Brigadistes catalans a la revolució kurda

Reportatge

Brigadistes catalans a la revolució kurda

Prendre partit en la lluita contra l’Estat Islàmic, participar en un projecte social i anticapitalista o combatre el patriarcat són alguns dels motius que han portat diferents catalans a anar fins a una zona de guerra com és el Kurdistan sirià

Brigadistes catalans a la revolució kurda / David Meseguer

La Judit i el Rok no s’havien vist mai. Es van dir les primeres paraules en una remota zona del Kurdistan iraquià una calorosa nit d’estiu. Tots dos catalans, feia alguns dies que havien arribat a l’aeroport de Sulaimaniyah seguint les mateixes indicacions que desenes de voluntaris internacionals atrets per la revolució armada, social i política que des de l’estiu del 2012 protagonitzen els kurds del nord de Síria. Després de travessar el Tigris i caminar unes quantes hores sota la penombra en la més absoluta clandestinitat van arribar a Rojava, el Kurdistan sirià.

Un any i mig després de l’esclat de la guerra civil el març del 2011, els kurds van poder controlar el seu territori i articular un autogovern al marge del règim de Baixar al-Assad, de l’oposició i dels islamistes. Aquesta administració la va posar en marxa el full de ruta d’Abdullah Öcalan, el líder del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) empresonat fa anys a Turquia, i es basa en el “confederalisme democràtic”: la descentralització del poder en favor d’una societat civil organitzada des de les municipalitats. L’executiu de la Federació Democràtica del Nord de Síria, formada per kurds, àrabs musulmans i cristians, ha aconseguit entre altres fites portar l’ensenyament del kurd a les escoles, garantir els drets de les dones i les minories i crear certes estructures d’estat, com un exèrcit i un cos policial. Descartada la idea d’un Kurdistan independent, creuen que la seva fórmula federal i de convivència pot ser una solució no només per a Síria, sinó també per a tot el Pròxim Orient.

Durant els últims sis anys aquest autogovern ha adoptat una posició d’autodefensa arran dels atacs de grups radicals com l’Estat Islàmic i d’estats estrangers com Turquia, que acusen l’executiu kurd de ser la branca siriana del PKK, considerat un grup terrorista per Ankara, la Unió Europea i els Estats Units. Malgrat les acusacions turques, la comunitat internacional encapçalada per Washington ha trobat en les Unitats de Protecció Popular (YPG), la milícia kurda, l’enemic més fiable per fer front a l’amenaça jihadista. En aquest context de guerra, i amb els perills que tot això comporta, uns quants brigadistes catalans han recorregut 3.000 quilòmetres per participar-hi amb discreció, i molts d’ells en el més absolut anonimat.

Diferents motivacions

Les motivacions per emprendre aquest arriscat viatge són molt diverses. Alguns, com el Rok, hi van anar atrets pel component ideològic, per descobrir un projecte de “democràcia autoorganitzada” que pogués funcionar al marge de “l’estructura de l’estat nació”. No era la primera vegada que anava al Kurdistan, feia anys que col·laborava amb moviments de suport al poble kurd, a cavall entre Madrid i Barcelona. El Rok va créixer en un entorn familiar amb una forta càrrega ideològica. La seva mare era militant anti-OTAN i el seu besavi va ser executat pel franquisme perquè pertanyia a la CNT. També l’Agustí, un noi barceloní de 31 anys, hi va aterrar per aprendre del procés revolucionari kurd, en un moment “en què el capitalisme sembla esgotar-se”. Cansat de la insensibilitat i indiferència de la societat occidental, sobretot de l’esquerra hereva de la tradició socialista, va acabar a Síria per una barreja entre les profundes creences ideològiques i la constatació dels horrors perpetrats en aquella zona oblidada del món: el genocidi de Sinjar a mans del Daeix -van morir més de 3.000 yazidites en aquesta ciutat del nord-oest de l’Iraq- el va empènyer a implicar-se en la lluita. “M’interpel·lava totalment, com a revolucionari no podia mirar-m’ho des de lluny. De la mateixa manera que el 1936 milers de revolucionaris van venir a Catalunya a ajudar-nos, les organitzacions d’Europa hem de fer el mateix i mostrar la mateixa solidaritat”.

A la Judit, en canvi, tot li va venir de nou l’estiu del 2016. Una persona que provenia de Síria va irrompre en la seva vida. Era un combatent basc que li va descobrir un món nou que la va captivar. “Em va enamorar molt la idea, un poble amb unes similituds amb Catalunya, la revolució de les dones, una illa dins el Pròxim Orient”. Es va rebel·lar contra la rutina que duia: el relat del seu amic la va empènyer a sortir de “la presó” en què s’havia convertit la seva vida en un petit poble de la Catalunya Central. L’abril del 2017 va prendre la decisió d’anar-se’n. Deixava enrere dues filles petites i una hipoteca, cosa que li va valer l’oposició d’amics i veïns. “Estaven disposats a fer de tot perquè no me n’anés”. Però ho va fer. Va deixar resolta la qüestió econòmica perquè a elles no els faltés res i se’n va anar a Síria. “Els vaig explicar a les meves filles que, a part de ser mare, era una persona que tenia inquietuds, tenia un projecte de vida. Havia dedicat molt de temps a criar-les en un entorn segur, però la vida no és això, al món hi passen moltes coses. Me n’anava a veure aquell món”, explica aquesta psicòloga de 39 anys. “Heu vist la mare que soc i ara veureu la persona que soc”, els va dir. Malgrat la dura situació, elles van ser les que la van entendre més bé, tot i que a última hora, just abans del comiat que les havia de separar durant mig any, la filla gran la va castigar assegurant que no li parlaria “mai més”.

Per a l’Arges, un noi gallec, el viatge també va tenir un punt d’impulsivitat. No va ser un enamorament com la Judit, atreta per una societat que la va captivar, sinó la necessitat imperiosa de no estar-se de braços plegats mentre els jihadistes anaven aniquilant i destruint Kobane, les mateixes sensacions que va tenir l’Agustí. “No em sentia bé si no hi feia alguna cosa. No em vull classificar en cap ideologia, ho vaig fer per valors, per justícia: no et pots quedar mirant com els massacren”.

Envoltats de guerra

Fos quina fos la motivació, tots van acabar en un territori convuls, vivint sota l’amenaça constant dels projectils turcs o les atrocitats del Daeix. El Rok es va instal·lar a Kobane per participar en l’incipient projecte de la comuna internacionalista, on els estrangers atrets pel moviment kurd reben formació en diferents àmbits socials. Va assumir feines de comunicació i va engegar la reforestació de la zona per “dotar l’acadèmia d’una perspectiva ecologista”. La guerra la va viure de lluny, tot i que durant un temps les bombes es van convertir en un element quotidià. “Hi ha un moment de por, però no serveix de res fugir-ne: si la bomba et cau a sobre, et cau a sobre”. El Rok tenia clar que, per tot el que li havien ensenyat a casa des de ben petit, havia decidit lluitar sense una arma a la mà, però si Turquia hagués atacat l’acadèmia els 20 companys que hi vivien tenien decidit “arribar fins on fes falta”.

A la Judit la guerra li generava una certa “atracció”. Per això va decidir no allunyar-se gaire del nucli de les YPJ, la milícia de dones kurda. “Sempre passo pel caire del precipici per notar la sensació que hi puc caure”, explica per resumir el seu caràcter. Tot i no tenir formació sanitària, va treballar en un hospital on arribaven els ferits que lluitaven contra l’Estat Islàmic a Raqqa. Cada dia hi aterraven desenes de combatents destrossats. Una experiència que a vegades la sobrepassava. “El primer dia hi va haver un bombardeig i, amb tants cossos oberts i ferides espectaculars, amb gent que portava la guerra al damunt, amb l’energia del front, necessitava aturar-me: vaig anar-me’n saturada”. De l’hospital va passar a una casa de ferits, a Qamixli, on una de les comandants li va proposar que engegués el projecte d’una acadèmia YPJ per a dones brigadistes, perquè ella en coneixia el funcionament després d’haver passat unes setmanes a la dels homes. Als afores de Derik va convertir una casa mig enderrocada en l’espai per acollir les combatents internacionals, un lloc per preparar les milicianes en qüestions ideològiques i d’idioma, i per fer-hi l’entrenament militar. Hi van arribar a coincidir una desena de noies, la majoria amb la meitat d’anys que ella. Era l’única que no estava militaritzada, però això no la va privar de dur a terme les mateixes activitats que la resta: es llevaven a les sis per fer activitat física, instrucció política durant el matí, i a la tarda entrenament militar. Al vespre orientació, per saber-se moure sigilosament a la nit, i després torns de vigilància. “Sé el que fan els de Daeix a les dones. Saps que corren per allà i el fet de no anar armada et fa sentir desprotegida. El dia que em van donar el Kalàixnikov vaig dir-me: «Ara sí que estic tranquil·la». Quan em van donar l’arma vaig tenir clar que no hi havia anat per morir: abans mataré jo”.

Si a la Judit el fusell l’ajudava a mitigar la inseguretat, per a l’Agustí i l’Arges significava supervivència: era l’eina indispensable per aportar el seu granet de sorra a la causa kurda. El primer es va sumar a les YPG fa uns mesos, participant en la branca militar a la regió de Cizire i Kobane. “L’ús de les armes s’ha d’entendre en el context de repressió que viu el poble kurd: no és una lluita armada, és la necessitat de supervivència. És la teoria de la rosa d’Abdullah Öcalan: una planta fins i tot desenvolupa els seus mecanismes per defensar-se, com les punxes. El moviment busca armar la població no només amb armes de foc, sinó també amb eines ideològiques i culturals, sobretot les dones. Es tracta de desenvolupar recursos d’autodefensa per aturar l’agressió permanent”, assenyala l’Agustí.

L’abril del 2017 l’Arges va participar en el setge a Raqqa malgrat que inicialment les Forces Democràtiques Sirianes no deixaven que els internacionalistes anessin a primera línia. Després d’insistir-hi van formar un equip de quatre franctiradors. Vint-i-quatre hores al front, vint-i-quatre de descans. “Era molt caòtic, havies d’anar amb molt de compte, sobretot perquè no et disparessin els teus propis companys”, explica des de Galícia aquest exmilitar. “L’experiència no és garantia de sobreviure. La por és bona, et manté viu, però has d’evitar que et domini”. L’Arges evita comentar si ha mort algú combatent, però fa la reflexió següent: “Fas el que has de fer per sobreviure. No és com a les pel·lícules, que tens minuts per pensar. Simplement ho fas i punt. No és agradable, òbviament. Treure la vida a algú hauria de ser l’última opció. En l’hipotètic cas que hagués sigut així, un membre del Daeix, en un segon, es va endur 365 vides a Bagdad, 86 vides a Niça... No crec que m’hagi de sentir bé si mato algú, però tampoc malament”.

Un poble castigat

El recel que els comandaments tenien respecte a l’Arges i la resta de 30 internacionalistes que eren a Raqqa també el va viure la Judit. Per ser una dona. I estrangera. Tot i que a Rojava la revolució és de les dones, la realitat sempre és més complexa. “Les internacionalistes són vistes com a fresques, capitalistes, els cau una pluja àcida de prejudicis”, argumenta. Hi havia restriccions. Sobretot per a les joves que aterraven a Síria buscant un fusell i ganes de canviar el món. Però també per a les locals. Al final, després de sentir-se apartada durant molt de temps, les explicacions d’una comandant van ajudar la Judit a entendre el pas enrere que les obligaven a fer. “Han mort moltes dones, totes estan mutilades. És un poble molt castigat i cansat. Aquesta gent no pot més, estan destrossats. Vaig entendre la comandant: necessiten un descans”.

Quan la Judit va exercir com a psicòloga a la casa de ferits, després del seu pas per l’hospital, va estar en contacte amb moltes noies kurdes que a poc a poc van deixar enrere el recel inicial d’obrir-se a una estrangera. La primera visita que va rebre era la d’una noia de 20 anys que es volia immolar i el PKK no la deixava. La noia no se sentia útil, estava ferida i la lògica imperant després de tants anys de guerra era donar la seva vida per la revolució del seu poble. “El que demano és posar-me a primera línia, immolar-me, matar-ne una trentena [de l’EI] i que s’acabi”, recorda la Judit que li deia la noia. Tenia desfets els lligaments del canell. Sense poder fer servir la mà no podia lluitar i tenia decidit com podia ajudar la causa. També els nois estaven derrotats. “Estic cansadíssim, tinc 19 anys i en porto 6 a la guerra: no puc més”, li confessava un noi àrab.

Els kurds són un poble castigat, fins i tot desconfiat dels estrangers, perquè la seva història s’ha escrit a través de traïcions, però alhora generós amb els que van a aquella terra per combatre al seu costat. “Tenen una gran capacitat de sacrifici pels altres, són capaços de reduir la seva individualitat a tots els nivells i donar tot el que tenen”, explica l’Agustí.

La tornada a casa

El viatge al Kurdistan, a la guerra, no s’acaba un cop aterren a casa. Es necessita temps per tornar al ritme de la societat occidental, a canviar prioritats i costums. I el perill tampoc s’acaba quan es deixa enrere Síria. “No visc amb por, però prenc precaucions. Soc un objectiu [dels defensors d’Erdogan]”, admet l’Arges, que després de tornar a Galícia al desembre va donar per acabada aquesta aventura per reprendre la seva vida.

També al desembre, uns dies abans del previst, va arribar la Judit a Catalunya. Es va passar les primeres setmanes donant voltes per la muntanya pensant en el que havia viscut. “Aterres i ho portes tot posat. Veia un home i tenia por. Vaig agafar una arma blanca i la duia a la bossa. Quan mirava la tele vaig començar a veure casos de violacions, recomptes d’agressions a dones, i em deia: «Aquí no hi ha el Daeix, però l’home hi és»”. Malgrat alguns moments difícils, valora positivament l’experiència: “La meva revolució com a dona l’he feta. Rojava per a mi ha sigut un regal personal, m’ho ha donat tot. Havia de passar per allà, hi havia el que buscava”. I, encara més, quan un cop al Kurdistan va rebre un correu de la seva filla gran: “Mama, et tornaré a parlar”. 

Daniel, el noi a qui la guerra va deixar nu

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat