Beckett a la cooperativa

Beckett a la cooperativa

L’estudi Flores & Prats ha fet una obra d’orfebreria al vell edifici del 1924 que ara acollirà la Sala Beckett mantenint molts rastres i restes del passat però aportant-hi solucions modernes per guanyar espai i llum

Beckett a la cooperativa / ADRIÀ GOULA

Una de les grans notícies culturals a Barcelona el 2016 serà, sens dubte, la inauguració de la nova Sala Beckett al Poblenou. Un gran esdeveniment per al món del teatre i de la dramatúrgia però també per al de l’arquitectura. El projecte extraordinari de la nova Sala Beckett, obra de Ricardo Flores i Eva Prats, està cridat a ser un referent ineludible de la nova arquitectura catalana.

Com tots els projectes ambiciosos és el fruit d’un llarg procés, que arrenca de la trajectòria de la històrica Sala Beckett, fundada el 1989 pel director i dramaturg José Sanchis Sinisterra. La Sala Beckett, que des del 1997 dirigeix Toni Casares, estava obligada a deixar la seva seu de Gràcia, al carrer Alegre de Dalt, d’ençà que la nova propietat, el grup immobiliari Núñez i Navarro, el 2006, va canviar les condicions de lloguer de l’immoble. Un acord amb l’Ajuntament de Barcelona va fer viable, anys després, la possibilitat de comptar amb una nova seu.

El 2011, per poder tirar endavant el nou projecte, es va crear la Fundació Sala Beckett / Obrador Internacional de Dramatúrgia i es va convocar un concurs arquitectònic obert per rehabilitar l’antic edifici de la Cooperativa Pau i Justícia, al Poblenou, i dissenyar la nova seu. El concurs el van guanyar Ricardo Flores i Eva Prats. El primer projecte executiu es va presentar el març del 2012 amb un pressupost de 8,3 milions d’euros. A causa de la crisi va decidir reduir el projecte i es va passar a una proposta de rehabilitació arquitectònica, presentada el gener del 2014 i aprovada posteriorment, d’un cost molt inferior, de 2,5 milions d’euros.

El 2014 es va firmar un conveni de col·laboració entre l’Institut de Cultura de Barcelona i la Fundació Sala Beckett / Obrador Internacional de Dramatúrgia per fer efectives les obres de remodelació de la nova seu de la Sala Beckett, que han tingut lloc al llarg de tot el 2015 i els sis primers mesos del 2016. Al conveni, que ara s’ha fet realitat, l’Ajuntament de Barcelona, a més de cedir l’edifici durant uns anys, es comprometia a posar-hi dos milions d’euros, que, juntament amb el milió aportat pel Consorci per a la Rehabilitació de Teatres, han permès dur a terme la reforma de l’antic edifici de la Cooperativa Pau i Justícia, situat al barri barceloní del Poblenou, al carrer Pere IV cantonada amb el carrer Batista. La nova Sala Beckett, que forma part de la xarxa de fàbriques de creació de l’Ajuntament de Barcelona, té la seva especificitat en la promoció de la dramatúrgia catalana contemporània i internacional.

Com l’escriptura de Beckett, Toni Casares, director de la Sala Beckett, i els arquitectes Flores & Prats, han hagut de reduir i condensar el projecte original més ambiciós per quedar-se amb l’essencial: la rehabilitació dels més de 2.900 metres quadrats que ocupen la planta baixa i la primera planta de l’antic edifici de la cooperativa, construït el 1924 i projectat pel mestre d’obres Josep Masdéu. Una superfície que triplica la que tenien la Sala Beckett i l’Obrador a Gràcia i que permetrà treballar en unes condicions immillorables, si es troben tots els recursos necessaris, en els pròxims anys.

Una antiga cooperativa en ruïnes

Abans de l’inici de les obres, el desembre del 2014, vaig poder visitar l’antic edifici de la cooperativa amb Toni Casares, Ricardo Flores i Eva Prats. L’edifici, ben visible des del carrer Pere IV, d’una planta, destaca per la seva horitzontalitat, amb una llinda sota la cornisa que dóna la volta i uneix la façana de Pere IV -amb set grans finestrals, al primer pis, que donen a una llarga balconada- amb la façana del carrer Batista -que segueix la mateixa estructura amb nou finestrals, sense balcons-. A les fotografies antigues es pot veure com la façana principal estava coronada per un frontó, d’origen probablement maçònic, que ha desaparegut.

Vam entrar per la porta lateral del carrer Batista i vam pujar unes escales que ens van portar a la primera planta, on hi havia l’escola de la cooperativa. Era una arquitectura humil i austera, amb els materials habituals i els elements decoratius populars en una construcció dels anys vint i trenta. Ricardo Flores i Eva Prats em van mostrar els paviments de mosaic hidràulic del primer pis, en molt bon estat, que van estar estudiant i classificant durant uns mesos, que han recuperat en la rehabilitació de l’edifici i que han situat a la planta baixa, on ara hi ha el bar i el vestíbul d’accés. Em van ensenyar, així mateix, les portes de fusta originals de les habitacions, que havien dibuixat detalladament. Vam visitar la resta de la primera planta, on hi havia el teatre i el cafè de la cooperativa, encara amb restes ben visibles, malgrat els anys passats, de la seva antiga funció. Les magnífiques fotografies d’Adrià Goula, del 2011, permeten veure com era l’edifici en el moment de començar el nou projecte arquitectònic.

Flores & Prats, com a veritables arqueòlegs contemporanis, han inventariat totes les restes dels elements decoratius de l’antiga cooperativa com si volguessin recuperar i dignificar cada detall de l’esperit obrer i menestral d’aquesta arquitectura popular del Poblenou. De tots els paviments i rajoles i de totes les portes i finestres de l’antic edifici n’han fet un catàleg dibuixat exhaustiu. Sense caure en l’historicisme, el projecte vol fer reviure en el nou teatre totes les vides que van ocupar l’espai. El Ricardo em va mostrar fascinat els colors gastats i les ferides del temps a les parets que finalment han preservat. Vam parlar de Les Bouffes du Nord, el vell teatre rehabilitat per Peter Brook a París, que tenen com a referent destacat. La visita a Les Bouffes du Nord els va deixar enlluernats. No hi ha dubte que molts dels criteris de preservació de l’antic edifici i les velles parets de Les Bouffes du Nord de París s’han radicalitzat en el projecte de la nova Sala Beckett de Flores & Prats.

Al llarg d’aquests anys, la col·laboració i el treball creatiu per acabar de definir el projecte i la construcció del nou espai entre els arquitectes i el director de la Sala Beckett ha sigut exemplar. En aquella primera visita, Toni Casares em va explicar les noves funcions de l’espai. La primera planta acollirà el programa de formació i creació: a l’antic teatre hi haurà la sala Obrador, de 23 x 11 metres, per a 100 espectadors, l’antic cafè serà la sala d’assaig, la resta d’espais, sales de reunió i oficines de producció.

Vam baixar a la planta baixa, on hi havia la cooperativa de consum. A diferència de la primera planta, tot estava trinxat. A la planta baixa hi havia previst el vestíbul, un bar restaurant, oficines, camerinos i la sala gran d’exhibició. Encara eren visibles, aleshores, les restes d’una antiga sauna. On es podia veure el forat de la piscina, ara hi ha l’entrada de la nova Sala Beckett, de 19 x 14 metres, amb una capacitat per a 250 espectadors.

Uns mesos després, el febrer del 2015, el Ricardo i l’Eva em van convidar al seu despatx singular del carrer Trafalgar. A les parets i sobre les taules, un munt de dibuixos, plànols i maquetes que permeten veure l’evolució audaç del projecte i el procés de treball minuciós que els porta a estudiar cada detall. L’estudi sembla un taller d’artesans, un obrador d’arquitectura per projectar un obrador de teatre. En aquell moment també estaven treballant intensament en un altre projecte, el Casal Balaguer, a Palma. Un projecte, desenvolupat conjuntament amb l’estudi Duch-Pizà, que es pot veure ara mateix, aquest estiu, en el guardonat pavelló espanyol de la Biennal de Venècia. Flores i Prats, que es van conèixer a l’estudi d’Enric Miralles, són avui ja dos reconeguts arquitectes.

Miquel Adrià, a la seva prestigiosa editorial mexicana Arquine, acabava d’editar-los, el 2014, en castellà i en anglès, un magnífic volum monogràfic de 449 pàgines, que vam estar revisant, amb textos de Juan José Lahuerta i Manuel de Solà-Morales, entre d’altres, dedicat a la seva obra: Pensado a mano. La arquitectura de Flores & Prats. El llibre, que és una immillorable introducció i estudi de la seva arquitectura i del seu particular mètode de treball artesanal, es clou amb el projecte de la nova Sala Beckett.

Llegeixo al text Ruïnes, firmat per Flores & Prats: “L’estat de ruïna en què vam trobar aquest edifici ens va interessar, no per tornar-lo al seu estat inicial, sinó per portar la ruïna cap endavant i fer-la participar, amb el seu caràcter inacabat i de superposició d’èpoques, en una nova realitat que es pot seguir actualitzant a sobre seu”.

La nova Sala Beckett al Poblenou

Torno a visitar l’edifici el juny del 2016. Les obres estan pràcticament acabades. La històrica Sala Beckett de Gràcia ja s’ha tancat i tot l’equip s’acaba de traslladar al nou edifici del Poblenou. Aparentment, la façana de l’edifici no ha canviat gaire, l’horitzontalitat del gran balcó i els volums dels grans finestrals s’han mantingut. Ara bé, de seguida que entro dins de la nova Sala Beckett els canvis en l’estructura de l’edifici són radicals. Dues grans rodones buides tallades a l’antic sostre que connecten el vestíbul amb el primer pis permeten vistes interiors sorprenents, fan de lluernes i fan possible una entrada de llum espectacular. Una proposta arquitectònica que em fa pensar en les disseccions d’edificis d’algunes de les obres emblemàtiques de l’anarquitectura de l’artista i arquitecte de Nova York Gordon Matta-Clark (1943-1978). Com la Conical intersect (1975), a París, o l’ Oficina barroca (1977), a Anvers. “El resultat va ser una sèrie d’obertures successives que insistia en talls arabescos que exposaven l’edifici sencer a un recorregut de vistes interiors”, va escriure Matta-Clark sobre aquest projecte.

Un llarg banc de vellut vermell, acollidor de formes corbes, convida a seure còmodament al vestíbul abans d’entrar a la sala gran. I una escala lateral puja al primer pis cap a l’Obrador, on hi ha la sala de dalt, la sala d’assaig i les aules. Són dos elements que acaben de conformar el que esperem trobar entrant en un edifici d’aquestes característiques. Mirant cap a terra, un gran collage de paviments de mosaic hidràulic; observant cap amunt i a les parets, un caramull de rosetons i d’elements d’èpoques diverses permeten fer un viatge en el temps fascinant. Les ruïnes de la cooperativa, la memòria del Poblenou, les ruïnes del segle XX, perviuen al segle XXI en un nou projecte complex i integrador. El brillant llegat d’Enric Miralles i la memòria sinuosa de Josep Maria Jujol es creuen en l’arquitectura minuciosa i detallista de Flores & Prats.

L’espai arquitectònic s’obre a l’experiència del visitant i li permet endinsar-se en un edifici que no pretén ser monumental, sinó tenir les mides i característiques més habituals al barri on és. Però, de seguida, per l’espai que s’obre als seus ulls i pels diferents elements decoratius i formals que troba, així com per les restes abstractes que identifica, fa un viatge en el temps, els estils i les vides viscudes en aquell immoble.

Al primer pis em trobo amb el Ricardo i l’Eva, que s’han instal·lat en una aula de l’Obrador, els últims dies d’aquest mes de juny, per dibuixar alguns elements i revisar els últims detalls dels acabats de les obres. Una arquitectura dibuixada al detall, una microarquitectura en què cada espai té una forma diferent, un acabat diferent, una solució lògica o potser inesperada, un llenguatge particular que el temps també ha creat i construït. L’arquitectura no s’imposa, es converteix en un lloc d’acollida, un lloc obert de trobades i d’encreuaments, on és possible el diàleg, el debat, el moviment, l’assaig, la creació i la contemplació.

Jacques Derrida es referia a l’arquitectura com un art de l’espai, l’arquitectura de Flores & Prats i, especialment, el projecte de la nova Sala Beckett, ens permeten de pensar l’arquitectura també com un art del temps. Com el teatre, l’arquitectura és també un art de l’espai i del temps. Com l’escriptura dramatúrgica, l’escriptura arquitectònica de Flores & Prats desconstrueix i construeix l’espai i el temps.

El + vist

El + comentat