LA NENA DE LA SAMARRETA ROSA ESTAVA AJAGUDA A LA VORERA DE BOCA TERROSA, immòbil i amb una beguda de taronja al costat que no s’havia acabat de beure mentre, a l’altra banda del carrer, es concentraven els vianants mirant de mantenir les distàncies. El doctor Mosoka Fallah es va obrir pas entre la gent i els presents van començar a donar informació sobre la nena en un torrent aclaparador. La sirena d’una ambulància que s’acostava feia encara més palesa la urgència del moment. La mare de la nena havia mort, gairebé segur que d’Ebola, com tres parents més. La nena també estava malalta. La seva tieta, que no tenia qui l’ajudés, l’havia deixada a la vorera desesperada. Podia haver-hi més membres de la família infectats i altres parents havien fugit a través de la ciutat.

Fallah, que té 44 anys, va explicar amb calma als caps de la barriada, coneguda com a Capitol Hill, una zona on fins llavors no hi havia hagut casos d’Ebola, com s’havien d’ocupar de la família i protegir la població. Va prometre’ls que tornaria aquell mateix dia i enviaria més ajuda al matí. Les seves paraules van calmar momentàniament els ànims de la multitud. “És un cas horrible -va comentar mentre marxava-. Podria ser el principi d’un brot dels grossos en aquest lloc. És una bomba de rellotgeria”.

Ja fa mesos que va començar el brot d’Ebola a Libèria i el país continua necessitant desesperadament més de tot el que cal per aturar l’augment de les defuncions i les infeccions: equips d’enterrament per a les víctimes mortals, ambulàncies per als malalts, centres de tractament per als pacients i guants per als metges i infermeres. Però potser el que més falta hi fa és una cosa intangible: la confiança necessària per evitar que la malaltia s’escampi. Fallah, un epidemiòleg i immunòleg que es va criar a les barriades més pobres de Monròvia abans d’estudiar a Harvard, recorre la ciutat de banda a banda mirant de recuperar aquesta confiança perduda. Barri per barri, bloc per bloc, barraca per barraca, combat la malaltia en aquesta capital densament poblada buscant la col·laboració d’uns habitants que desconfien profundament del govern i de la seva resposta deficitària a l’epidèmia d’Ebola més mortífera que es recorda. “Si no confien en tu, poden amagar un cadàver i no ho sabràs mai”, comenta Fallah. “I l’Ebola es continuarà escampant. Hem aconseguit que es refiïn de nosaltres, però no ens podem permetre el luxe de perdre el temps”.

Gràcies a la seva experiència, adquirida en mons radicalment diferents, Fallah fa una tasca insòlita: serveix de pont entre els caps de les comunitats i el ministeri de Sanitat, al qual assessora gratuïtament, així com entre el govern i les organitzacions internacionals que disposen dels recursos necessaris per donar suport als seus esforços. Tot i això, s’enfronta a una empresa d’una envergadura aclaparadora: intentar vèncer l’Ebola en una urbs d’un milió i mig d’habitants, un lloc en què la malaltia es propaga a un ritme exponencial, en què famílies senceres busquen atenció mèdica en va i en què el principal hospital està perillosament desbordat, consumit per incendis causats per les instal·lacions elèctriques, inundacions i la mort de treballadors sanitaris infectats per la malaltia.

AMB L’AJUDA DELS VEÏNS

De mica en mica, Fallah ha començat a guanyar terreny a l’Ebola al barri més complicat de la ciutat, West Point, un suburbi situat a la vora del mar on va passar dos anys de la seva infància. Recentment, hi va haver enfrontaments mortals entre grups de veïns furiosos i soldats, després que el govern posés en quarantena el barri sencer. La zona va estar acordonada durant deu dies per la policia i l’exèrcit, cosa que no va fer més que accentuar la desconfiança cap al govern als barris pobres de la ciutat, que són precisament els més afectats per l’Ebola. Fallah va tirar-se de cap a West Point i va decidir fer front a l’Ebola juntament amb els líders locals recuperant un mecanisme de supervivència utilitzat durant la devastadora guerra civil de Libèria, que va durar 14 anys. Així, va dividir West Point en zones, si fa no fa com durant el conflicte armat, quan es feia a fi de garantir que tothom rebés aliments i altres provisions vitals.

Ara hi ha equips de vigilància integrats per voluntaris i supervisats per Fallah que pentinen West Point a la recerca d’informació sobre morts o malalts. Miren d’identificar les víctimes i retirar els cadàvers abans no es propagui la malaltia. Els seus equips fan una visita cada matí per rastrejar qui ha tingut tracte amb víctimes d’Ebola i estar atents per si algú més presentés febre o vòmits. Aquest procés tan laboriós, que es repeteix fins que s’aconsegueix contenir el brot, ha aconseguit extingir brots anteriors en zones rurals de l’Àfrica i podria ser l’única esperança de posar fi a l’actual. “El Dr. Fallah s’ha pres la situació de West Point com si hi visqués”, afirma Kenneth Martu, un dels líders polítics locals del barri. “Podem dir obertament que si no hagués estat aquí la situació seria molt pitjor”.

Dos dies després que el govern aixequés la quarantena a West Point, el ministeri de Sanitat va demanar a Fallah que comencés a aplicar el sistema de zones de la guerra civil en dos barris més que també estan afectats per l’Ebola. El gest podria ser un altre senyal que apunta que el govern ha decidit deixar d’utilitzar la força en la campanya contra l’Ebola. “Ens fa l’efecte que recórrer als veïns perquè siguin ells els que dirigeixin els treballs de lluita contra l’Ebola és més efectiu”, afirma el Dr. Benice Dahn, viceministre de Sanitat.

Un matí, l’equip de rastrejadors de contactes de Fallah va endinsar-se en les profunditats de West Point. Van ficar-se en un laberint de barraques i carrerons que cada vegada s’estrenyien més fins que, de sobte, va aparèixer un grup de joves que els bloquejava l’única sortida. No hi havia cap dubte de quina era la seva intenció. Finalment, van poder marxar, però només després de pagar-los un bitllet de deu dòlars. “Acostumo a portar bitllets petits -va explicar Fallah-. Però aquest matí m’he descuidat de canviar-lo”.

Monròvia és la primera ciutat que ha patit de ple l’escomesa de l’Ebola. Mai no s’ha intentat mantenir un registre dels contactes de les víctimes de la malaltia a aquesta escala, tot i que val a dir que l’equip de Fallah només disposa de cinc vehicles per controlar centenars de milers de persones. Quan un vehicle es va haver d’estar cinc dies al taller, Fallah va haver d’utilitzar el seu.

A West Point, un barri marginal on viuen fins a 120.000 persones, Fallah ha desplegat un grup de 15 voluntaris per buscar 150 persones que podrien haver estat exposades al virus. Els rastrejadors surten de bon matí per trobar els afectats a casa (se suposa que han de quedar-se en llocs tancats, però molts no fan cas de les recomanacions) i reduir al mínim el contacte amb una població que sovint els és hostil. “Sobre el terreny, allà on anem, ens maleeixen, ens envolten, ens diuen de tot”, explica Marie Harding, una supervisora de rastreig.

En una casa molt gran per al que és habitual a West Point, amb vuit habitacions i, cosa que és encara més estranya, lavabo, unes 20 persones van plantar-se a la porta afirmant amb una gran vehemència que no hi havia cap problema. El llogater d’una habitació, de nom Junior, hi havia mort al mes d’agost, d’Ebola, segons sembla. Tres dies després, un equip d’enterrament hi havia anat a buscar-ne el cos. David Yeah, el propietari de l’habitatge, afirma que havia tancat la seva habitació. Hi havien anat homes amb ruixadors a descontaminar-la i havien tirat a mar la roba del difunt. La resta d’ocupants de la casa havien evitat tenir contacte amb l’home. No li portaven ni menjar ni aigua, insisteix. Però uns minuts després, Yeah i els seus llogaters reconeixen que una dona, possiblement familiar de l’home, se n’havia estat cuidant i havia tingut tracte amb la resta d’ocupants. Després de la mort del llogater, havia marxat.

Fallah ha vist casos com aquest moltes vegades. La incapacitat del govern a l’hora d’oferir serveis bàsics soscava la confiança que l’executiu intenta inspirar en la població. Els equips d’enterrament triguen dies a recollir els morts, les ambulàncies (només n’hi ha mitja dotzena a la capital) tan sols responen a una fracció de les trucades d’urgència. A més, sovint es rebutja els que tenen la sort que els portin a un centre de tractament i se’ls retorna a casa per falta de llits o bé se’ls deixa a la porta suplicant que els admetin. “El govern ha de complir amb la seva part del tracte”, assevera Fallah, que afegeix: “La població pot ajudar-nos en una cosa, pot limitar la propagació de la malaltia, però ha de veure que els seus esforços donen fruits”.

D’altra banda, l’aixecament de la quarantena per part del govern al cap de deu dies va transmetre un missatge contradictori a West Point. Molts se’n van alegrar, però van interpretar la mesura com la prova que ja no hi havia Ebola a la zona. El diumenge següent a l’aixecament, els feligresos van celebrar a missa el que molts van veure com la deslliurança del barri de la malaltia. A l’interior de l’església de Dominion Life, situada al costat d’un centre d’internament de malalts d’Ebola, els creients ballaven i, fent cas omís de les campanyes d’informació que recomanen evitar el contacte i les situacions en què hi hagi risc d’intercanviar fluids corporals, encaixaven les mans i s’aferraven als braços dels presents amb fervor. “No, no, no, no”, va contestar el reverend William Morlu en demanar-li si hi havia Ebola a West Point.

A l’església de Pentecosta, Emmanuel Oben, de 45 anys, president de l’associació de pares, mares i professors d’un centre educatiu del barri, afirma que el govern “no és sincer”. Per contra, Fallah, amb qui ha coincidit un parell de vegades, és “un home amb qui tothom vol treballar”, assegura. “La gent hi confia. Ha viscut com nosaltres”.

UNA VIDA DEDICADA A LA MEDICINA

Quan Fallah tenia 10 anys el seu pare va perdre la feina -feia de conductor d’una empresa minera nord-americana-, de manera que la família es va traslladar a Monròvia. Van viure dos anys a West Point i després es van traslladar a una zona d’assentaments informals que es coneix amb el nom de Chicken Soup Factory, on els seus pares van acabar construint una casa en què encara viu la seva mare. En temps de la guerra civil, Fallah va passar onze anys acabant els estudis a la Universitat de Libèria i treballant per a Metges Sense Fronteres. Gràcies a l’ajuda d’un amic, va poder cursar estudis de postgrau als Estats Units, on es va doctorar en microbiologia i immunologia per la Universitat de Kentucky el 2011. El 2012 va fer un màster de salut pública a la Universitat de Harvard.

Després d’obtenir el títol de Harvard, Fallah va tornar a Libèria per obrir una clínica d’atenció a la maternitat a Chicken Soup Factory. La va obrir al mes de juny, però un mes després tancava a causa del brot d’Ebola.

Una tarda que plovia a bots i barrals, Fallah va agafar el cotxe per anar a dos barris on els residents havien començat a organitzar campanyes d’informació sobre l’Ebola pel seu compte. La capital és presa de la histèria i, per fer-hi front, els veïns han decidit unir les seves forces. En una zona, voluntaris com Obediah Daykeay, un jove de 22 anys que ha llegit sobre l’Ebola en un cibercafè, ensenyen als veïns a rentar-se les mans amb lleixiu i aigua. Han convidat Fallah després de sentir-lo a la ràdio. “Fem tot el que podem amb els pocs recursos que tenim a la nostra disposició”, explica Daykeay. “No hi ha vingut ningú més, aquí”.

En un altre barri, un grup de joves ha recollit diners per imprimir un fullet de vuit pàgines sobre l’Ebola. Fallah hi parla a l’interior d’un església, i els emplaça a formar equips de control. Els joves escolten amb atenció, la por és ben visible al rostre de molts. Asseguts als bancs de l’església, s’inclinen cap a Fallah amb la fressa de la pluja que colpeja el teulat ondulat de l’església de fons.

“No dic pas que jo tingui la resposta”, comenta Fallah més tard. “Com qualsevol altre, m’escarrasso a trobar-la. Només tinc molt d’ànim i tinc Déu. Però una cosa de la qual m’he adonat és que alguns veïns sí que tenen respostes”.

La majoria moren a casa per falta d'hospitals

La família del malalt, que havia patit símptomes d'Ebola durant sis dies, el va portar en taxi al centre mèdic de Monròvia dues vegades. I en aquestes dues ocasions va haver de tornar a casa per falta de llits. Finalment l'home va morir a casa, com la majoria de les víctimes, a causa de la gran escassetat de centres de tractament a la capital de Libèria, cosa que augmenta el risc que familiars i veïns acabin infectats. Només el 18% dels pacients són atesos als hospitals, segons els Centres per al Control i la Prevenció de Malalties.

L'ONU admet que el brot està fora de control i assenyala que cap al gener de l'any vinent els casos positius podrien arribar als 1,4 milions només a Sierra Leone i Libèria, el 10% del seu cens. El món s'ha mogut tard. L'exèrcit nord-americà enviarà les pròximes setmanes 3.000 efectius, que s'afegiran a les tasques que milers de metges i infermeres fan des de fa sis mesos. Personal local i internacional són essencials per frenar un brot que és "un repte a tots els nivells", segons reconeix un portaveu de Metges Sense Fronteres (MSF), que sobre el terreny té desplegades unes 3.000 persones. Mai fins ara hi havia hagut un brot tan llarg i tan mortífer, que ha obligat les organitzacions a multiplicar esforços i ampliar la logística.

Si per norma el personal estranger està treballant entre quatre i cinc setmanes en una emergència, l'actual epidèmia fa que s'hagi hagut de tornar "dos i tres cops" a les zones zero. Cal personal "experimentat i especialista en febres hemorràgiques", admeten des de MSF, que davant l'abast del brot organitza sessions de formació perquè els cooperants aprenguin com es treballa en un centre d'aïllament o com han de visitar guardant totes les mesures de prevenció. L'Ebola ha fet estralls entre el personal sanitari i, segons l'ONU, han mort més de 120 metges i infermeres. __ N.O. / M.R._NYT / ARA

A Freetown els cementiris no donen l'abast

"Necessitarem molt més espai". Les paraules de James C.O. Hamilton, responsable d'un cementiri de Freetown, la capital de Sierra Leone, són molt més que una sentència, són gairebé un crit d'alerta davant del degoteig de morts per Ebola. Els enterramorts no donen l'abast a netejar les males herbes i cavar les tombes, de dos metres de profunditat per dificultar les exhumacions. Els cossos no s'incineren per falta de costum local, però el fet que conservin una alta càrrega viral els converteix en un potencial focus si algú, per accident o expressament, els treu a la superfície.

En aquest cementiri, però, els protocols són poc menys que documents. Els enterramorts treballen amb vestits de protecció molt precaris, plens de forats enormes que els deixen la pell al descobert. Tampoc els de les funeràries tenen més controls. Les portes de les furgonetes atrotinades que porten els morts intenten tancar-se amb un filferro trenat. De l'interior en surt un treballador que agafa una llitera per transportar els cossos. L'home duu una camisa de màniga curta i per tota protecció unes bosses de plàstic que li tapen les mans. Els cossos van, per norma general, dins de grans bosses blanques de plàstic resistent. Més que un sudari, estan pensades perquè recullin els fluids que desprenen els cadàvers en el procés de descomposició i evitar així que es filtrin a través de la terra.

"Treballo amb l'equip d'enterramorts i el primer que els pregunto és si ells tenen Ebola", explica Abdul Rahman Parker, el supervisor del cementiri, que assegura que totes les morts es registren amb el nom i la data de la defunció. Malgrat que les dades oficials confirmen 10 morts en una capital d'un milió de persones, al cementiri expliquen una altra història: en una setmana hi han cavat 110 noves tombes per a víctimes de la malaltia.__ ADAM NOSSITER (NYT)