Exploració: la recerca de les fonts del Nil

Al llarg del segle XIX, els exploradors occidentals van emprendre l'aventura a l'interior de l'Àfrica per 'descobrir' el punt exacte on neix el gran riu, 6.700 quilòmetres abans d'arribar al Mediterrani

Vaig arribar a les fonts del Nil, no gaire lluny de la població ugandesa de Jinja, un dia abans que ho fessin els ducs de Cornualla. Hi havia molts nervis, perquè no sabien quin tracte havien de donar a la reialesa o bé perquè els ducs eren famosos que surten als diaris. A prop del que queda de les cascades Ripon, minvades per una presa inaugurada el 1954, uns nois repintaven barques, escombraven la gespa i netejaven l’obelisc que recorda que l’anglès John Speke va descobrir les fonts per als occidentals el 28 de juliol del 1862.

Vaig travessar el riu en barca i vaig pujar dalt d’un turó per poder admirar la grandesa del lloc: el gran riu que recorre 6.700 quilòmetres abans de desembocar al Mediterrani naixia allà mateix, d’una font subterrània i del desguàs del llac Victòria, frenat en part per la presa, una modernitat que no entenia de fites històriques.

Fixeu-vos com borbolleja! -insistia un entusiasta-. Aquesta aigua trigarà mesos a arribar al Mediterrani!

Uns cormorans, aliens a la transcendència del moment, semblaven mirar-s’ho tot amb indiferència, mentre uns pescadors llançaven la xarxa a l’aigua amb gestos atàvics.

De cara a la visita dels ducs, les autoritats havien improvisat una cabana on s’exposaven uns panells amb mapes d’Àfrica i dibuixos de Speke i Burton, els dos exploradors que van competir al segle XIX per descobrir les fonts del Nil. Els dibuixos, de traç infantil i colors vius, eren d’una candidesa entranyable; la proesa, però, era del tot indiscutible.

1. Els grans exploradors

Tot i que el juliol del 1862 Speke va enviar un telegrama a Londres anunciant que “ the Nile is settled ”, van haver de passar deu anys abans no se li reconegués el mèrit. El culpable del retard va ser el seu excompany Burton, que li va engegar una campanya de desprestigi. Vist que els dos no es posaven d’acord, el 1864 es va organitzar a Bath un cara a cara per mirar d’aclarir on naixia el Nil, però Speke va morir el dia abans, quan se li va disparar l’escopeta de caça. Tenia 37 anys i molts van pensar que s’havia suïcidat per la por escènica que li produïa haver-se d’enfrontar al brillant Burton.

Sigui com sigui, des que el 1830 es va fundar a Londres la Royal Geographical Society, les fonts del Nil eren el gran misteri que quedava per resoldre del continent africà. L’únic que se’n sabia fins aleshores era el que havia escrit el geògraf grec Claudi Ptolomeu, que va recollir a Alexandria, al segle II, el relat d’un viatger que deia que el Nil naixia a les Muntanyes de la Lluna, al cor d’Àfrica.

Els navegants espanyols i portuguesos van ajudar a traçar, entre els segles XVI i XVIII, el mapa de les costes d’Àfrica, però l’interior es va haver d’esperar al XIX. L’Àfrica intrigava i en el segle de l’exploració hi havia un gran interès per omplir els espais en blanc que encara hi havia als mapes del món. Serien els exploradors britànics -en especial David Livingstone, Richard Burton, John Speke, James Grant, Samuel Baker i Henry Stanley- els que, seguint rutes obertes pels traficants d’ivori i d’esclaus, aconseguirien arribar al centre del continent.

De tots els exploradors, Richard Burton (1821-1890) era, en principi, el que semblava més preparat per resoldre el misteri del Nil. Oficial educat a França, Itàlia i Oxford, i enfortit a l’Índia colonial, tenia gran facilitat per aprendre llengües; en va arribar a parlar 29 i va traduir a l’anglès Les mil i una nits i el Kamasutra. Tenia bona fama en els ambients cultes de Londres, tot i que alguns arrufaven el nas quan es deia que en els quaderns de viatge acostumava a apuntar la mida dels penis dels indígenes.

2. Burton i Speke

El 1853 Burton es va convertir en un dels primers europeus que va entrar, disfressat, a la Meca. Un any després, amb Speke com a lloctinent, va anar d’expedició a la Banya d’Àfrica, una regió conflictiva on, en un enfrontament amb tribus locals, Speke va rebre onze ferides per tot el cos i Burton va veure com una llança li entrava per una galta i li sortia per l’altra. La cicatriu que li va quedar la va lluir sempre amb orgull, com si fos una condecoració al valor.

Després de participar en la Guerra de Crimea, Burton va salpar el desembre del 1856 cap a l’illa de Zanzíbar, on va organitzar una expedició finançada per la Royal Geographical Society amb el propòsit d’explorar el suposat “mar interior” del continent africà. En aquest viatge tornava a tenir Speke com a segon.

Quan va estar tot a punt, Burton i Speke van desembarcar a la costa de Tanzània per començar la llarga marxa a peu cap a l’interior. Duien molt material i més de 150 portadors, i van haver d’afrontar un entorn hostil, pluges torrencials i malalties. Tot plegat va fer que triguessin més de set mesos a arribar al llac Tanganyika, exhaustos i malalts: Burton, debilitat per la febre, i Speke, gairebé cec.

En aquella expedició van poder comprovar que el Nil no naixia del llac Tanganyika, però va ser en el camí de tornada quan Speke, que es va separar del gruix de l’expedició, va descobrir el llac Victòria. Des del primer moment va tenir la intuïció que d’allà naixia el Nil, en contra de l’opinió de Burton, que insistia que naixia en unes muntanyes de l’interior del continent.

A la tornada a Londres, Speke, que va arribar uns dies abans, es va afanyar a anunciar que havia descobert el llac Victòria, que per a ell era l’autèntica font del Nil. Quan Burton va desembarcar a Londres i va veure com la premsa havia convertit en heroi el seu subaltern, li va declarar una guerra que, com ja hem vist, acabaria amb l’accident de caça, o suïcidi, de Speke.

3. Les fonts, per fi!

El 1861, per corroborar la seva teoria sobre les fonts del Nil, Speke va organitzar una nova expedició al llac Victòria, prescindint aquesta vegada de Burton i comptant amb el discret James Grant com a segon. Va ser un viatge molt dur, com ho prova el fet que en acabar només quedaven 18 dels 176 portadors que havien sortit de Zanzíbar. Speke, però, ho va donar per bo quan va descobrir el salt d’aigua que feia de desguàs del llac.

Al seu Journal of the discovery ot the sources of the Nile, Speke escriu: “Per fi havíem arribat a la ribera del Nil, i teníem a la vista un paisatge d’una gran bellesa. Ens va produir l’efecte d’un parc molt ben conreat, amb un corrent de 600 a 700 iardes d’amplada que lliscava entre altes riberes cobertes d’herba atapeïda, on pasturaven ramats d’antílops i búfals; a l’aigua bramaven els hipopòtams i al nostre pas s’enlairaven les pintades i els piocs salvatges […]. L’endemà també me’l vaig passar embadalit en la contemplació de les cascades i dels peixos que hi havia, i tan agradable i plàcid em va semblar aquell lloc que vaig arribar a pensar que, amb una esposa i envoltat d’una família, un iot, un rifle i una canya de pescar, de bon grat m’hauria quedat allà la resta de la meva vida”.

A Bujagali, era tanta la bellesa del paisatge que em tenia hipnotitzat

El moment de la descoberta, després de tants esforços i disputes, devia ser emocionant, tot i que avui l’escenari ha perdut part de majestat per culpa de la presa que hi van construir els britànics el 1954. Una mica més avall, però, quan el Nil agafa embranzida enmig d’una explosió de verd, les cascades Bujagali apareixen com un marc més propens a la mítica. Aquí el riu s’eixampla i forma tres o quatre cascades seguides, no gaire altes, per on es tiren uns nois mig nus abraçats a bidons de plàstic. Es deixen engolir per l’aigua esbojarrada, lluiten contra els remolins i acaben traient el cap per reclamar, amb un somriure, unes monedes dels visitants que baden.

Recordo que vaig passar un parell d’hores assegut a la terrassa que hi ha al davant de les Bujagali, mentre em menjava un peix acabat de pescar i em bevia un parell de cerveses Nile Special. Era tanta la bellesa del paisatge que em tenia del tot hipnotitzat, i més quan pensava que aquell escenari genuïnament africà, grandiós, meravellós, contenia una història carregada d’èpica que el temps no ha pogut esborrar.

4. El llac Albert

El misteri del Nil semblava que havia quedat resolt amb la segona expedició de Speke, però encara quedaven algunes incògnites. D’entrada, és cert que el Nil comença el seu llarg camí al llac Victòria, però hi ha geògrafs que pensen que és tan gran l’aportació que li arriba més endavant del llac Albert que se’l pot considerar una segona font.

El descobridor del llac Albert va ser un explorador original, el caçador milionari Samuel Baker (1821-1893). A diferència de Burton i Speke, Baker no procedia del món militar, sinó que era fill d’un comerciant que havia fet fortuna a les Índies Orientals. La seva ànima aventurera el va portar el 1861 a iniciar a Egipte una expedició que tenia per objectiu arribar al cor d’Àfrica seguint el curs del Nil.

L’aventura riu amunt es va allargar cinc anys, amb tota mena de complicacions, i va ser narrada pel mateix Baker a The Albert N’yanza, great basin of the Nile. Per acabar de donar a l’expedició un toc novel·lesc, a Baker l’acompanyava la seva futura esposa, Florence, una pèl-roja de Transsilvània a qui havia salvat uns anys abans d’un mercat d’esclaus de la ribera del Danubi. Era una dona de caràcter que no volia que Baker viatgés sense ella. Muntava a cavall i a camell, duia pistola i parlava hongarès, alemany, anglès, turc i àrab. Els africans l’anomenaven filla de la lluna.

Actualment, arribar al llac Albert és molt més fàcil del que ho era al segle XIX. N’hi ha prou pujant a un matatu (minibús de transport públic, en general ple a vessar i atrotinat) per recórrer els 220 quilòmetres que separen Kampala de Masindi. La carretera està bé i els verds turons que van enamorar Hemingway t’acompanyen al llarg d’un trajecte on, com sol passar a l’Àfrica, sempre hi ha gent caminant pels marges.

Cap al final, l’asfalt cedeix pas a la pista, una llarga cicatriu de terra vermella que s’obre pas entre la selva i els poblats amb cabanes amb sostre de palla. Quan t’atures en un dels mercats, descobreixes que en aquesta zona d’Àfrica ets i seràs un muzungu ( home blanc en llengua suahili), que és el que et criden els nens amb un somriure.

5. Les Murchison Falls

Les penúries de l’expedició de Baker van arribar al límit quan van haver d’afrontar un últim tram d’aiguamolls que va fer que en un any avancessin tan sols 250 quilòmetres. Malgrat tot, Baker va aconseguir arribar, el març del 1864, al llac que va batejar amb el nom de Príncep Albert, en homenatge al marit de la reina Victòria, mort feia poc.

Baker ho recorda així en el seu llibre: “Vaig córrer cap al cim d’un turó. Allà, la glòria del nostre premi va esclatar de sobte. A baix, com un mar de mercuri, hi havia una gran extensió d’aigua, l’horitzó d’un mar sense límits pel sud, i al sud-oest brillava el sol del migdia; a l’oest, a unes cinquanta milles, s’alçaven unes muntanyes blaves des de l’aigua del llac fins a uns 2.000 metres”.

Baker va baixar fins al llac amb la Florence. “Debilitats per la febre, però enfortits per l’èxit -escriu-, vam arribar al pla que s’estenia al peu de l’espadat. A la ribera, les onades morien en una platja de còdols blancs. Vaig entrar corrent al llac, assedegat per la calor i la fatiga i, amb el cor ple d’agraïment, vaig beure a glops de les fonts del Nil [...]. Vaig viure amb una emoció extrema aquell moment gloriós. La meva dona, que m’havia seguit amb tanta devoció, seguia al meu costat, pàl·lida i exhausta, com les restes d’un naufragi a la ribera d’aquell llac on amb tant esforç havíem aconseguit arribar. Cap peu europeu havia trepitjat mai aquella terra. Érem els primers”.

A part de l’extensió del llac Albert, el que més em va cridar l’atenció d’aquesta part d’Uganda van ser les Murchison Falls, una cascada impressionant on un riu cabalós es precipita amb fúria per una gorja de gran desnivell de tan sols sis metres d’amplada. Quan hi vaig arribar, enmig d’un soroll eixordador i un gran núvol de vapor d’aigua, em va envair una eufòria que encaixava amb la grandiositat del paisatge africà.

Al parc nacional adjacent, la nombrosa fauna salvatge -lleons, cocodrils, hipopòtams, elefants, girafes, búfals, zebres, antílops, etc.- em va confirmar que era a l’Àfrica, un continent que té la capacitat d’emocionar-nos en desvetllar una part inconscient de nosaltres mateixos que la civilització europea ens ha fet oblidar.

6. El gran viatge de Stanley

Si el culte Burton i el missioner Livingstone van ser els prototips d’exploradors victorians, no es pot dir el mateix de Henry Stanley, un bastard gal·lès crescut en un orfenat que als 17 anys va emigrar als Estats Units. Allà va participar en la conquesta de l’Oest, va descobrir que l’atreia l’aventura i es va convertir en periodista.

Tenia fama de malànima. “Stanley dispara als negres com si fossin micos”, deien els que l’acompanyaven. A partir del 1876, l’aliança amb el rei Leopold i la col·laboració amb els horrors comesos al Congo Belga van acabar d’enfonsar-li la reputació. Abans, però, hi va haver uns anys en què va triomfar com a explorador.

El 1869 Stanley va rebre, del director del New York Herald, l’encàrrec d’anar a buscar el doctor Livingstone, un altre dels exploradors que buscaven l’origen del Nil. Feia anys que se n’havia perdut el rastre al cor de l’Àfrica i Stanley el va acabar trobant a Ujiji, a la ribera del llac Tanganyika, el novembre del 1872. Va ser aleshores quan va pronunciar la frase més famosa de l’exploració: “ Dr. Livingstone, I presume ”.

Frases i polèmiques al marge, entre el 1874 i el 1877 Stanley va emprendre un llarg viatge que va esvair els dubtes que hi podia haver sobre les fonts del Nil. L’expedició, finançada pel Daily Telegraph, va sortir de Zanzíbar l’11 de novembre del 1874, amb 356 homes i vuit tones de material. Tres mesos i mig després va arribar al llac Victòria, on Stanley va muntar una gran barca que havia fet transportar a peces. Amb la barca, batejada com a Lady Alice, va fer la volta al llac i va poder comprovar que l’únic desguàs era el de les cascades Ripon, descobertes per Speke el 1862.

Un cop resolt aquest dubte, Stanley va explorar el llac Tanganyika i, malgrat el que pensava Livingstone, el va descartar definitivament com a font del Nil. Va continuar després pel riu Lualaba i va comprovar que es desviava cap a l’oest, cap a la conca del riu Congo, i que, per tant, no tenia res a veure amb el Nil.

El 1889, en un altre viatge d’exploració, Stanley va veure per fi les Muntanyes de la Lluna, que s’alcen a l’actual frontera entre Uganda i el Congo fins a més de cinc mil metres. Baker i els altres exploradors no havien pogut veure-les abans per culpa de la boira que les tapa bona part de l’any.

Recordo que quan vaig ser a les Rwenzori, nom actual de les Muntanyes de la Lluna, no va parar de ploure durant tota una setmana. La pluja era una nosa a l’hora de caminar, però tot i així les muntanyes em van semblar una meravella. Potser perquè era conscient que la pluja que hi cau sovint és la que alimenta el llac Albert, que al seu torn contribueix a augmentar el cabal del Nil, un riu mític i poderós que durant molts segles es va negar a revelar on naixia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT