CADA CASA, UN MÓN

La nova sensibilitat de l’arquitectura tradicional

Casa entre mitgeres a Sant Feliu de Llobregat. Obra de DATAAE: Claudi Aguiló, Albert Domingo 

TEXT: Cristina Ros / FOTO: Adrià Goula

C om si no hi hagués passat el temps ni una reforma integral recent, les façanes d’una casa antiga i senzilla al centre històric de Sant Feliu de Llobregat fan pensar que està com sempre va ser. Si més no, generen el dubte. És allò que, precisament, volia DATAAE, un equip multidisciplinari dirigit per l’arquitecte Claudi Aguiló i l’enginyer Albert Domingo que, en la recerca de la sostenibilitat, basa el treball de l’arquitectura en l’estudi de la relació directa amb el seu entorn natural o artificial.

En aquest sentit, la primera decisió per a aquest habitatge entre mitgeres va ser no enderrocar-lo i tampoc fer-lo créixer, tot i que està envoltat d’edificis més alts i hi havia la possibilitat de construir-hi una planta més. El propietari no necessitava augmentar l’espai i, certament, la casa és molt més maca amb el seu volum i estructura originals. De fet, al passar el llindar principal, amb les velles portes de fusta i una mena de cancell de vidre posterior, l’interior sorprèn per la radicalitat de la reforma i alhora per la conservació de les sensibilitats de l’arquitectura tradicional, en un equilibri més que notable entre el que és antic i les noves aportacions.

Encara més senzilla

Si bé una de les tendències actuals en les rehabilitacions és generar contrastos entre els elements vells conservats i els nous, DATAAE opta per no treballar amb la forma, mantenint-la tant com sigui possible, i activar aquelles sensibilitats existents, sobretot les de la matèria, a la qual atorguen bona part del protagonisme. Si l’antiga casa era senzilla, avui encara ho és més.

Per a això, es van enderrocar els paraments interiors de manera selectiva fins a aconseguir un espai diàfan i gairebé únic per a la planta baixa que allotja la cuina, el menjador i la zona d’estar. Es van conservar la pràctica totalitat de les bigues tant del forjat com del sostre superior, de manera que s’aprecia la irregularitat original i fins i tot les deformacions pròpies del pas de moltes dècades. L’escala antiga va ser substituïda per una de planxa metàl·lica, visualment més lleugera, sense canviar-ne la ubicació per poder aprofitar l’entrebigat més ample que deixava pas a la vella. Aquesta escala se situa al costat on es va enderrocar part del forjat per poder gaudir d’un espai de doble alçada, que aporta aire i una nova dimensió a la casa i que, gràcies a l’obertura de lluernes a les teulades, la banya des de dalt de llum natural.

Hi ha una conscient i selectiva operació de despullament en la intervenció de l’equip de Claudi Aguiló i Albert Domingo. I en aquesta operació, com dèiem, es dona veu a la materialitat de la casa, a l’expressivitat de les textures originals, que, així i tot, en cap cas guanyen pes. És més, qualsevol decisió en aquest sentit -com ara el fet de pintar les bigues de blanc però deixar-les de fusta en el punt que s’acosten a la paret de tàpia de doble alçada; l’emblanquinat de l’altra mitgera, que propicia que les imperfeccions i irregularitats es facin encara més visibles, o el predomini de la fusta clara a la caixa amb la qual es construeix la planta alta- sembla encaminada a assolir la màxima lleugeresa, també com a experiència visual i sensorial per a qui l’habita.

L’envoltant

En favor de fer més confortable i sostenible la casa, DATAAE va posar especial esment en la millora de l’envoltant energètic de la vella edificació. Van aïllar les dues façanes -la del carrer i la del pati posterior- i també la coberta, tot per l’exterior per poder deixar la materialitat de l’estructura antiga ben visible a l’interior de la casa.

L’aprofitament i reutilització de la majoria de les teules velles, així com la conservació dels murs de tàpia amb reforços ceràmics, contribueixen a mantenir la màxima inèrcia possible dins l’habitatge. A la planta baixa, una solera de formigó nova transmet la calidesa de la calefacció per terra radiant, un sistema que es va combinar amb radiadors per a la planta dels dormitoris.

Així, ben climatada, amb materials naturals, vells o nous, pocs però d’harmònica convivència amb el blanc que tenyeix bona part de l’interior, l’antiguitat d’aquesta casa esdevé una manifestació contemporània de l’arquitectura, en la qual tot circula i flueix d’una altra manera, tot i conservar l’essència de les tipologies tradicionals.

La de l’equip de DATAAE és una intervenció feta amb respecte però sense complexos, amb una cura especial per certs detalls que, encara que mai no són cridaners, resulten determinants per a l’equilibrada conjunció entre el que és antic i el que és modern. De la mateixa manera que, sense cap problema, dues bigues noves de tall i caires nets se situen entre els llenyams vells conservats, també amb tota naturalitat i senzillesa es construeix un ràfec nou a la planta alta que dona al pati de la part posterior, un espai a l’aire lliure que allarga encara més les dimensions de la casa i multiplica les possibles experiències. Com quan s’observa la casa des del carrer o quan s’observa l’embigat de l’interior, igualment, al pati estant, es genera l’agradable dubte de si tot allò hi ha existit sempre. 

Una caixa de fusta per abrigar la intimitat

La voluntat de mantenir les velles bigues i de distingir entre el que és antic i les noves aportacions en la reforma d’una casa al centre històric de Sant Feliu de Llobregat va portar l’equip de DATAAE a crear un sistema de construcció lleuger -i càlid- per a la planta alta. Com una caixa de fusta clara, situada sobre el forjat irregular, aquest espai allotja les estances més íntimes i les abriga. El dormitori, un estudi -que pot ser també un segon dormitori-, el bany i el vestidor són espais enllaçats que ventilen per les dues façanes i que s’obren també a la doble alçada de la casa, amb llum natural zenital.

El + vist

El + comentat