L’11 d’abril del 1968, un pintor de parets va disparar tres vegades al cap a Rudi Dutschke, el líder més visible de la Federació Socialista Alemanya d’Estudiants. Aquesta associació, juntament amb altres grups més radicals de trotsquistes i maoistes, havien format l’anomenada Oposició Extraparlamentària quan al Bundestag es va establir una gran coalició entre socialdemòcrates i democristians. L’intent d’assassinat de Dutschke va rellançar l’onada de protestes, especialment contra el govern i l’editorial Axel Springer, que havia fet campanya perquè les autoritats prenguessin mesures més dràstiques contra els joves i les protestes. El govern va declarar l’estat d’emergència, la qual cosa va augmentar encara més un cicle violent que, després de l’assalt a un jutjat a finals d’any, els mateixos estudiants van considerar una traïció al caràcter pacifista del moviment. El 12 d’abril, milers d’italians es van reunir davant l’ambaixada d’Alemanya a Roma per protestar contra l’intent d’assassinat de Dutschke. Aquesta acció formava part d’un llarg cicle de protestes, la més simbòlica de les quals havia tingut lloc al març a la Facultat d’Arquitectura de Valle Giulia, on per primera vegada l’enfrontament entre estudiants i policies va ser violent. En un famós poema publicat uns mesos després, Pier Paolo Pasolini va criticar durament els joves: “A Valle Giulia, ahir, es va produir un episodi / de lluita de classes, i vosaltres, estimats (si bé estàveu al costat de la raó), éreu els rics”.