Marga V. conversa amb fluïdesa sobre tot tipus de temes quotidians. Però quan arriba l’hora de parlar sobre feminisme es deixa anar els cabells i es col·loca una corona de flors sobre el cap abans d’exposar amb convicció i senzillesa les seves idees. El despatx on treballa com a advocada a Barcelona passa de ser una oficina normal a un taller encobert en el qual s’han preparat protestes com la que es va fer contra el fundador de Facebook, Mark Zuckerberg, quan va visitar la passada edició del Congrés Mundial del Mòbil.

Marga V. va participar en aquella acció al costat de dues noies més a pit descobert. Uns pits on van escriure eslògans contra la decisió d’aquesta xarxa social de censurar totes les fotografies en les quals apareixen dones que fan servir el cos nu com a arma de protesta. “Vam investigar el context, els horaris i l’escenari -explica la Marga-. Aquell dia ens vam plantar a la seu del congrés de mòbils per denunciar que el cos de la dona es fa servir amb finalitats comercials i d’explotació sense cap problema als mitjans i a les xarxes socials, però en canvi les nostres protestes són censurades perquè ensenyem els mugrons. És incongruent. Vam veure que aquella era una bona oportunitat de dir-l’hi al mateix fundador de Facebook”.

Així va ser com Femen va aterrar a Barcelona el 2 de març. Era una de la dotzena d’accions que ha fet aquest moviment a Espanya des del 2013, quan una estudiant asturiana, Lara Alcázar, es va proposar crear la franquícia espanyola d’aquest moviment feminista, que té seus en 22 països del món.

Femen és un moviment internacional que va néixer a Ucraïna el 2008 amb la intenció de posar sota els focus la situació de les ucraïneses explotades a l’estranger després de ser allunyades de les seves famílies amb falses promeses. A l’origen, estranyament, un dels impulsors del moviment era un home, Víktor Sviastski, un activista de 36 anys que, segons explicava Kitty Green al documental Ucraïna no és un bordell, va ser acusat de manipulació i violència contra les primeres activistes. Tanmateix, ara la icona d’aquest moviment és Inna Xevtxenko, una periodista de 22 anys que va saltar a l’escena mediàtica el 2012 a Kíev quan, amb els pits nus, va tallar amb una serra elèctrica un crucifix ortodox de cinc metres d’altura.

“Tenim dues pistoles que són els nostres pits -diu Xevtxenko-. Sempre estan amb nosaltres, així que fem servir el nu per a la nostra causa. Els nostres cossos sempre han estat a la indústria del sexe, als mitjans, a la publicitat, i nosaltres entenem que ara podem utilitzar-los per a nosaltres, per lluitar”.

Xevtxenko viu a París com a refugiada. A Ucraïna va ser perseguida i fustigada fins que va aconseguir escapar-se’n. Ara és la capitana d’un exèrcit que suma a més de 350 militants, que ha fet accions en escenaris com el Vaticà, el Banc Central Europeu, la seu de l’Eurocopa 2012, Notre-Dame i el Congrés de Diputats de Madrid.

L’EXÈRCIT FEMINISTA ESPANYOL

A les files d’aquest exèrcit feminista hi ha com a precursores a Espanya la Marga i la Lara, encarregades de liderar les primeres accions a Barcelona i Madrid, respectivament. La seu central és una casa de dues plantes situada als afores de Madrid, en una elegant urbanització privada. És un lloc amagat. Els habitants del lloc no sospiten que les seves veïnes són les protagonistes de les escenes de protesta a favor dels drets de la dona que els últims dos anys han omplert minuts de televisió i gastat tinta als diferents mitjans de comunicació social.

El primer pis de la casa està moblat amb algun sofà improvisat, dues taules i una llarga pila de llibres. Al pati hi funciona un hort, i està a mig construir un forn ecològic que esperen acabar amb èxit. Begoña Martínez viu a la casa. Ella és la feminista rossa que el 23 de maig es va despullar davant del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, per protestar contra la llei de seguretat ciutadana. La fotografia de la Begoña sotmesa a terra, amb un policia nacional aixafant-li el cap, no va trigar gaire a donar la volta al món. Fins i tot The New York Times va publicar l’escena amb la pregunta: “Espanya, segle XXI?”

Aquesta noia de 20 anys va abandonar casa seva per instal·lar-se a la caserna principal de Femen a Espanya. Un espai on viu sense els serveis més bàsics. Tampoc té internet. La Begoña rep les reporteres amb una safata plena de tasses, cafè, llet i galetes que porta fins al segon pis després de pujar una escala improvisada de fusta, laberíntica i dreta. En aquest segon pis és on s’han preparat la dotzena de protestes que les activistes de Femen han protagonitzat a Madrid i Barcelona. Les parets estan plenes de murals en els quals s’hi pot veure des d’una caricatura de tres sevillanes ballant amb el pit descobert fins a més de 20 consignes “revolucionàries” en anglès i castellà.

“Aquí ens reunim per planificar les accions, però també per compartir, debatre i preparar-nos -comenta la Begoña-. Cada mes o cada dos tenim una trobada amb totes les Femen Espanya. Depèn del pressupost, perquè cadascuna ha de pagar-se el seu viatge”. Les protestes es financen amb la venda de samarretes i altres productes promocionals.

“Cada vegada tenen més demanda les corones de flors i altres objectes que fem servir durant les accions. Això ens permet comprar les flors i les pintures i fer les mobilitzacions”, afegeix la Lara, que sempre manté un posat seriós. Ella va ser qui va començar la història d’aquest moviment a Espanya l’any 2012, quan va descobrir pels mitjans de comunicació les accions que feia la seva actual companya Inna Xevtxenko en escenaris com l’Eurocopa. No s’ho va pensar dues vegades. Aquesta estudiant d’història de l’art va escriure un e-mail a l’Inna per saber quins eren els requisits per formar part de Femen. Amb uns quants mesos, unes videoconferències i una xarxa d’amigues n’hi va haver prou perquè aquest moviment es donés a conèixer a l’opinió pública espanyola amb una protesta al Congrés de Diputats contra la llei de l’avortament.

Ara aquesta jove de 22 anys és una referència en el feminisme jove. El seu nom té més de 450.000 referències a internet, una llarga llista de seguidors a les xarxes socials i ha sigut portada tant en els mitjans alternatius com en revistes de moda.

Una manera de ser feminista que la Marga considera una via coherent. Així que fa dos anys es va sumar a la iniciativa, igual que uns centenars de joves, que van inundar l’e-mail de Lara Alcázar per sol·licitar formar part de la nova agrupació. Segons comenta la Marga, “qualsevol dona pot formar part del moviment”. I afegeix: “No importa l’edat les seves característiques físiques ni la seva condició social. El nostre únic requisit és que comparteixi l’interès per defensar els drets de les dones. Però esclar, això implica que hi hagi poques possibilitats que alguna representant de la dreta, o per exemple algú en contra de l’avortament, vulgui ser una Femen”.

El perfil de les integrants de Femen a Espanya segueix la mateixa línia que a la resta del món: joves universitàries, amb una mitjana d’edat entre 20 i 30 anys, actives en moviments socials i convençudes que els seus pits són un arma política. Consideren que una de les lluites més importants en què han participat és la protesta contra la llei de l’avortament. Per aquest motiu han fet diverses accions. La més emblemàtica va ser la protesta que van fer a la Plaza del Sol de Madrid, quan cinc activistes de Femen van irrompre en una manifestació pro vida amb el pits a l’aire cridant proclames a favor de l’avortament. Després d’uns minuts intensos, en què alguns dels manifestants antiavortistes les van pegar i les van ruixar amb esprai, la policia les va detenir. La Lara, la Begoña, la Marga i dos activistes més van estar detingudes tota una nit, però finalment van poder sortir gràcies al suport d’organitzacions afins i advocats voluntaris.

Marga V. recorda aquell dia amb entusiasme: “Va ser la meva primera acció. Vaig sortir de Barcelona cap a Madrid a la tarda, i ningú sabia res, ni la meva família. Entre nosaltres la clandestinitat és molt important. Així que l’endemà, quan vaig participar en la protesta i tots els que em coneixen em van veure a la televisió, no s’ho creien. En sortir del calabós tenia més de 200 missatges que preguntaven: «Ets tu?» Sí, vaig dir, sóc jo, ja sóc una Femen”.

DEBAT GENERACIONAL

Quan Femen va fer la seva primera acció a Espanya el 2013, els col·lectius feministes estatals van iniciar un debat sobre els encerts i els errors d’aquesta organització. La investigadora i periodista Irene Rodó va fer un treball de consulta entre els moviments de dones sobre aquest tema. A la conclusió de l’estudi escriu: “El caràcter de franquícia internacional de Femen i el seu discurs no adaptat a cada país donen com a resultat una declaració de lluita que es critica com neocolonialista”. En aquest treball hi va participar la investigadora Brigitte Vasallo, que considera que Femen no només invisibilitza altres moviments, sinó que dificulta moltíssim el seu treball sobre el terreny. “La meva crítica principal és que estan situades en un feminisme colonialista, etnocèntric, que no té en compte les lluites particulars dels feminismes no hegemònics, als quals imposa la seva visió”, explica. Més conciliadora, la feminista catalana Sílvia Migueix creu que el tipus de lluita varia amb el temps: “Afortundament el moviment feminista és un moviment plural on s’inclouen els feminismes en la seva àmplia diversitat i característiques”, conclou.

Aquesta distància entre els diferents feminismes va cedint. Al juny l’Aliança de Dones per la Democràcia (MDL), una de les organitzacions feministes més antigues de París, va unir els seus esforços amb Femen per protestar contra l’aprovació del projecte de la llei sobre la prostitució. “És una sinergia entre dues generacions -deia MDL en un comunitat-. Unir esforços ens enforteix”.