Era qüestió de temps que Cinema Paradiso acabés apareixent en aquesta columna dominical. Un dia vindrà a tomb reflexionar una estona sobre com el cinema també té els seus recursos recurrents, els tòpics per aferrar-se quan es vol parlar d’un tema o d’un altre. I també com d’aquesta manera es poden forjar clàssics, referents propers vinculats amb la iconografia sentimental, amb l’imaginari íntim. Però això ho deixarem per a un altre dia. Toca recórrer a Cinema Paradiso perquè segurament és el cas més paradigmàtic de pel·lícula inscrita al subgènere “cinema dins del cinema” que millor ens permet visualitzar la cinefília, la militància d’anar al cine, el valor que per a nosaltres té la sala fosca amb un projector que il·lumina una pantalla blanca amb imatges en moviment.

A la gala dels premis Goya de la setmana passada, a més dels guardons en si mateixos, unes declaracions de Pedro Almodóvar -quan té una pel·lícula a punt d’estrena sempre està disposat a atendre micròfons i generar expectació- van propiciar un debat bastant encès. El director va lamentar el tancament massiu de sales de cinema al llarg de l’ultima dècada: uns quants centenars de pantalles arreu del país. Ràpidament les xarxes socials se’n van fer ressò i uns quants companys de professió d’Almodóvar hi van dir la seva. Juan Antonio Bayona, per exemple, les va subscriure. Per la seva banda, en canvi, Álex de la Iglesia va discrepar-ne: celebrava la quantitat de possibilitats que ofereix internet per al consum de cinema i demanava abandonar la nostàlgia.

Em va estranyar que De la Iglesia s’expressés en aquests termes. Algú amb un ofici fílmic tan consolidat, amb una trajectòria d’alts i baixos però sustentada en una evident militància cinèfila, amb referents clàssics i mirada profunda sobre el present i el passat d’aquest art. No vaig entendre aquesta absurda apologia d’internet com si fos talment la mesura de totes les coses. I què hi deu tenir a veure la nostàlgia amb tot això? ¿No és més aviat sentit comú? El sentit comú d’acceptar i participar de la revolució que proposen plataformes com Netflix o Filmin però alhora no desitjar que siguin aquestes el nostre destí final, allà on sembla que comencen i acaben les aspiracions del nostre consum audiovisual.

De les paraules de De la Iglesia semblava desprendre’s que una sala de cinema és simplement un espai per veure pel·lícules. Un espai funcional i formulari, asèptic, quasi esterilitzat. Com si el mitjà no importés, com si fos el mateix veure una pel·lícula al cinema i veure-la a la pantalla de l’ordinador. Com si un cinema no fos més coses, com si no fos un indret de socialització, de coneixement, de generació de pensament i d’experiència personal i col·lectiva. Com si no tingués a veure amb el patrimoni cultural i urbanístic de les ciutats i dels pobles. Com si la personalitat dels llocs no es determinés per coses com aquestes: cinemes, teatres, comerços històrics, casinos, centres cívics, façanes, adorns monumentals, etc.

Com si la desaparició progressiva del passat no signifiqués una inexorable degradació estètica, un menyspreu per la qualitat de l’espai urbà, de la convivència, de l’imaginari. Si tot el que esperem del futur és poder veure les pel·lícules tancats a casa i que obrin com més franquícies de roba i supermercats millor, quina esperança de qualitat vivencial desitgem?

Cinema Paradiso, sí, la pel·lícula en què el petit Toto aprèn què és la vida gràcies al vell projeccionista Alfredo. I no, no sigueu pesats, no té res a veure amb la nostàlgia, això.