7ANYS/7HISTÒRIES

Dos anys d'acolliment d'infants

El periodista i escriptor Daniel Romaní, col·laborador de l’ARA, ens explica la segona experiència que viu la seva família amb l’acolliment d’infants

“O n és la llavor?”, ens diu el psicòleg que ha de valorar la nostra idoneïtat. D’entrada, no entenem a què es refereix. En veure la nostra cara d’estranyesa, és més explícit: “Qui dels vostres familiars o amics us ha influït? ¿Els pares, una tieta, una persona propera...?” “Ningú”, li responem. No coneixem ningú que hagi acollit infants (i no hem aconseguit seduir ningú a fer-ho!, però això ja és una altra història). El psicòleg sempre acaba les llargues sessions dient-nos que en els casos en què els pares perden la custòdia dels infants, i els nens han d’anar a altres famílies, duen una motxilla plena de problemes, de moooolts problemes, i nosaltres intentem imaginar-nos-els, pensant que ens quedem curts. I malgrat això, just quan els nostres fills estan en plena adolescència, i els pares podem començar a dedicar el temps lliure a conrear hobbies, amistats i el dolce far niente... dues coses que ara anem fent, però molt més a poc a poc -la tercera, impossible!-, decidim sortir de la nostra zona de confort. Sí, decidim acollir.

Dos germans, i ben petits

A gairebé totes les llars el telèfon fix no és que faci més nosa que servei... és que només fa nosa! A casa nostra, però, encara no l’hem eliminat. De tant en tant encara ens arriba alguna trucada important.

Un truc insistent ens desperta cap a les deu del matí. Tots cinc dormim com un soc. Ens hem posat a dormir cap a les vuit, després d’haver tornat, en un vol de nit, d’un esplèndid viatge amb família i amics al Marroc. És el psicòleg de l’entitat que fa de baula entre la Generalitat i les famílies acollidores. Ens diu que hi ha tres nens en un centre que esperen ser acollits de seguida (ja ens n’informaven des de principis d’estiu, però sense gaire concreció). Són tres germans: una nena d’un any i un nen de dos, que han d’anar a una família, i una nena de quatre anys, que ha d’anar a una altra família. “La nena gran-diem nosaltres-. Podríem assumir la nena gran”. “És que... seria ideal que assumíssiu els dos petits”, ens diu el psicòleg. “La nena”, insistim. “Creiem que els dos petits han d’anar a la mateixa família, per donar-se suport l’un a l’altre”, insisteix. Dos anys abans havíem tingut una primera experiència d’acollida d’un nadó, que ens va encantar... però aquesta és... més del doble! Acollir dos infants petits en una família com la nostra, que ja és nombrosa, certament està al límit de les nostres possibilitats, pensem. Les sobrepassa? Mentre rumiem pros i contres, el sentiment guanya la raó. Diem un “sí” amb la boca petita.

Pla d’acoblament

¡Esta agresividad no es normal! Estos niños del hogar... ”, ens diu, enrabiat, un pare d’una criatura, perquè la nostra nena, la que vindrà a viure amb nosaltres, ha tirat a terra, pensem que sense voler, el seu fill. Som en un parc situat ben a prop del centre d’acollida on viuen els dos petits. Els habituals d’aquest parc infantil ja coneixen “ los niños del hogar ” perquè hi van cada matí una estona, i els tenen estigmatitzats.

Anar al parc amb els futurs acollits és un dels últims episodis del pla d’acoblament, previst perquè hi hagi una coneixença mútua suau, progressiva. Els primers dies hem fet les visites al mateix centre, concretament en una caseta annexa i en un jardí de fort pendent on els únics elements infantils que hi ha són uns gronxadors i un boti-boti. A dins del centre no hi podem accedir. En un moment en què surt un grup de nens -quina tendresa que evoquen!-, i la porta és entreoberta, veiem a l’ampli rebedor una taula cap per avall. Després sabrem que, quan s’enfaden, tenen permís per exterioritzar la ràbia tombant taules i cadires. Trobo que és una manera intel·ligent d’expressar la ràbia, abans d’arribar a les mans.

Ya se los llevan ”, sentim d’una veueta que surt de darrere d’una finestra enreixada. Tot conduint cap a casa, per primer cop amb els dos petits, la meva dona reflexiona sobre el fet que venen sense manual d’instruccions. Efectivament, no sabem res del seu passat, ni de la seva estada al centre d’acollida ni del -poc- temps que van estar amb els seus pares. Cap fotografia, cap llista de quins menjars els agraden, de si dormen amb el llum obert o apagat, de si amb el centre han anat a la piscina o d’excursió. I com que ells encara no parlen, no els ho podem preguntar. El nen pronuncia alguna cosa que no entenem, la repeteix i la repeteix, però seguim sense entendre’l... i finalment s’adorm. Els primers dies, fer-se entendre serà per a ell una prioritat. I farà, amb escasses paraules, autèntiques filigranes lingüístiques, algunes d’allò més enginyoses.

La festa del llenguatge

Experimentem moments d’esgotament físic -sort que de tant en tant ens rescata algú de la família o dels amics, i se’ls enduen unes hores, i excepcionalment dies sencers- i moments d’intensa felicitat. L’adquisició del llenguatge és un dels episodis més extraordinaris de qualsevol criatura, del qual tornem a gaudir, com ja vam gaudir amb els nostres fills.

Pel que fa al llenguatge, i de fet en tots els altres aspectes, no fan res diferent de qualsevol nen. Però les seves ganes d’expressar-se, de conèixer -de viure!- suposen un bon estímul per adquirir-ne. De paraules que ja coneixen n’amplien el contingut: fa uns dies que el meu fill petit va amb el braç embenat a causa d’una contusió. “Li han posat una tireta gran”, diu el nen. Els pantalons tenen la pàgina del davant i la pàgina del darrere (la part del davant i la del darrere), i el nostre llit, la pàgina de la mare i la pàgina del pare. No dubten a traslladar un mot en un altre context... si així es poden fer entendre: “Estic xop”, diu el nen, quan acaba de sopar, en comptes d’“estic tip”.

Per a la nena, la música és un element essencial. Li encanta que reconeguem les cançons que taral·leja (sort que afina). El seu llenguatge està farcit d’expressions manllevades del cançoner. El tren és un “petitó”, per allò de la cançó “Un tren petitó, que corria, que corria...” I quan anem a ciutat, ho fem amb un “petitó gran”!

Encaix progressiu

L’acolliment està força ben organitzat a Catalunya. Hi ha baixa maternal, talment com si els acollits acabessin de néixer, i una discreta subvenció. L’Elisabet i jo ens partim la baixa maternal. És un període intens i en certa manera dur. Aquests nens són un terratrèmol! Ens calen ingents dosis de paciència per assolir objectius que més endavant han de facilitar les coses, a ells i a nosaltres. Objectius com aconseguir que no entrin a totes les botigues, o que no es tirin a terra cada vegada que passen davant d’una botiga de llaminadures per aconseguir-ne una. En moments en què estan especialment esvalotats, optem per fer ruta amb cotxe.

De cop, casa nostra torna a ser com fa deu o quinze anys. Estàvem acostumats a buscar el comandament de la tele entre els coixins del sofà, sí, però ara la pesca és més abundant: pitets i xumets... i les piles del comandament!

Fa quinze dies que els tenim, i han passat tantes coses... Una coneguda ens atura pel carrer: “Encara teniu els nens d’acollida?” Si ho sabés... Acabem de començar!

Visita setmanal a la mare

Una tarda a la setmana portem els dos petits en un punt de trobada on els espera la mare. Baixar a la ciutat suposa invertir tota la tarda. La visita dura una hora, i ella ha d’arribar bastant abans i marxar bastant després per assegurar que no ens veiem mai. Encara que el tren estigui mig buit, als nostres els agrada anar a seure al costat d’algú (a diferència del que fem els adults). I comencen a preguntar... Són tan sociables que fins i tot aconsegueixen construir un conversa amb la persona més esquerpa.

A la visita a la mare, que dura una hora, hi van feliços, i en tornen feliços. Ells tenen dues mares. Ho viuen amb naturalitat. Al nen, quan en surt, el que li interessa més és si passen autobusos o motos, i la nena és molt petita per entendre res.

La mare els atipa de llaminadures, cosa que ens destrossa el sopar, i fins i tot el dormir (es desperten amb més freqüència) perquè han sopat pèssimament. A la visita coincideixen amb la germana més gran, que està acollida en una altra família. “Quan jo torni a viure amb la mare, us vindré a visitar també un dia a la setmana, oi?”, diu sovint als pares d’acollida.

De viatge

A l’estiu fem el primer viatge familiar amb dos cotxes. Som els tres fills, els dos pares, els dos petits i la nòvia del nostre fill gran, que és una excel·lent cangur (tot i que al viatge no ve, esclar, per fer aquesta funció). Les converses creuades entre persones d’edats tan diferents són divertidíssimes.

La destinació és lluny. A l’Elisabet li agrada conduir, però, estranyament, avui està cansada de dur el volant (i jo porto l’altre cotxe i no la puc substituir). El nen sent que ella ho expressa i li diu: “Per què no condueix el teu fill gran?” “Perquè no té carnet”, li respon. “I per què no li dones el teu?”, diu. Estan acostumats a trobar solucions a tot.

Les lògiques reticències que els nostres fills expressaven quan plantejàvem aquest projecte de tenir infants d’acollida es van desfent. Els pateixen i els gaudeixen. I ens ajuden, enduent-se’ls a jugar de tant en tant.

A la platja, els dos menuts s’entretenen a agafar d’un nen del costat pales, galledes, rasclets, potets... per jugar amb la sorra. “Els comprarem aquests estris!” El següent dia de platja els duem els nous estris... però aleshores els ve de gust fer castells de sorra... amb les mans!

Al moment de marxar, després d’haver fet tres o quatre revolts, baixo del cotxe i travesso ràpidament la carretera per fer una foto de la casa on hem fet estada, en un lloc idíl·lic, entre penya-segats. “Per què corries? Per què no t’aixafés cap cotxe?”, diu el nen. “Sí”, li responc. “I si t’aixafessin, qui ens conduiria? Qui ens faria el dinar i el sopar?” Són d’allò més pràctics!

Quan passem pels “gegants de pedra” -és com ha batejat el nen la muntanya de Montserrat- ja sap que som a prop de casa.

I el retorn?

Una paraula que caracteritza l’acolliment és incertesa. Incertesa de quin nen o nena et toca acollir, de quan arriba a casa, de quan marxa... Vam dir que sí, sabent que la previsió de durada de l’acollida seria de dos anys. “Un període aproximat, amb un alt grau d’incertesa”, ens va dir el psicòleg. Precisament aquests dies es compleixen els dos anys des que tenim els dos infants amb nosaltres. Però el retorn s’allarga. Fins quan? La mare, amb qui han de tornar, no està preparada encara. Sembla que tornaran amb ella quan s’acabi aquest curs escolar.

De vegades tenim la temptació de reflexionar si aquests nens han d’estar amb la seva família biològica o no, però a nosaltres no ens pertoca plantejar-nos-ho. Això és feina dels psicòlegs que porten el cas. Pensem que és positiu per a ells que, ara mateix, puguin estar amb nosaltres en comptes d’estar en un centre d’acollida. Perquè, per més bé que estigui el centre, allà és difícil poder-los donar l’afecte individualitzat que necessiten, el retorn en llenguatge i la vida activa que amb nosaltres sí que poden tenir.

Una de les coses que més ens pregunta la gent del nostre entorn és: “I després què? Els continuareu veient? Sabreu on seran?” Tot això ja dependrà dels seus pares. A nosaltres, si ells volen, sí que ens agradaria veure’ls de tant en tant, esclar. Som conscients, però, que al cap de poques setmanes de tornar a viure amb la família biològica, ja s’hauran habituat a la seva manera de fer i de ser. I que d’aquí uns anys molt probablement no recordaran gairebé res de l’etapa que han estat amb nosaltres, de com els hem cuidat i estimat. Esperem haver-los proporcionat una quadrícula sobre la qual desitgem que puguin escriure un bon trajecte vital.

Més continguts de