L’ estiu del 1936 en aquest país hi havia 67 emissores i 300.000 aparells de ràdio. Abans que la televisió, i de consum més fàcil que la premsa, la ràdio era llavors el gran mitjà de moda. La propaganda havia descobert les seves possibilitats com a arma política. I així que va esclatar la guerra les ones es van omplir amb tota mena de consignes i proclames. A la capital catalana, mentre Ràdio Associació de Catalunya (RAC) depenia de la Generalitat, Ràdio Barcelona quedava sota control de la CNT i la UGT. A aquestes dues s’hi van afegir altres emissores de sindicats i partits, entre les quals figurava ECN1 Radio CNT-FAI, que es va instal·lar al quart pis de Foment del Treball Nacional, la seu que la patronal catalana s’havia fet edificar a la Via Laietana.

Ens explica aquesta historia ECN1 Radio CNT-FAI Barcelona. La voz de la revolución, l’últim llibre del poeta i historiador Ferran Aisa. Un volum interessantíssim, que a més recull una completa selecció d’intervencions radiofòniques de personalitats del moment, entre les quals destaquen les dels escriptors i poetes H.G. Wells, Thomas Mann, John Dos Passos, Erwin Piscator, Waldo Frank i Tristan Tzara.

La programació d’aquesta emissora llibertària estava formada per comunicats oficials i noticiaris, programes de música i la participació de diversos comentaristes, que parlaven de temes d’art, ciència i salut. Òbviament, la prioritat era la propaganda política, amb intervencions de dirigents com Buenaventura Durruti, Joan Peiró, Frederica Montseny i Emma Goldman. Tanmateix, per damunt de les crides al combat i a la disciplina, oferia un fresc de la vida quotidiana a Barcelona durant els primers mesos de guerra.

Diversió i salut

Barcelona era una ciutat que es divertia tant com podia, i on el Sindicat Únic d’Espectacles Públics havia prohibit la revenda d’entrades als toros, i la claca als teatres. Triomfaven les bandes de jazz, com la Demon’s Jazz Band, els Crazy Boys, Los Íberos, Los Fachendas de Sabadell o la Napoleo’ns Band. I per als amants de la música clàssica hi havia les orquestres col·lectivitzades, que oferien concerts gratuïts, dirigides per mestres com Eduard Toldrà, Pau Casals i Joan Lamote de Grignon.

A Radio CNT-FAI, el doctor Cosme Rofes parlava de calories, defensava l’orxata enfront de la carn, una dieta vegetariana i molta llet de vaca. Mercedes Comaposada, dirigent de Mujeres Libres, lloava els Liberatoris de Prostitució, destinats a oferir formació professional a les dones que volien escapar dels prostíbuls. I el doctor Martí Ibáñez criticava l’expansió de malalties venèries, contra les quals propugnava “castedat revolucionària”. Un dels principals problemes de la ciutat eren els accidents de trànsit, causats per l’excés de velocitat i la falta de respecte als semàfors.

L’ajuntament estava construint 107 escoles públiques, i pretenia rehabilitar el Raval, urbanitzar els suburbis i asfaltar vies com el carrer de Sants, Gran de Sant Andreu i Gran de Gràcia. S’havien municipalitzat els urinaris públics, i se n’havien obert de nous a la plaça d’Espanya i a la plaça del Padró. Desapareixia la línia 1 del tramvia, que passava pel carrer de Kropotkin (l’actual carrer del Carme). I l’enllumenat de gas s’havia substituït per l’elèctric.

El novembre del 1936 a Radio CNT-FAI van radiar l’enterrament de Durruti, amb intervencions del cònsol soviètic, Antónov Ovséienko; del ministre de Justícia, Juan García Oliver, i del president de la Generalitat, Lluís Companys. El maig del 1937 hi abundaven les crides a abandonar les armes durant l’enfrontament entre anarquistes i comunistes. Finalment, el 15 de juny l’emissora va ser clausurada, i amb ella la veu de la revolució a Barcelona.