Les principals estrelles d’aquest ball tradicional no són egípcies.

Reportatge

Egipte: ¿estrangeres ballant la dansa del ventre?

Les ballarines que triomfen als casaments i els espectacles de luxe egipcis són estrangeres, la majoria de l’Europa de l’Est. Les egípcies, amb excepcions, tot i ser més autèntiques s’han de conformar amb els locals més populars

Les principals estrelles d’aquest ball tradicional no són egípcies. / LAURA BOUSHNAK/THE NEW YORK TIMES

La primavera passada uns policies de la secreta van fer una batuda en una discoteca de luxe al costat del Nil, on van arrestar una ballarina russa. El que investigaven era el vestit de la ballarina i el que hi havia a sota -si és que hi havia alguna cosa-. La ballarina, coneguda com a Johara, protagonitzava un tòrrid vídeo que d’un dia per l’altre es va convertir en un gran èxit. Però, ¿portava els pantalons curts de rigor, com se’n diu oficialment de la roba interior decent? ¿Eren de la mida correcta? ¿Del color apropiat? ¿O potser, com alguns temien, no portava res?

Johara, que en realitat es diu Ekaterina Andreeva i té 30 anys, va insistir que era innocent, però la policia la va ficar a la presó, mentre altres debatien el seu destí.

La van visitar uns diplomàtics russos. El seu representat i el seu marit, des de Moscou, feien gestions per alliberar-la. A la seva sòrdida cel·la, Ekaterina Andreeva va oferir una actuació improvisada a una dotzena de companyes de presó, majoritàriament prostitutes i narcotraficants.

“Aquelles dones em van tractar molt bé”, recorda. “Em van demanar que ballés i després vam acabar ballant totes juntes”.

Després de tres dies a la presó, tot feia pensar que la deportarien. Però a l’últim moment va intervenir un misteriós príncep blau, un empresari libi molt ben relacionat amb el poder -li van dir-, i la van deixar anar.

Tot plegat va ser un drama digne de la dansa del ventre, un gènere artístic centenari que des de fa molts anys s’alimenta d’intrigues sensuals. Durant la Segona Guerra Mundial, uns espies alemanys es van barrejar amb oficials britànics al cabaret de Madam Badia; als anys 70, unes ballarines van actuar per a presidents nord-americans.

Aquestes últimes dècades la dansa del ventre ha suscitat reaccions contradictòries entre els egipcis: n’hi ha que la consideren un art amb majúscules, mentre que d’altres la veuen com un espectacle picant o una excusa per donar lliçons de moral.

Però la situació d’Ekaterina Andreeva també ha tret a la llum un tema força espinós: si el Caire és la capital mundial de la dansa del ventre, per què les seves estrelles més destacades són de qualsevol lloc del món llevat d’Egipte?

De Kíev al Caire

En un casament celebrat en un barri luxós del Caire, una Alla Kushnir descalça remena els malucs en una pista de ball coberta de flors, un remolí de tremolors, vibracions i giravolts frenètics. Amb un somriure d’orella a orella, uns joves amb esmòquing s’amunteguen per veure de més a prop la ballarina. Unes nenes molt mudades imiten darrere seu els seus moviments. Des d’una taula en un racó, unes dones amb vel aplaudeixen en senyal d’aprovació.

“Venir a Egipte era el meu somni”, diu la ucraïnesa Alla Kushnir, de 33 anys, després de guardar el vestit de ballar en una maleta.

Aquests últims anys les estrangeres han protagonitzat els espectacles egipcis de dansa del ventre: nord-americanes, britàniques i brasileres, però sobretot europees de l’Est.

Les estrangeres aporten a la dansa un toc atlètic i enèrgic, més propi d’una discoteca que de Les mil i una nits. Les seves impetuoses actuacions contrasten amb l’estil lànguid i subtilment suggerent de les estrelles egípcies clàssiques. N’hi ha de clarament sexuals.

Alla Kushnir, de 33 anys, es va criar a la ciutat portuària de Mikolàiv i el seu somni era ser arqueòloga. Va estudiar dret, però el 2010 va aparèixer en un programa de televisió, Ucraïna té talent, amb un extravagant número de dansa del ventre que la va encarrilar cap a una nova carrera professional.

En una actuació, es va posar un vel negre i una safata d’espelmes enceses al cap; a l’altra, es recargolava en un piscina mentre l’aguantaven uns homes mig despullats.

Aleshores Alla Kushnir es va traslladar al Caire, el Broadway de la dansa del ventre, on es va convertir en una veritable estrella. De vegades fa cinc actuacions una mateixa nit en casaments de luxe i festes elegants, en les quals les millors artistes poden guanyar 1.200 dòlars o més. Més de nou milions de persones han vist a YouTube un dels seus vídeos.

Els puristes lamenten la invasió estrangera, que consideren una paròdia cultural. Acusen les estrangers de fer malbé el patrimoni àrab per treure’n diners i de donar un aire vulgar a la dansa. Hi ha estrangeres que estan d’acord amb aquesta opinió.

“Moltes vegades no tenim els matisos, ni la subtilitat ni la gràcia de les egípcies”, diu Diana Esposito, una novaiorquesa graduada a Harvard que va arribar a Egipte el 2008 amb una beca Fulbright i s’hi va quedar per dedicar-se professionalment a la dansa del ventre.

Diana Esposito, que té com a nom artístic Luna of Cairo, assenyala que encara hi ha milers de ballarines egípcies. Però la majoria actuen als pitjors locals: cabarets sòrdids prop de les piràmides o locals per a turistes al Nil.

Com diu Diana Esposito, que fa poc ha tornat a Brooklyn: “Sembla que la ballarina egípcia és una espècie en perill d’extinció, i això és molt trist. Trist per a l’art. Trist per a Egipte”.

Tot i així, la dansa egípcia encara té una reina indiscutible: una ballarina que, per ampli consens, està per damunt de totes les altres.

¿L’última reina egípcia?

Acaben de tocar les tres de la matinada al cabaret del luxós Hotel Semiramis quan la Dina puja a l’escenari, resplendent sota la llum dels focus, i una banda de 17 músics arrenca a tocar.

Els cambrers, amb corbata de llacet, s’afanyen pel local. A l’aire flota el fum dels cigars. El públic, format pel mateix nombre d’homes que de dones -parelles àrabs i turistes occidentals-, contempla fascinat l’espectacle des dels seients de vellut vermell.

Dina Talaat Sayed, una llegenda al Pròxim Orient, ha ballat per a prínceps, presidents i dictadors al llarg d’una trajectòria de quatre dècades. “Ah, sí, Gaddafi”, diu amb un somriure irònic, recordant el destituït home fort de Líbia. “Un home divertit. Molt divertit”.

Dina Talaat Sayed també coneix molt bé la contradictòria actitud dels egipcis respecte a la seva professió: “Amor i odi, sempre ha sigut així. Als casaments egipcis no hi pot faltar una ballarina de dansa del ventre. Però si una d’elles es casa amb el teu germà... Ai, Déu meu! Quin problema!”

L’estigma és conseqüència d’un puritanisme insidiós que aquestes últimes dècades ha asfixiat les arts a Egipte. Ara es prohibeix fins i tot la insinuació d’un petó a les pel·lícules egípcies, se censuren les lletres de les cançons i els vigilants de la moral persegueixen els artistes als tribunals.

Una cantant pop, Shyma, es floreix a la presó acusada d’incitar al llibertinatge per un vídeo sexualment suggerent. El 2015, una ballarina de dansa del ventre no es va poder presentar a unes eleccions perquè, segons un jutge, “no tenia bona reputació”.

“En aquest país a les ballarines egípcies les consideren prostitutes”, diu Bassem Abd El Moneim, representant d’Ekaterina Andreeva. “Però una estrangera pot arribar a ser una estrella”.

Hi ha altres excepcions a part de Talmad Sayed. Hi ha una destacada ballarina, Amie Sultan, que ve d’una família acomodada i que va aprendre ballet. Una altra, Fifi Abdou, una glòria nacional egípcia molt estimada i alhora objecte de mofa pel seu caràcter eixelebrat, ha viscut una nova reencarnació, ja jubilada, gràcies a les xarxes socials.

Fa poc, Fifi Abdou, de 65 anys, es va posar davant d’un parell d’iPads per transmetre, durant una hora, als tres milions de seguidors que té a Facebook i Instagram les seves imatges, amb un enfilall de paraules amoroses, petons a l’aire i expressions típiques d’ella. “Us estimo, us estimo, us estimo”, exclamava de tant en tant mentre la pantalla s’omplia de cors vermells.

Però, per a moltes egípcies, el preu de dedicar-se a la dansa del ventre pot ser massa alt.

A Randa Kamel, que dirigeix una important escola de dansa del ventre al Caire amb estudiants de tot el món, el seu pare li pegava quan era una adolescent perquè no li semblava bé que ballés. Encara ara, el seu fill, de 17 anys, amaga la professió de la seva mare al centre privat de secundària on va, i ella es treu les ungles postisses de colors brillants abans de les reunions amb els professors.

“Per això no vull sortir a la televisió”, diu Randa Kamel. “Vull que el meu fill visqui bé. Arriba un punt en què la fama no és sana”.

Una notorietat benvinguda

Ekaterina Andreeva, la ballarina russa que va fer una curta estada a la presó, encara no sap ben bé el perquè de la batuda policial del febrer, però li van fer un gran favor.

Des d’aleshores, les reserves s’han disparat, el seu caixet s’ha doblat i té molta requesta entre els rics i poderosos. Uns dels seus últims clients són la família d’un gran magnat d’acer, la filla del primer ministre egipci i un cosí exiliat del president sirià, Baixar al-Assad.

Sembla que s’ha esvaït l’interès de les autoritats per les seves actuacions i els pantalons curts. El vestit lluent que portava al vídeo que li va causar tants problemes s’ha convertit en una part important del seu número.

Fins i tot el cap de la policia que la va custodiar a la presó s’ha convertit en fan seu i li ha demanat que actuï en diversos casaments familiars, segons Moneim, representant d’Andreeva.

“Ara és famosa”, diu mentre se l’endú d’actuació en actuació un divendres a la nit. “La gent l’estima”. Ekaterina Andreeva confessa que, en alguns aspectes, li va costar igualar les ballarines egípcies: “Nosaltres som bones tècnicament, però elles tenen l’ànima àrab”.

Ella, però, ho compensa connectant amb l’energia primària i sorollosa del públic egipci. “Aquí hi ha una emoció increïble, em fan sentir com una estrella de rock”. 

Més continguts de