L’exposició Del segon origen és, segons expliquen els organitzadors, la prolongació i el complement de la nova presentació d’art modern de la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i intenta explicar -i ho fa amb força correcció malgrat alguns petits errors- el període de l’art del 1950 al 1977 a Catalunya. Però com que no parteix de la col·lecció del MNAC -que amb prou feines sí que té obres d’aquest període-, sinó de la del Macba i de col·leccions particulars, s’haurien pogut trobar obres millors o, sobretot, més representatives de cada autor. Perquè un museu no només es dedica a conservar un patrimoni, sinó que ha d’explicar-lo, i aquesta explicació implica unes certes jerarquitzacions. Tàpies i Miró, per exemple, són millors artistes que Joaquim Llucià o Armand Cardona Torrandell, i si això no s’explicita amb el nombre d’obres, la seva qualitat i fins i tot la seva grandària, el públic no especialitzat, els estudiants i els visitants estrangers amb prou feines ho percebran. Una altra tasca del museu és descobrir autors poc valorats o sancionar descobriments fets per especialistes. Aquesta exposició ho fa, a risc de vegades de distorsionar la història intentant subvertir el relat oficial o acadèmic.

Així, l’exposició s’obre amb dues peces de Josefa Tolrà, una mèdium molt apreciada per Joan Brossa i pel Club 49, les obres de la qual, sobre paper o brodades, formen part del que es diu art brut. Però els creadors de l’art brut no van pretendre mai ser moderns ni tampoc “ocupen un lloc rellevant en la modernitat”, com explica el mateix text de l’exposició. És cert que des de fa molts anys se’ls dediquen museus i exposicions, i que existeix la moda de barrejar-los amb els artistes diguem-ne convencionals ( Van Gogh/Artaud, al Museu d’Orsay de París, l’any passat), però el més apropiat hauria sigut col·locar-la al costat dels integrants de Dau al Set, que, admiradors del surrealisme, reivindicaven també tot allò relacionat amb la màgia. Les peces de Tolrà acullen el visitant al costat d’un minúscul Villèlia, meravellós escultor del qual hauria sigut ben fàcil trobar obres importants.

DESCOBRIMENTS

A l’apartat dels anys cinquanta, tanmateix, hi ha preciosos descobriments: la maqueta de Clavé per al ballet de Roland Petit del 1955 (amb unes figures que evoquen les del grup Cobra) i el seu Teatrino -per al mateix ballet- prestat pel Museu d’Arts Escèniques, la col·lecció del qual, excel·lent segons m’expliquen veus fidedignes, no es mostra a la nostra ciutat per falta d’espai i de pressupost. De Xavier Corberó hi ha una interessant escultura del 1954, i d’Ángel Ferrant, una peça feta de suro, filferro, estuc i policromia. De Leandre Cristòfol, una preciosa Harmonia estel·lar penjada del sostre i que es mou amb l’aire circumdant, realitzada amb agulles, vidre i suro, i de Josep Guinovart, un excel·lent Arbre. La inclusió de pel·lícules en les exposicions també és una moda recent. El més adequat és mostrar-ne tan sols un extracte significatiu, ja que no hi ha cap visitant que sigui capaç de veure una pel·lícula sencera sense poder asseure’s en una butaca. Aquí s’ha escollit José Maria Nunes (crec que una miqueta sobrevalorat); el curiós Joaquim Puigvert, amb un film experimental del 1958 en el qual es veuen línies i formes pintades directament sobre el cel·luloide, com feia Norman McLaren els anys quaranta (però aquí de manera una miqueta naïf); Jacinto Esteva (el seu Notes sur l’émigration, molt interessant); Pere Portabella (el seu Miró, l’altre, sobre l’acció efímera del pintor al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona), i La Cumparsita, de Miralda i Benet Rossell.

Els cinquanta són l’eclosió de l’informalisme, on els comissaris col·loquen Albert Ràfols Casamada, per a qui aquests anys van ser tan sols un període de pas cap a la definició del seu propi llenguatge, que cristal·litzarà els anys seixanta i setanta. Encara que no crec que sigui un greuge comparatiu voluntari ni fruit d’una pressió externa, podríem recordar, per exemple, que Joan Hernández Pijuan, els anys cinquanta, pintava igual que els integrants del grup El Paso, i que a l’exposició, en canvi, està molt ben representat amb dues grans teles minimalistes dels anys setanta, quan el seu estil ja era molt personal.

Hi ha excessives obres d’un informalisme monòton, però els anys seixanta s’animen amb el happening del grup sabadellenc Gallot (una pintura “a l’estil de Pollock” realitzada el 1960 a la plaça Catalunya amb el film que ho va captar i que mostra els guàrdies urbans i un públic entre esbalaït i curiós ), i amb la gran diversitat estilística del moment. Haurien hagut de posar junts els que integraven el grup de l’anomenat Jardí del Maduixer (Antoni Llena, Sílvia Gubern, Àngel Jové i Zush) i representar-los millor. Per exemple, Zush (ara Evru) està representat amb un quadre molt petit, quan és un dels artistes més interessants del moment (i de l’actualitat). Miralda, Rabascall, Xifra i Benet Rossell (el grup de París) hi estan ben presentats, així com Frederic Amat. Hi ha rareses, com la pel·lícula de Carles Santos, Conversa, del 1967, o els petits objectes de Miquel Barceló del 1977. Després arriben els conceptuals, també ben representats, menys Francesc Torres, tot i que s’han mesclat les seves fotografies amb les de Manolo Laguillo o Humberto Rivas. Per als primers, la fotografia era només un suport de registre de les seves obres o accions; els segons, en canvi, són fotògrafs de professió; és a dir, fotògrafs.

Es nota en tota la mostra una lleugera falta de coneixement del tema. Per exemple: ¿qui és l’artista que ha tractat millor el kitsch a Espanya i ja no diguem a Catalunya? Carlos Pazos. Per què no es mostren un dels seus estupends objectes-collages en lloc d’una fotografia col·locada gairebé al sostre? No obstant això, en el seu conjunt l’exposició és agradable de veure, al 90 per cent representativa, i un primer esforç per explicar aquest període excel·lent de l’art català. Vagin a veure-la (malgrat el títol).