Cameron, fer art de l’error

A LA SEVA AUTOBIOGRAFIA, JULIA MARGARET CAMERON, una de les grans fotògrafes del segle XIX, explica una anècdota que diu molt del seu ideari. Una dona, pensant-se que era un més dels centenars de retratistes comercials que varen proliferar a l’època, li va escriure una carta demanant-li cita i avisant que no patís perquè tenia cotxe i, per tant, arribaria a la sessió amb el vestit sense cap arruga. Ella, Cameron, li va contestar que no era una fotògrafa professional -es considerava una artista- però que, en cas que ho fos, “hauria preferit fer-li el retrat amb el vestit arrugat”. En vida, Cameron va ser feroçment criticada per la seva tècnica.Moltes de les fotos estaven desenfocades i els positius estan molts cops plens de les taques i la brutícia pròpies d’un revelat poc acurat. Els crítics es dividien entre els que ho consideraven un greu error i una mostra de la seva imperícia, i els que pensaven que la fotògrafa va aconseguir treure partit d’aquell error inicial convertint-lo en un estil propi. Ella podríem dir que ho reivindicava com una imperfecció buscada voluntàriament i, en tot cas, no era el que més li preocupava. Cameron tenia clara la seva vàlua. El 1866, en una carta a Henry Cole, afirmava que amb les seves últimes fotografies volia “electritzar-lo de plaer i sorprendre el món”. “Confio que no sigui una vana imaginació meva dir que mai s’han fet fotografies com aquestes i que mai seran superades!” Modesta no ho era.

PIONERA EXCÈNTRICA

Cole, el destinatari de la carta, era llavors el president del South Kensington Museum, l’actual Victoria and Albert Museum de Londres, una institució que l’any passat, amb motiu del bicentenari de Cameron, va organitzar una gran retrospectiva amb els seus fons de l’artista i que fins al 15 de maig es pot veure a la Fundació Mapfre de Madrid, que n’ha editat un estimulant catàleg. És molt interessant revisar l’obra d’aquesta pionera, que va iniciar-se en la fotografia als 48 anys, quan ja tenia sis fills, també des de la perspectiva actual. Gairebé tots els grans debats de la fotografia ja hi eren, a la seva època, com el perenne enfrontament entre els que defensen no només la qualitat tècnica sinó també el caràcter objectiu o documental de la imatge fotogràfica, i els artístics, que consideren que és un mitjà equivalent a la pintura que pot ser evocador i subjectiu. Hi trobem també la reticència a acceptar les obres fetes per una dona, que ella, aristòcrata cosmopolita i excèntrica, combatia exaltant en les seves fotografies al·legòriques personatges femenins forts, com Safo o Hipòlita. Valorada més pels seus retrats que per les fotografies al·legòriques de temes religiosos o mitològics, avui, recordant per exemple Cindy Sherman, queda clar que va ser una postmoderna avant la lettre.

NENS, MADONES, RETRATS, MITES

Julia Margaret Cameron va néixer a Calcuta el 1815, es va educar en gran part a França, va conèixer el seu marit a Sud-àfrica, va viure a Anglaterra i va morir a Ceilan el 1879. Va viure el rigor religiós de l’època victoriana i també l’esclat artístic dels prerafaelites, amb qui va mantenir amistat. Es va introduir en la fotografia als 48 anys i sempre va tenir clar que el seu era un camí artístic, així que va voler exposar i cobrar per les seves obres. L’exposició es presenta a l’auditori de la Fundació Mapfre (Paseo Recoletos, 23), de Madrid, fins al 15 de maig, i no viatjarà a Barcelona. 

Més continguts de