Un cadet sosté un model d’espasa davant d’una porteria de futbol mentre efectua els seus exercicis militars a l’estadi de l’Escola General del Cadet de Ièrmolov, a Stàvropol, Rússia, el novembre passat

Reportatge

Futbol, la guerra sense armes

A la recta final del Mundial l’autor fa un recorregut pels principals símils que es fan servir a l’esport competitiu més seguit al món. Són principalment bèl·lics però també n’hi ha de lírics o econòmics

Un cadet sosté un model d’espasa davant d’una porteria de futbol mentre efectua els seus exercicis militars a l’estadi de l’Escola General del Cadet de Ièrmolov, a Stàvropol, Rússia, el novembre passat / EDUARD KORNIYENKO_REUTERS

Va ser l’anglès George Orwell qui considerà el futbol una guerra sense armes. Així ho plasmà en un article escrit el desembre del 1945 després de la polèmica gira del Dinamo de Moscou pel Regne Unit. Feia mesos que la Segona Guerra Mundial s’havia acabat. La Guerra Freda encara no havia començat, però els russos ja es feien sentir. Dels quatre partits que el Dinamo va jugar, dos acabaren com el rosari de l’aurora. En el partit contra l’Arsenal els jugadors arribaren a les mans, i el partit contra el Glasgow fou una batalla campal des de l’inici.

Davant d’aquests fets, l’autor de 1984 i de Rebel·lió a la granja insistia que, en els campionats internacionals, la competitivitat fa que l’esperit esportiu es converteixi en una qüestió de prestigi nacional: “El futbol no té res a veure amb el joc net. Està lligat a l’odi, a les gelosies, a la jactància i al plaer sàdic de presenciar la violència: en altres paraules, és com la guerra, però sense trets”.

Avui, en ple equador del Mundial de Rússia, les paraules d’Orwell cobren un valor especial. Certament, alguns partits de futbol entre seleccions nacionals sí que es podem interpretar com una guerra sense trets, on totes dues aficions experimenten sentiments d’orgull nacional. Això, però, no té per què ser negatiu, ja que són sentiments encaminats a l’excel·lència esportiva i a la competitivitat lúdica, i es promou la feina en equip i l’esperit de superació.

“Alguns creuen que el futbol és només una qüestió de vida o mort, però és una cosa molt més important que això”, digué Bill Shankly (1913-1981), un dels entrenadors més respectats de la Premier. Per constatar la dimensió social d’aquest succedani de la guerra n’hi ha prou de fixar-se en la seva riquesa lèxica. Vet aquí alguns exemples.

Tirs contra muralles inexpugnables

Els jugadors, com els guerrers, surten al camp i ocupen diverses posicions: uns són “atacants” en forma de “trident”, d’altres “defensors”. Dotats d’una extraordinària condició física, durant la batalla “ataquen”, “defensen”, “contraataquen”, “mosseguen”, “intimiden”, “rematen”, “arrasen”, “es repleguen”, etc. Quan abandonen les seves “trinxeres” els davanters es presenten com a “ariets” o “botxins” i els llançaments a porta són autèntics “trets”, “bales”, “obusos”, “míssils” o “canonades”. Cada equip és una vertadera “esquadra” dirigida per un “capità”.

Els partits són vistos com a “xocs” o “enfrontaments” i les pilotes, convertides en armes, “es disparen” o “es llancen” per superar “muralles inexpugnables” i “ferms baluards”. Les defenses poden ser “numantines” i les victòries “pírriques” -avui, una victòria és pírrica quan ho és per la mínima, res a veure amb la victòria amb grans pèrdues que patí al segle III aC el rei grec Pirrus i que va fer que es retirés de la guerra contra els romans.

Però la retòrica èpica no acaba aquí. Per “vèncer” i “doblegar” l’“enemic”, els entrenadors “despleguen tota la seva artilleria”, “dissenyen estratègies i tàctiques” i “reordenen els seus efectius” en el camp. Acabat el partit, una vegada “esgotats els últims cartutxos”, l’entrenador ofereix una roda de premsa, sovint “flanquejat” pels seus ajudants, per donar compte de l’informe de “baixes” en cas que algun dels seus jugadors s’hagi lesionat.

Els himnes d’alguns equips també tenen un clar rerafons bèl·lic. N’és un bon exemple el del Barça: “Jugadors, seguidors, tots units fem força, són molts anys plens d’afanys, són molts gols que hem cridat, i s’ha demostrat, s’ha demostrat, que mai ningú no ens podrà tòrcer. Blaugrana al vent, un crit valent, tenim un nom que el sap tothom. Barça, Barça, Barça”. Ja ho va afirmar Vázquez Montalbán: “[El Barça] és l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya, una nació sense estat i, per tant, sense exèrcit”.

Himnes com el blaugrana infonen coratge als jugadors, els herois dels nous temps que surten al camp amb ganes de defensar els colors d’una samarreta o l’honor d’un escut. L’objectiu és “conquerir” un títol, talment com si fossin soldats de l’antiguitat o nobles cavallers de l’edat mitjana que assolien la immortalitat gràcies a les seves gestes.

Atacs letals

En les cròniques esportives també hi prolifera el llenguatge associat a la mort. Així, es parla d’atacs “letals” i de tirs “mortífers”, de pilotes “enverinades” o que queden “mortes” en terra de ningú. També es constata que hi ha “passades de la mort” que permeten que el davanter “afuselli sense pietat” el porter rival. I, en castellà, el porter és anomenat “cancerbero”, que, en la mitologia clàssica, era el nom que rebia el gos amb cua de serp que guardava les portes de l’Hades.

El llenguatge esportiu tampoc s’està de fer ús d’expressions provinents del món taurí. Els grans enfrontaments ben aviat “pengen el cartell” d’entrades exhaurides i un jugador valent sol “entrar a matar”. Qualsevol locució esportiva igualment es nodreix de l’argot musical. Així, se’ns parla dels últims “compassos” de l’encontre o se’ns descriu una bona actuació com un “recital” i una errada estrepitosa és com una gran “cantada”. I, quan un equip no té el seu dia juga “desafinat”, bé perquè no ha sabut “llegir la partitura” bé perquè, en absència del “director d’orquestra” per lesió, el substitut no ha sabut manejar adequadament la “batuta”.

La lírica del futbol

El periodisme esportiu també està impregnant de poesia. Ara els jugadors, a part de “matar” la pilota, l’“adormen”, l’“acaronen”, la “mimen” o la “pentinen”. L’esfèric desviat de la seva trajectòria no només “bombardeja” el pal, sinó que el “besa”, el “frega”, l’“esgarrapa” o el “llepa”.

En un camp de futbol igualment hi ha lloc per a la mística. Així es produeixen “miracles”, el públic “levita” amb el bon joc del seu equip i de tant en tant “s’apareix Déu” o “la Verge” a l’últim moment per donar un cop de mà. Altres successos poden ser fenòmens paranormals: el que és inanimat cobra vida i, de sobte, “l’àrea té cor”, “la banqueta plora”, “els jugadors maregen la pilota” i “l’estadi tremola”.

Tota aquesta riquesa lèxica es veu reforçada amb un bon grapat de figures retòriques. Les metàfores són les més abundants i bastant heterogènies. A part de les ja mencionades, n’hi ha de provinents del món de l’economia amb verbs com “especular”, “rendibilitzar” i “malgastar”; de l’alimentació quan es diu que un jugador “s’emborratxa de pilota” o quan un porter “es menja un penal”, o del món de l’agricultura quan s’afirma que un equip “sembra” contínues oportunitats de gol, gràcies a les quals finalment acabarà recollint els seus “fruits” a costa d’un porter que haurà patit una “pluja” de gols.

Altres figures retòriques utilitzades en el món del futbol són els asíndetons (“el jugador intercepta, corre, dribla, remata...”), els polisíndetons (“el jugador intercepta i corre i dribla i remata...”), les anàfores (“el jugador intercepta, el jugador corre, el jugador dribla, el jugador remata...”), les hipèrboles (“l’estadi mor, es rendeix, s’agenolla davant del seu ídol”), les metonímies (anomenar “cuir” la pilota o “xarxa” la porteria), les prosopopeies (dir que l’estadi “rugeix”), les sinècdoques (afirmar que “cent mil goles” coregen l’himne del club), les antítesis (assegurar que s’ha de “respectar l’enemic”), els pleonasmes (quan un àrbitre “veu la infracció amb els seus propis ulls”) o les sinestèsies (“un tret suau”).

Amb totes aquestes consideracions lingüístiques bé tenia raó el cineasta italià Pier Paolo Pasolini (1922-1975), un gran apassionat del futbol: “El futbol és l’última representació sagrada de la nostra època. En el fons és un ritu, també una evasió. Mentre altres representacions sagrades, inclosa la missa, estan en franca decadència, el futbol és l’única que roman. El futbol és l’espectacle que ha substituït el teatre. El cinema no l’ha pogut substituir, el futbol sí”. 

Etiquetes

Més continguts de