El  Corfú  dels Durrell

Reportatge

El Corfú dels Durrell

Gerald i Lawrence, cada un a la seva manera, van descriure en els seus llibres els anys que van viure a l’illa grega quan encara no havia sigut conquerida pel turisme massiu

El Corfú dels Durrell / XAVIER MORET

“E n algun lloc entre Calàbria i Corfú comença realment el blau”, va escriure Lawrence Durrell a La cel·la de Pròsper, un llibre del 1945 dedicat a l’illa de Corfú. Confesso que, en la meva travessia de Bríndisi a Corfú, em vaig passar bona part del temps a coberta, pendent de l’aparició d’aquest blau. No el vaig saber veure, la veritat. De tota manera, quan va aparèixer l’illa de Corfú, amb la imposant silueta del mont Pantokrator i els xiprers puntejant les carenes, vaig sentir l’emoció de qui arriba a un lloc somiat.

Era la tercera vegada que viatjava a Corfú, però la primera que hi arribava per mar des d’Itàlia. Va valer la pena. De fet, Lawrence Durrell també va escriure que a les illes s’hi ha d’arribar sempre per mar. I té raó: només així et pots fer una idea del que suposa viure en una illa i de com hi canvia la percepció del temps i de l’espai.

Lawrence Durrell és un bon referent literari de Corfú, però hem d’acceptar que qui més ha contribuït a fer famosa l’illa és el seu germà Gerald, un naturalista dotat d’un fi sentit de l’humor que a La meva família i altres animals narra magistralment el que suposa créixer en una illa tan meravellosa. Per cert, a Filmin es pot veure The Durrell, sèrie inspirada en el llibre que està força bé.

L’anhel del Mediterrani

Explica Gerald Durrell a La meva família... que va ser el seu germà Larry qui va embolicar la troca l’hivern del 1935. Feia un dia plujós a Anglaterra i el Larry, que aleshores tenia 23 anys, va dir rondinant que enyorava el sol i li va proposar a la mare d’anar amb tota la família a Corfú. Sorprenentment, la mare hi va estar d’acord: va vendre la casa de Bournemouth i al març s’embarcaven tots cap a Corfú.

Els Durrell eren una família original. El pare treballava d’enginyer a l’Índia, on van néixer els quatre fills: el Larry, la Leslie, la Margo i el Gerald. Quan el pare va morir d’un ictus, el 1928, la mare i els fills se’n van anar a Anglaterra. I allà s’estaven, patint el mal temps, quan el Larry va tenir la brillant idea d’anar a la recerca del sol.

Quan van arribar a Corfú la mare tenia 49 anys, el Larry 23, el Leslie 17, la Margo 15 i el Gerald 10. El fet que el Gerald no comencés a escriure sobre l’illa fins al 1955, quan ja tenia 30 anys, va fer que es permetés algunes llicències que va fer dir a la seva germana Margo: “En la meva família no sé mai on acaba la realitat i on comença la ficció”.

Entre les llicències que es va permetre el Gerald figura, per exemple, que van anar tots plegats a Corfú, quan en realitat el Larry hi havia anat uns dies abans amb la seva primera dona, la Nancy, amb qui s’acabava de casar. Un cop allà, la família hi va viure cinc anys, enamorats d’aquella illa grega on el Gerald es dedicava a empaitar bestioles i el Larry a passejar amb ínfules d’escriptor.

“Lentament, la màgia de l’illa es va apoderar de tots nosaltres, tan dolça i enganxifosa com el pol·len. Cada dia tenia una calma, un flotar fora del temps que desitjaves que no s’acabés mai”, va escriure el Gerald.

Un aire venecià

Corfú és una illa meravellosa que, per desgràcia, ha estat castigada pels excessos del turisme. S’hi ha construït massa i les millors platges són envaïdes a l’estiu per multituds vingudes del nord d’Europa. De tota manera, encara hi queden alguns racons que permeten evocar l’illa paradisíaca on van viure els Durrell.

L’imaginari popular de Grècia ens parla d’unes illes rocoses i pelades, amb un poble blanc arran de mar, una ermita al capdamunt d’un turó, moltes oliveres, unes quantes cabres i algunes platges desertes. Això podria valdre per a algunes de les Cíclades, però l’arxipèlag de les Jòniques, a tocar d’Albània, és molt diferent, perquè té una vegetació exuberant, cases d’arquitectura veneciana i molts xiprers que abans es plantaven per fer els pals dels vaixells.

La capital de Corfú és una ciutat defensada per dues impressionants fortaleses que van permetre rebutjar els setges dels turcs. De fet, Corfú és l’única part de Grècia que no va caure mai en mans turques, però com que els venecians la van governar entre el 1401 i el 1797, no és estrany que tingui un aire italianitzant. A finals del XVIII l’illa va passar a la França de Napoleó, el 1815 als britànics i el 1864 es va incorporar al regne de Grècia.

El primer lloc on es van hostatjar els Durrell va ser la Pension Suisse, que ja no existeix. De tota manera, una passejada per la ciutat permet admirar cases venecianes semblants i edificis elegants com el Liston, amb molts cafès, bars i restaurants. Allà va néixer, per cert, un altre gran escriptor, Albert Cohen, autor de Bella del senyor.

L’església de Sant Espiridió, on es conserven les restes del patró de l’illa, és de visita obligada. És tanta la devoció que li tenen els grecs que el treuen en processó quatre vegades l’any. Els corfiotes li agraixen que els salvés de plagues i setges, i és per això que hi ha molts homes de l’illa que es diuen Espiridió, nom escurçat en Spiros.

Va ser precisament un Spiros -Spiros Americanos-, un taxista que havia viscut vuit anys a Chicago i parlava un anglès rebregat, qui va ajudar els Durrell a buscar casa a l’illa. No va ser fàcil, perquè la mare la volia amb bany, una modernitat que no s’estilava en aquell temps a Corfú.

Les tres cases

A Perama, molt a prop de la ciutat, els Durrell van trobar la primera casa, la que el Gerald anomena “la vil·la de color maduixa”. Hi han fet tantes reformes que ja no es reconeix, però val la pena anar a aquesta part de l’illa per contemplar, des del turó de Kanoni, Pontikonisi, l’illa del Ratolí. És una illeta molt a prop de la costa, igual que el monestir de Vlacherna, que ocupa l’illa del costat.

Som davant de la postal més famosa de Corfú. Llàstima que al costat mateix, tot i que no surt a les fotos, hi ha la pista d’aterratge de l’aeroport. Això fa que la calma es vegi alterada sovint pel soroll eixordador d’uns avions que fa la impressió que algun dia s’estavellaran contra el monestir.

“El turó i les valls del voltant semblaven un edredó verd de tantes oliveres que brillaven”, va escriure el Gerald sobre aquesta casa. Però tot ha canviat molt. Va ser prop d’aquí, per cert, on un pastor li va dir al Gerald que no era bo dormir a l’ombra d’un xiprer perquè les arrels podien enredar-se’t al cervell i tornar-te boig. En una altra mostra de saviesa popular, el seu germà Lawrence va escriure que un pagès li va dir que “l’eficàcia de la quinina augmenta si després et beus l’orina d’un nadó”.

La segona casa, de color ocre, era més al nord, a la badia de Gúvia. “Era dalt d’un turó i mirava al mar voltada d’oliveres poc cuidades i de llimoners i tarongers silenciosos”, escriu el Gerald. La tercera era prop de la primera.

Per desgràcia, la costa del voltant de la capital s’ha convertit amb el anys en una zona turística vulgar, amb un excés d’apartament i hotels.

La Casa Blanca de Kalami

On millor es conserva l’esperit dels Durrell a Corfú és sens dubte a la asa Blanca de Kalami, situada en una preciosa cala al nord de Gúvia, allà on la costa es fa més abrupta. En paraules de Lawrence, era “una casa blanca, posada com un dau sobre una roca, ja venerable i amb cicatrius de vent i d’aigua”.

De fet, més que de la família Durrell, aquesta va ser la casa del Lawrence i la seva dona Nancy. La van descobrir la primavera del 1936 quan l’Spiros els va dur amb el seu taxi a visitar una amiga que vivia a prop, a Kouloura. Els va agradar tant aquella costa salvatge que deu dies després llogaven unes habitacions a la casa d’un pescador que vivia a la cala del costat, a Kalami.

El Lawrence i la seva dona van viure allà sense convencions, escrivint, pintant i banyant-se despullats en cales desertes. Enlluernat pels llibres de Henry Miller, el Lawrence hi va escriure un volum arrauxat, El llibre negre, que publicaria el 1938. Entre el setembre del 1937 i l’abril de 1938, per cert, la parella van viatjar a París, on van conèixer Henry Miller i Anaïs Nin. Abans havien parlat amb el propietari de la casa perquè hi afegís un nou pis, que van pagar ells.

Vaig reconèixer la Casa Blanca tan bon punt vaig arribar a Kalami. És inconfusible: gran i blanca, a tocar de l’aigua i prop de les oliveres. Té un restaurant amb terrassa vora el mar i un rètol que indica que s’hi lloguen habitacions i apartaments.

El propietari actual, Tassos Atheneos, ha tingut l’encert de decorar el restaurant amb fotos dels Durrell. I també ven els llibres dels dos germans.

“Vam obrir la taverna als seixanta -em va explicar-. La casa la va fer el meu avi. Era pescador i també collia olives per fer-ne oli. En aquells temps tothom feia de tot. L’avi la va llogar als Durrell entre el 1936 i el 1939. Ara hi venen molts anglesos, sobretot pel sol i la platja”.

-¿I vostè què en pensa dels llibres dels Durrell?

-Estan bé, però el Corfú que descriuen no té res a veure amb el d’ara. L’illa ha canviat molt. Ara vivim del turisme.

Davant de la casa es veu molt a prop la costa d’Albània. Segons em va dir el Tassos, “els albanesos arriben a Corfú fins i tot nedant”: “Per fugir de la misèria no necessiten ni barca”.

A Kalami s’han construït moltes més cases, però encara pots passejar entre les oliveres i anar a sopar a la cala del costat, a Kouloura, o banyar-te a la tranquil·la platja de Houhoulio. Més enllà, seguint la sinuosa carretera que va a Casiopi, hi ha altres cales tranquil·les, com la d’Agios Stefanos, amb una deliciosa taverna a peu de platja.

Paleokastritsa

Paleokastritsa és un dels indrets més bonics de Corfú. Aquí la costa és espectacular: rocosa, esqueixada, amb molts entrants i sortints i un monestir al capdamunt de les roques. Lawrence Durrell, que hi solia portar els amics, la va definir com “una conspiració de llum, aire, mar blau i xiprers”.

Segons la mitologia grega, Posidó, el déu del mar, es va enamorar de la nimfa Kerkira, la va segrestar i se la va emportar a una illa a la qual va posar el seu nom (Corfú es diu Kerkira en grec). Van tenir un fill, Fèax, que és el que fa que es relacioni Corfú amb “l’illa dels feacis”, esmentada a l’ Odissea com el lloc on el rei Alcínou i la seva filla Nausica acullen Ulisses en el retorn cap a Ítaca.

Diu la llegenda que va ser en una de les platges de Paleokastritsa, al nord-oest de Corfú, on Nausica va trobar Ulisses al final de l’ Odissea, quan hi va arribar nedant des de l’illa on el retenia la nimfa Calipso. Nausica se’n va enamorar, però quan l’heroi va explicar al rei les moltes aventures que havia viscut, ell, commogut, li va donar l’embarcació que el portaria finalment a Ítaca, on l’esperava la pacient Penèlope.

És una llàstima, però el referent odisseic no ha impedit que Paleokastritsa s’hagi omplert d’hotels, apartaments i restaurants que, mirant de congraciar-se amb els déus, porten noms com Calipso, Nausica o Ulisses. L’illa verda que va acollir Ulisses, i que molts segles després va fascinar els Durrell, ha canviat del tot per culpa del turisme de masses.

Adeu a tot això

Els cinc meravellosos anys de la família Durrell a Corfú van acabar amb la imminència de la Segona Guerra Mundial. El 7 d’abril del 1939 els italians van envair Albània i el juny del mateix any, la mare, juntament amb el Leslie i el Gerald, va abandonar Corfú per tornar a Anglaterra.

El Lawrence i la Margo encara s’hi van quedar un temps. Estaven tan enamorats de Grècia que els costava marxar-ne. De tota manera, quan l’amenaça de la guerra va augmentar, el Lawrence se’n va anar amb la dona a Atenes, on va treballar un temps a l’ambaixada britànica. El juny del 1940 la Nancy va tenir una nena, Penèlope, i poc després tots dos van anar a viure a Kalamata, al sud del Peloponès. Allà ell va treballar al British Council fins que, amb l’avançada de les tropes alemanyes, va fugir en vaixell cap a Egipte.

Va ser a Alexandria on, portat per la nostàlgia de Corfú, va escriure La cel·la de Pròsper, publicada el 1945. Tres anys abans, el 1942, s’havia separat de la Nancy i poc després es casaria amb Eve Cohen, la dona jueva que va inspirar l’obra més famosa del Lawrence, les quatre novel·les d’ El quartet d’Alexandria, publicat entre el 1957 i el 1960.

El Gerald, per la seva banda, de tornada a Anglaterra va continuar amb la vocació de naturalista que el portaria a fundar un zoo a l’illa de Jersey. El 1956 va publicar La meva família i altres animals, sobre els anys passats a Corfú. De seguida va ser un èxit. El 1969 en publicaria una segona part, Ocells, bèsties i parents, i el 1978 l’últim llibre de la trilogia, El jardí dels déus.

En tots aquests llibres hi ha la percepció que els anys passats a Corfú per la família Durrell van ser un parèntesi meravellós. Ara bé, el mateix Lawrence va explicar que quan, molts anys després, els dos germans van tornar a Corfú van trobar l’illa massa canviada. Camuflats amb ulleres negres i barrets, van tenir fins i tot la gosadia d’apuntar-se a un tour en francès sobre “el Corfú dels Durrell”. La conclusió de l’escriptor va ser clara: “Mai havia sentit tantes mentides sobre la nostra família, però això no va impedir que brindéssim amb Coca-Cola en honor dels Durrell”. 

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat