És una experiència bonica per al cinèfil anar descobrint a poc a poc, travessant els anys i acumulant pel·lícules, que hi ha cineastes que no s’entenen sense la intersecció del seu cinema amb determinats actors. Són intèrprets que contribueixen decisivament a enriquir la personalitat dels universos creatius imaginats pel director, amb qui estableixen una relació de confiança i reciprocitat extremadament fecunda, fins al punt d’esdevenir si no imprescindibles sí essencials. Exemples? Doncs Jean-Pierre Léaud en el cinema de François Truffaut. Marcello Mastroianni en el de Federico Fellini. Cary Grant i James Stewart en el d’Alfred Hitchcock. Carmen Maura en el primer cinema de Pedro Almodóvar. Robert De Niro en el de Martin Scorsese. Johnny Depp en el de Tim Burton.

I gràcies a L’amic americà i El cel sobre Berlín, el gran Bruno Ganz va entrar com una exhalació en el cinema de Wim Wenders. Només van fer plegats aquestes dues pel·lícules -bé i Tan lluny i tan a prop, la continuació d’ El cel sobre Berlín - i en van tenir prou per consolidar una relació no necessitada de més trobades per esdevenir categòrica. Ganz va posar rostre no només a la força creativa de Wenders, sinó també a l’onada salvatge que va ser l’anomenat Nou Cinema Alemany, que durant la dècada dels setanta va revolucionar la cinematografia europea.

Qui més qui menys el coneix per la seva fascinant creació de Hitler a L’enfonsament. Tanmateix, el cert és que en la cara, la postura del cos (progressivament arquejada amb el pas del temps), les arrugues, les inflexions de la veu, el pentinat i les entrades de la calvície i altres trets físics de Bruno Ganz, si ens ho mirem amb deteniment, hi detectem els traços no només d’una persona ni d’un actor, sinó del cinema europeu dels últims quaranta anys en bloc. Pocs actors porten incorporada a l’ADN aquesta força metafòrica, aquesta capacitat de transcendir-se a ells mateixos i despertar en nosaltres ecos i imaginaris més ambiciosos, més transversals, més preciosos. Un actor que no només es representa a ell mateix. Quina responsabilitat!

Ganz va morir fa pocs dies, relativament jove, als setanta-set anys, després d’una carrera fascinant, prolífica, plena de papers dignes de ser retinguts a la memòria. Com podríem oblidar el seu Zimmermann de L’amic americà? Aquell fabricant de marcs imaginat per Patricia Highsmith a qui el temps de vida se li escola entre les mans i a qui el sinistre Ripley proposa convertir-se en un assassí a sou. Esclar que potser em quedaria amb un altre personatge de Ganz que per molt temps que passi quedarà gravat a la memòria cinèfila. El seu mariner trist, perdut, enamorat, quasi un heterònim de Pessoa, d’ A la ciutat blanca, d’Alain Tanner. El mariner que recorre Lisboa imbuït de la pesantor existencial que li transmet la ciutat, a la recerca d’un amor fatalista, dolorós, desconegut.

Bruno Ganz era suís, però el seu art contenia totes les nacionalitats possibles. Tenia el do de convertir-se en qui volgués, fos quin fos l’accent, la idiosincràsia. Era, en ell mateix, un antídot contra les creences excloents, contra les barreres i les fronteres reals i imaginades. Que sensacional que això es pugui fer des del cinema.