E rwin Bechtold i Rafel Tur Costa són els dos patriarques de l’art modern eivissenc. Tenen en comú, a més d’una edat venerable (Bechtold té noranta-tres anys i Tur Costa noranta-un) i d’una relació dramàtica amb l’època que els ha tocat viure, el fet d’haver creat tota la vida impulsats per l’impacte que els va generar, de joves, la descoberta de l’art abstracte.

Bechtold i l’instint de supervivència

Tot i la seva edat provecta, Bechtold parla amb una energia contagiosa i té una memòria clara i ordenada. El seu aspecte és canònicament germànic. És molt alt, té uns ulls d’un blau d’acer i la cabellera, grisosa, és lleugerament lleonina. Quan gesticula fa pensar en el furor gràcil d’un director d’orquestra. Nat a Colònia el 1925, és eivissenc des del 1959, any en què es va instal·lar a l’illa amb la seva dona, Christina. Compraren una caseta mig derruïda al poble de Sant Carles i, a poc a poc, la van reconstruir i ampliar. Aïllada entre pins, és un oasi de pau en la massificada i frenètica Eivissa actual.

Bechtold, que continua treballant gairebé cada dia, viu un moment de plenitud. L’any passat es va publicar el catàleg raonat de la seva obra, dos volums que inventarien totes les obres fetes en seixanta anys de trajectòria. Són més de mil pintures. La més antiga és un oli sobre cartó del 1952, i la més recent, un acrílic sobre tela del 2014. La pintura de Bechtold és densament abstracta i sol tenir algun element geomètric, però no resulta mai massa cerebral. “El que m’agrada és mesclar, posar formes geomètriques perfectes dins de teles on també hi ha un món incontrolat, primitiu, casual, en què la mà ha treballat amb total llibertat”, explica. “Això fa que la meva pintura no sigui freda, però tampoc visceral. Hi ha artistes que pinten des de les vísceres, com Antonio Saura, i n’hi ha que són pura racionalitat, com Hans Arp. Tots dos m’agraden molt, però jo estic enmig. No crec en les ideologies: ni en la ideologia del constructivisme ni en la de l’informalisme. Per què n’hauria de triar només una, quan l’home té part de totes dues?”

Una característica de l’obra de Bechtold és l’absència de colors vius i la preponderància d’ocres, negres, grisos i roigs forts. “Jo no soc un pintor de colors”, afirma. “Quan poso colors els quadres em queden massa bonics i jo no vull fer obres boniques, vull fer obres profundes. No soc un pintor decorativista. El millor elogi que m’han fet va ser quan un col·leccionista em va dir que havia hagut de despenjar una de les meves obres del saló de casa perquè a la seva dona la inquietava, la deprimia”. Bechtold remata l’anècdota amb una riallada: “M’agrada que les meves pintures siguin percebudes com a agressions”. Penso que el terme “agressions” és poc escaient per a la pintura d’intensitats fortes però calculades de Bechtold. Les seves obres tenen una gravetat exigent, no apta per a tots els esperits. És una gravetat que podríem qualificar de dramàticament germànica.

Fill d’una respectable família d’impressors -el seu pare era la quarta generació que es dedicava a l’ofici-, Bechtold tenia vuit anys quan els nazis arribaren al poder. “Un dia vaig veure Hitler desfilant pel carrer. Recordo els soldats de les SS, els uniformes elegants, les botes lluents, les banderes... Semblaven herois”. Només una desconfiança visceral envers l’autoritat va evitar que l’adolescent Bechtold participés de la fascinació pel nazisme que va hipnotitzar la gran majoria del poble alemany.

A més, la sort i l’astúcia el salvaren de ser mobilitzat. Tot se li va posar de cara quan els metges de l’exèrcit li diagnosticaren per error un problema de cor. A partir d’aquell malentès, cada vegada que el convocaven a un examen mèdic per saber si era apte per ser enviat a Rússia, Bechtold s’afartava de cafès la nit anterior i es presentava davant dels metges fet un volcà de tremolors. “Els controls es feien en una escola mig derruïda pels bombardejos. Entre el fred que feia, que jo m’havia de despullar i que m’havia empassat litres de cafeïna, quan em cridaven tremolava de cap a peus. Sempre era igual: jo els deia que em presentava voluntari i que volia lluitar, però, com que feia mal aspecte, l’oficial de torn sempre em deia que havia d’esperar. Vaig superar vuit exàmens mèdics d’aquella manera. Si m’haguessin descobert, m’haurien executat”.

La salvació definitiva va venir gràcies a Albert Speer, l’arquitecte preferit de Hitler, que a les acaballes de la guerra va ser nomenat ministre d’Armament del Reich. Coherent amb la política de guerra total del Führer, Speer va donar l’ordre que les impremtes fossin considerades material bèl·lic. Per protegir-les, havien de treure-les de la ciutat i portar-les a un lloc segur del camp. Amb el pare mobilitzat al front, aquell va ser el pretext que el jove Bechtold necessitava que no haver-se d’inventar més excuses.

Bechtold té un record amarg de la guerra. Molts companys de promoció moriren en combat i a la seva ciutat hi va haver uns bombardejos brutals, que deixaren els carrers plens de runes i cadàvers. De tot plegat, n’ha quedat una fúria contra el seu país. “El que va fer Alemanya durant aquells anys va ser terrible”, reflexiona. “Quan es diu que els nazis varen cometre aquella atrocitat o aquella altra, m’enfado. No van ser els nazis. Va ser el noranta per cert del poble alemany. Des d’aleshores, Alemanya no és el meu país. L’any 1945 tenia clar que havia de fugir-ne”.

Tur Costa i la guerra

Rafel Tur Costa també va conèixer els horrors de la guerra. Fins als nou anys la seva infantesa va ser austera però idíl·lica. L’Eivissa en què va néixer, marinera i rural, a penes s’havia transformat al llarg dels segles. Tot va canviar el 18 de juliol de 1936, quan, després del cop d’estat, els feixistes emprengueren una repressió brutal arreu de l’illa. El 2007 va publicar les seves memòries, Un al·lot eivissenc a la Guerra Civil, un llibre que és elemental i entranyable quan evoca amb nostàlgia el passat més dolç, però que és esgarrifosament dramàtic i valent quan reconstrueix els fets de la guerra. Tur Costa hi explica que els feixistes assassinaren el seu pare i el seu avi patern. Al primer, home d’ordre, el mataren perquè, com a secretari de l’Ajuntament de Santa Eulària, no es va voler doblegar mai davant les corrupteles dels cacics del poble. Al segon, el mataren per la seva condició d’històric militant sindicalista.

Marcat per aquella doble pèrdua traumàtica, el jove Tur Costa es va refugiar en l’art, que va descobrir estudiant a l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa. El que li ensenyaven l’avorria, però en va aprendre i s’hi va aficionar. A l’Eivissa de principis dels 50 el corrent artístic predominant era el postimpressionisme llepat i més o menys correcte del veterà Narcís Puget i dels seus epígons, els quals es relacionaven amb la creativitat com si l’últim mig segle d’història de l’art no hagués existit. A un jove inquiet com Tur Costa, el convencionalisme antiquat del dibuix amb model i de la pintura de paisatges no l’interpel·laven gens. L’art abstracte, en canvi, el va fascinar. Va descobrir-lo gràcies a un professor i un grup d’estudiants de l’Escola Superior de Belles Arts de Berlín, que anaren a Eivissa per fer un curs de pintura i dibuix. Els estudiants eren noies i nois mesclats, cosa insòlita a l’Espanya nacionalcatòlica, i el seu professor era Curt Lahs, un pintor que ostentava el doble honor d’haver estat titllat de degenerat pels nazis i pels comunistes. Una de les estudiants era Annaliese Witt, que acabaria sent l’esposa de Tur Costa. “La coneixença d’aquells estudiants va fer que em llancés a pintar”, explica.

A més de l’amor, a Tur Costa i Witt els unia la crueltat de la història. Segons m’explica l’artista, el pare de Witt era un militar alemany que, com a represàlia pels desacords mostrats envers les polítiques de Hitler, va ser destinat a Rússia. No en va tornar. La seva filla va intentar descobrir durant anys què li havia passat, però no va arribar a aclarir-ho. Al dolor de la pèrdua s’hi afegia l’espina insistent de la incertesa. “Quan ens vam conèixer amb la meva dona tots dos veníem d’un temps tan espantós que sobretot miràvem el futur”, diu sòbriament Tur Costa. Aquell no seria l’últim recordatori de la violència que ha marcat el segle XX que planaria sobre la vida de Tur Costa. Quan el 1962 va fer la seva primera exposició individual a la Caixa de Pensions d’Eivissa, una noia alemanya va quedar entusiasmada amb les obres en paper exposades. N’hi va comprar una i, durant un temps, mantingueren el contacte per si ella, des d’Alemanya, volia comprar-ne més. El negoci no va prosperar perquè la noia, Gudrun Ensslin, aviat va convertir-se en una de les fundadores de la Fracció de l’Exèrcit Roig, la banda Baader-Meinhof. Detinguda el 1972, la primera clienta de Tur Costa es va suïcidar -o va ser suïcidada per la policia- en una presó alemanya el 1977.

Les primeres provatures abstractes de Tur Costa daten del 1957 o 1958. Eren aquarel·les sobre paper, coloristes i de formes ja alliberades. S’hi nota la influència d’alguns artistes -sobretot, Paul Klee- descoberts gràcies als estudiants berlinesos, que s’havien format seguint els patrons de la Bauhaus. Aquella mena d’obres, que Tur Costa faria fins ben entrats els anys 60, eren d’una vivor i una calidesa que no es troba en les seves creacions posteriors, més depurades i fredes. A poc a poc va ampliar les influències. A més dels expressionistes abstractes nord-americans i dels informalistes francesos, l’impactaren les obres del grup El Paso i l’influïren els artistes del grup Ibiza 59, format per artistes estrangers instal·lats a l’illa, entre els quals destacaven Erwin Broner, Hans Laabs i Erwin Bechtold. Tur Costa acabaria col·laborant amb tots ells i establint-hi una amistat. Quan se li pregunta, tants anys després, per què l’art abstracte el va atreure d’una manera tan colpidora i immediata, la resposta de Tur Costa és cristal·lina: “Perquè era diferent”.

Un professional d’èxit i un artista lliure

Després d’aprendre l’ofici de tipògraf, d’estudiar pintura a l’Acadèmia de Belles Arts de Colònia i d’obtenir el diploma de mestre impressor, Bechtold se’n va anar el 1950 a París, on va ser deixeble de Fernand Léger, un dels noms emblemàtics de la coneguda com a època heroica de la pintura moderna. A la capital francesa hi va fer el mateix que els milers d’artistes que hi han anat a provar sort: aprendre, estimar, treballar, passar gana i posar a prova la resistència de la seva ambició. Abans de tornar a Alemanya, va visitar Barcelona. El que havia de ser una escapada fugaç a un indret mític -“Barcelona havia resistit uns bombardejos terribles durant la Guerra Civil i havia fet front amb coratge al feixisme”- va acabar sent determinant per a Bechtold tant en termes artístics com professionals.

Va arribar a Barcelona per passar-hi tres dies i s’hi va quedar tres anys. Gràcies a Jordi Miracle, fill de l’editor Lluís Miracle, va començar a treballar il·lustrant sobrecobertes de llibres. Primer per a Luís Miracle, Editor, i aviat també per a Destino. “A Barcelona els grans editors eren refinats i intel·ligents. Hi havia Ricard Giralt Miracle, que era un geni fent sobrecobertes, però estava tan sol·licitat que no donava a l’abast. Va començar a córrer la veu que hi havia un alemany que també en feia de bones. En vaig fer més de mil”. Fins als 80, les sobrecobertes van ser la tasca alimentària principal de Bechtold. També es guanyava un sobresou com a interiorista. Va dissenyar l’interior de la llibreria Áncora y Delfín, a Barcelona, i la galeria d’art Van der Voort, a Eivissa. Va ser durant aquells tres anys a Barcelona que Bechtold va fer amistat amb els artistes de Dau al Set i El Paso. Eren de la mateixa generació, i compartien inquietuds, afinitats, ànsies exploradores i l’impacte genesíac de l’art abstracte.

Ja a Eivissa, Bechtold va fundar amb altres artistes alemanys establerts a l’illa el grup Ibiza 59. Cabdal per a l’evolució de l’art eivissenc, en aquell grup hi havia alguns artistes de primera categoria, el més destacat dels quals era l’arquitecte i pintor Erwin Broner, un autèntic pare espiritual i intel·lectual per a la colònia germànica d’Eivissa. Aquella no va ser l’única aventura grupal de Bechtold. Entre el 1965 i el 1970 va formar part, a Alemanya, del Grup SYN, que proposava una fusió, típicament bechtoldiana, de tachisme i constructivisme.

Vista en conjunt, l’obra de Bechtold és coherent però no homogènia. Als 50 es va decantar a cap a l’abstracció però encara mantenia elements identificables, era una pintura feta sobre paper i cartó que bevia de l’expressionisme i del cubisme. Però als 60 Bechtold ja havia trobat una identitat pròpia. Els quadres que va començar a fer aquells anys -rics en textures i relleus, complexos quant a color i d’una consistència matèrica contundent- desprenen una personalitat segura i forta.

Conscient que és en els contrastos on brolla l’expressivitat, Bechtold ha explorat tota mena de tensions, de jocs d’equilibris i desequilibris. Segons la crítica, en la seva obra hi ha la tensió entre el marge del quadre i el centre, entre el clar i l’obscur, entre el traç fi i el gruixut, entre la superfície gairebé neta i la superfície ocupada totalment, entre el devessall de pintura de l’informalisme i la voluntat de control del constructivisme... “La meva poètica es basa en el contrast, que és el que dona la vida. Jo vaig quedar, de jove, impressionat per l’informalisme, però no soc informalista, perquè l’interès pels contrastos m’ha dut sempre a posar formes als meus quadres. Amb el contrast, hi ha pintors que cerquen l’equilibri i l’harmonia. Jo no”, explica. Bechtold ha treballat amb formats petits, mitjans i enormes, i ha fet tant obres singulars com sèries, que funcionen com les variacions musicals: cada peça és diferent i alhora totes estan connectades. Sigui com sigui, una constant en l’obra de Bechtold és la gravetat estilitzada. M’ensenya un dels seus quadres que té a l’estudi -d’un negre espès, hipnòtic, rutilant- i em diu: “Jo he treballat molt tota la vida i tot el que he fet està connectat, i el que ho connecta és que sempre he treballat contra la facilitat i contra la superficialitat”.

Un món inacabable

Des dels inicis, Rafel Tur Costa s’ha mantingut fidel a l’abstracció, que considera “un món inesgotable”. Després d’unes primeres temptatives deutores de la intensitat sagnant i tenebrista d’El Paso, va fer un canvi de poètica que el va dur a abraçar el blanc, un color predominant en la seva obra. Els primers quadres autènticament personals daten de finals dels 60 i són preciosos en la seva depurada claredat. “Per pintar-los omplia de color tota la tela i després ho recobria gairebé tot de blanc, deixant només algunes clapes, marges o línies. M’agradava aquesta idea del blanc que ho tapa tot i el color que vol sortir des de darrere”, explica.

Sobre l’obra de Tur Costa hi ha diverses opinions: hi ha qui diu que l’artista té en compte la realitat, però que la depura fins que només la suggereix, i qui considera que no la té en compte, i que les seves obres només remeten a la pintura mateixa. Tant una opinió com l’altra poden ser veritat. En els seus quadres de finals dels 60, abans que la seva obra fes un altre gir (en aquest cas cap a la geometrització i el collage), s’hi poden detectar des d’elements de la realitat -l’estilitzada i enlluernadora blancor de l’arquitectura eivissenca tradicional, la suavitat evanescent de l’atmosfera mediterrània, perfils d’horitzons i marines- fins a una concepció de la pintura entesa en un sentit radicalment autònom.

Si l’obra de Tur Costa ha seguit alguna tendència ha estat la de fer-se cada vegada més neta, més equilibrada i continguda. El més curiós és que aquest procés, paradoxalment, ha tingut lloc a pesar de ser una obra que s’ha anat enriquint amb nous elements, per exemple els grafismes, la tècnica del collage i, fins i tot, certes violències o disrupcions en el suport, quan als 70 l’artista va començar a fer talls damunt la tela o a inflar-la amb trossos de roba per donar-li un aspecte de tridimensionalitat subtil i audaç alhora.

Des dels 60, Rafel Tur Costa ha pogut fer exposicions regulars de la seva obra, tant a Eivissa com a Barcelona (a la René Metras), Madrid i altres ciutats estrangeres. A més, la seva feina ha tingut l’aval de la crítica més respectada. Alexandre Cirici Pellicer, Daniel Giralt Miracle i José Corredor-Matheos, entre d’altres, li han dedicat elogis. Així i tot, diu que no ha pretès mai guanyar-se la vida pintant. “Tota la vida he pintat per gust. Com que a Eivissa no hi ha col·leccionistes, durant una vintena d’anys vaig tenir una botiga d’articles de viatge i roba. Tenia dues dependentes i, sempre que podia, m’escapava a pintar”.

Actualment, el millor lloc per veure l’evolució i la delicada riquesa de l’obra de Rafel Tur Costa és el seu estudi-galeria, adossat a la casa que té al barri de Jesús, a Vila. Espaiós i imaginativament organitzat, l’espai que conformen la casa on viu, l’estudi on treballa i guarda moltes de les seves obres i l’estudi on la seva dona treballa la ceràmica constitueix un magnífic complex artístic. No és d’estranyar, tenint en compte que els plànols d’una tal meravella -funcional i elegant- van ser dissenyats per Erwin Broner. L’estudi-galeria conté centenars d’obres, repartides en calaixos i parets corredisses. Això li permet a Tur Costa mostrar, als que el visiten, una panoràmica de la seva trajectòria.

“Heu fet molta feina”, li comento després d’un parell d’hores mirant peces . “Sí, molta”, diu Tur Costa. “Ara que t’he mostrat tot això, m’hi ha fet pensar”. “Li heu donat molt a l’art, no és vera?”, li insisteixo. “Sí, sí”, respon ell. “I esteu content amb el que l’art us ha retornat?” Em mira: “Uf, no sé què dir-te...” Fa una pausa i s’ho repensa: “En realitat, jo a la pintura, a l’art, li ho dec tot”. És el que pot dir l’art modern d’Eivissa, de les Illes Balears, en referència a Tur Costa i a Bechtold. Que els deu molt.