, aquest posicionament anticipava el que acabaria passant al cap d’un temps amb el meu pas al costat.

Vaig deixar clar que aquella era la meva proposta. Que no comprometia ni el meu partit ni el Govern, amb qui no l’havia compartida. I era cert. Havia treballat aquella idea en privat, i estava convençut que era un bon punt de partida per aprofundir en allò que havíem començat el 9-N i que havia portat el nostre país més lluny que mai en l’exercici del dret d’autodeterminació.

Deixava clar que les eleccions no podien ser normals. En el meu plantejament insistia que els comicis que calia convocar per reblar el clau no podien ser ordinaris, de tipus autonòmic. Calia donar-hi un altre aire, que fossin percebuts, en el fons, com el referèndum formal i acordat que no ens deixaven fer.

Recordo la pregunta que en un moment donat vaig adreçar a l’auditori: “Som capaços de fer una llista prou àmplia, transversal i forta, amb un programa prou clar perquè tingui una majoria al Parlament que evidenciï al món que Catalunya vol ser un estat? Som capaços alguns partits d’aparcar per una vegada les diferències i sumar?” Aparcar les diferències i sumar, aquesta era i és encara la clau.

Aparcar les diferències i sumar, aquesta era i és encara la clau

Era plenament conscient que aquella conferència marcava l’inici del meu final com a president de Catalunya. Feia només quatre anys que el Parlament m’havia elegit com a 129è president de la Generalitat, i jo mateix em posava data de caducitat si el meu plantejament unitari i plebiscitari era acceptat: divuit mesos, un any i mig.

Aquell seria el meu adeu, el meu comiat. Tanmateix, el repte i l’objectiu s’ho mereixien: assolir la primera majoria en el nostre Parlament a favor de la independència i preparar el país per fer-la possible. Perquè es veiés la sinceritat del meu plantejament, havia d’esvair qualsevol possibilitat que es considerés que volia treure avantatge polític personal de l’estat d’ànim del sobiranisme després del 9-N. I una manera d’argumentar-ho definitivament i esvair tots els dubtes era solemnitzar que després d’aquelles eleccions, independentment de quin fos el meu número a la llista, jo no em tornaria a presentar més.

Em vaig equivocar novament considerant que si jo feia aquest exercici d’autoimmolació i sacrifici s’esvairien les suspicàcies i els càlculs partidistes i personals. La meva proposta es resumia així: primer el país, després el partit, i al final de tot, un mateix. Però no va ser entès així per alguns o pot ser que en realitat no ho volguessin entendre.

Oriol Junqueras i Marta Rovira, principals dirigents d’ERC, havien assistit a l’acte. Eren a primera fila. Al final de tot, amb l’Oriol vam fer una encaixada de mans, sense intercanviar paraules. Després vaig llegir les cròniques de l’acte, on es deia que alguns assistents havien notat que la reacció de Junqueras havia sigut més aviat freda i poc entusiasta. Jo no ho vaig notar, perquè estava totalment concentrat en el meu paper, però devia ser així. Els dies següents ho demostrarien.

La recepció per part d’ERC de la meva proposta va ser la contrària de la que jo pretenia. On jo veia sentit de país, ells veien tacticisme i una maniobra meva per fer-los l’abraçada de l’os. He dit abans que em vaig equivocar no buscant a priori la seva complicitat amb els meus arguments, ni que fos compartint-ne les línies generals abans de protagonitzar la conferència. Ho reconec, ho repeteixo. Però encara avui segueixo pensant que la seva reacció no va estar a l’altura dels esdeveniments que el país vivia en aquells moments. I el que és més important, actuant d’aquella manera ens van fer perdre un temps preciós com a país, perquè s’haurien d’haver convocat les eleccions de manera gairebé immediata per aprofitar a fons l’empenta i l’energia del 9-N i el desconcert de l’Estat.

Artur Mas, l’home que va tocar el cel amb els dits
(per David Miró)

Per entendre la figura d’Artur Mas (Barcelona, 1956) podem recórrer a una imatge molt gràfica: la d’un corredor de fons que va superant els molts obstacles que li posen al davant però mai acaba d’arribar a la meta. És com una mena de malson, com un Sísif que puja la pedra cada cop i que ha acabat forjant un personatge amb una voluntat granítica i una capacitat de resistència formidable, una mentalitat cartesiana i un caràcter fred i eternament desconfiat. Pensem que qui li va rebentar l’acte que es va dissenyar per llançar-lo com a candidat de CiU va ser el seu mateix mentor, Jordi Pujol, el dia del famós “tites, tites”. Que, tot i guanyar les eleccions del 2003 i 2006, va haver de passar 7 anys a l’oposició. Que va haver de conviure amb Josep Antoni Duran i Lleida. Que quan per fi va arribar al Govern hi havia una crisi econòmica de tal magnitud que el va obligar a aplicar unes retallades socials molt contestades al carrer de la mà del PP...

9-N, dia de glòria

El seu dia de glòria, la jornada que va tocar el cel i la història amb els dits, va ser el 9-N del 2014, tal com deixa clar al seu llibre. D’aquell dia recordem l’abraçada que es va fer amb el membre de la CUP David Fernàndez. És un moment emotiu i sincer. En aquell moment ningú pot ni imaginar-se que serà la mateixa CUP la que, en paraules de Benet Salellas, el llançarà a la “paperera de la història” i posarà fi a una carrera política que aquella nit, la del 9-N, semblava augurar-li un futur esplendorós. La resta de la història és ben coneguda. Fa només sis anys ningú podia pensar que el llavors alcalde de Girona, Carles Puigdemont, acabaria substituint Mas i elevat als altars com a líder indiscutible de l’independentisme més nacionalista. Perquè, de la mateixa manera que el 9-N Mas va tocar el cel amb els dits, la nit del 27-S, en què es va posar a prova la seva idea d’una llista conjunta amb ERC (la CUP mai s’ho va plantejar), el resultat va ser clarament insuficient i el seu cap va quedar en mans de les assemblees cupaires. Ara Mas, mentre fa equilibris entre el PDECat i JxCat, passa comptes en especial amb Oriol Junqueras, amb qui mai va arribar a tenir una bona relació i al qual ara acusa de no haver estat a l’altura per resistir-se fins a l’últim moment a la seva proposta de llista única. Aviat tindrem un llibre similar de Carles Puigdemont. Mentrestant, Junqueras es reserva per tenir l’última paraula.