“Naixem homes i dones perquè així s’organitzen els calaixos del món. El sexe ens l’atorga l’aparell reproductor. Si ets dona, ets un conyàs. Si ets home, ets la polla. I més o menys per aquí ha anat la cosa des que va començar tot, encara que tot havia començat des del principi. Però el llenguatge és trampós. Per això els problemes no es resolen parlant. Per això no es resolen mai tots els problemes”. Així comença el llibre ‘Curs de feminisme per microones’, de Natza Ferrer, un autèntic tractat de feminisme en quatre nivells (bàsic, elemental, mitjà i alt) en el qual la guionista, periodista i comunicadora explica amb molt sentit de l’humor, un grapat de sarcasme i també tones de sentit comú per què les dones han de seguir reivindicant els seus drets i, sobretot, no s’han de deixar intimidar per les raons dels que les voldrien submises, domesticades i, ai, calladetes i a casa. El ‘tractat’, que publica Ara Llibres, surt a la venda demà, dilluns 5 de setembre, i en aquestes pàgines avancem un tast variat del que hi podreu trobar.

DONES

No es tracta que els homes ens ajudin

Ho dic d’entrada. Aquest llibre parla dels greuges que patim les dones i de la necessitat de frenar-los i evitar que es reprodueixin. Molts dels homes amb qui he comentat la necessitat de continuar difonent el missatge del feminisme s’han espantat. Els homes, per bones persones que siguin, encara que siguin prims (hi ha bones persones primes), veuen el món des del seu calidoscopi. I molts d’ells poden assistir a manifestacions en contra del racisme, a favor de treure les grues de la Sagrada Família o fins i tot ballar el dia de l’Orgull Gai per sentir-se megapropers a les causes minoritàries. Però aquests homes no hi són quan hi ha una manifestació a favor dels drets de les dones o a favor de l’avortament lliure i gratuït. És a dir, en contra de la violència de gènere. Jo estic segura que aquestes manifestacions i aquests articles escrits per homes que haurien de sortir de les aixetes de totes les publicacions importants no acaben de veure la llum perquè coincideix que aquell dia a aquella mateixa hora sempre juga el Barça. Sigui com sigui, ara és l’hora. Perquè no hi ha temps. Ens l’han estat robant durant tota la història de la humanitat. Qui necessita la independència real abans que ningú som nosaltres, les dones. I sense referèndum. Perquè pobre del que se li acudeixi votar-hi en contra. La democràcia també ens ha arribat més tard, a les dones, així que ara la inventarem nosaltres.

Una coseta de res per continuar: a mi no m’agraden les patums. A la de Berga no hi he estat mai. Però és que gent excitada, tocant-se i envoltada de foc no fa per a mi. Fins aquí la meva salutació a Berga. I la meva ignorància. Jo parteixo de la base de la consciència personal, de la qual es derivarà una consciència col·lectiva (recordeu-ho per a l’examen final). Som molta gent i no queda més remei que acabar formant part del grup. Però l’única cosa certa que tenim en comú les dones entre nosaltres és que som dones. Res més. Això et dóna dret a:

a) La barra lliure de begudes.

b) Pagar el triple a la perruqueria.

c) Poder estar de mal humor quan tenim la regla.

d) No mirar mai un mapa perquè, total, no els entenem.

f) Estar contentes per donar feina als planxistes.

Formar part del grup de les dones és formar part del grup més nombrós de persones de segona classe del món. Perquè finalment es tracta d’això. I per això convé que totes en siguem molt conscients, també, per poder eliminar, després, qualsevol etiqueta de classe que pesi sobre una persona. A les dones se’ns ha relegat a viatjar en el vagó que surt més barat. Però nosaltres el viatge l’estem pagant caríssim. No sóc partidària de l’associacionisme perquè no m’agraden els grups. És així, o t’agraden o no t’agraden. No dic que no siguin útils, però cadascú fa servir el seu mètode. Per això aquest no és un curs per treballar en equip (no hi havia res que suportés menys que el fet que m’assignessin un company o una companya de deures, això ens ho feien a les escoles concertades, suposo que a les lliures es deu poder triar. ¿Us imagineu que en una escola lliure no es pogués triar? És com si en un sindicat no es pogués... callo). Escolteu-me, que això és important: no cal formar part de cap ramat perquè ser única mola, només cal seguir el sentit comú. I el sentit comú és el que tenim la majoria de dones. Per això no cal que ens agrupem. Portem a les venes els valors de comunitat com portem el de rentar-nos la roba i el de fer anuncis de llevataques. El que ens diu el sentit comú és que el paper que ens continuen atorgant en la nostra societat patriarcal (escric patriarcal i m’enrampo els dits) no és el que ens mereixem. Perquè així és com ens estan sotmetent a una violència i una agressivitat que no permetríem ni al nostre fill més malcriat. D’acord, al fill sí... què no fa una mare per un fill! En fi, resumint, que l’home és l’hòstia. Però la dona o és verge o és puta. La dona sense matisos. La feminista dels collons. Doncs tot això s’ha acabat.

Per fer aquesta revolució, que és la revolució, estaria bé comptar amb els homes, però, sincerament, si totes les dones hi creiem, tampoc són imprescindibles, només cal que s’adeqüin als canvis. No es tracta que els homes ens ajudin. Com ara:

a) Anar a buscar els seus fills a l’escola un dia a la setmana.

b) Portar-los al Tibidabo el diumenge.

c) Posar una rentadora sense separar colors i amb aigua ultracalenta (sí que ens agrada el rosa, però no tant!).

d) Treure el cotxe del pàrquing quan la família marxa de cap de setmana i carregar-lo.

e) Acompanyar-te al metge quan t’estàs dessagnant.

f) Fer el sopar un dia.

No! En tot cas, es tracta que actuïn. Que es mullin. Que criïn les seves criatures de manera diferent de com els han criat a ells i comencin a veure el món amb els ulls de la seva altra meitat. No només per decidir si està bona i si te la faries dreta. De dretes ho estem. Però ens fa mal tot. Fins i tot amb sabata plana. [...]

Fets per memoritzar

Les dones estem resignades al paper que ens han donat els homes. Totes? Totes no!

Les dones som culpables d’una transmissió generacional que ens ha fet tal com som. Totes? Totes no!

------------------------------------

FEINA

Què s’entén per ‘renúncia’?

La paradoxa laboral més gran es representa en una piràmide. Fins i tot en feines on les dones són majoria, els llocs de responsabilitat estan ocupats per homes. A mesura que augmenta decreix la piràmide, i quan s’han d’omplir els llocs de presa de decisions, les dones van desapareixent.

En el rànquing dels executius més ben pagats a Catalunya el 2015, en un llistat de trenta persones, no hi surt cap dona. Pocs mitjans es fan ressò d’aquesta absència. Ningú no n’explica la raó. Ja us la dic jo. A les dones, els diners ens cremen a les mans. Millor cobrar molt menys que ells, oi?

Hi ha gent que hi entén i que parla dels avantatges econòmics que suposaria una incorporació veritable de la dona en el món empresarial i econòmic. Ens hem d’agafar al fet que serviríem per a alguna cosa, que si no... La qüestió és que com més dones treballin, més probable és salvar un sistema de pensions que ja està en números vermells en el futur. Però tornem a la mare dels ous de tots els problemes. Determinades activitats laborals demanen ara mateix un sacrifici que moltes dones no estan disposades a fer i al qual molts homes no estan disposats a sotmetre’s. Assolir determinats càrrecs per a una dona vol dir que hauria de comptar amb el mateix suport amb què compten els homes que han assolit aquests càrrecs, i que es poden permetre desocupar-se de qüestions personals amb la seguretat que ja se n’ocupa algú altre de la seva confiança: la seva dona.

Però repetir aquest esquema és tornar a caure en els mateixos errors però des d’un altre punt de vista. La incorporació massiva de la dona hauria de canviar les dinàmiques de treball i de vampirisme laboral. Així, de passada, també frenaríem el despropòsit d’aquest món que té com a objectiu un capitalisme voraç fins a la depravació.

Una de les feines que les dones podien fer quan encara no podien fer-ne gaires era la de secretària. Se suposa que les dones també naixem amb un sentit més desenvolupat de l’organització. Les secretàries escrivien a màquina. Les meves germanes van fer cursos de mecanografia. Encara que després no van ser secretàries. Les secretàries escrivien a màquina molt ràpid. O a mà. Sèries com Mad men han il·lustrat molt bé aquest món de dones al servei d’homes que els dictaven cartes, necessitaven molts cafès i llogar habitacions d’hotel per veure’s amb les seves amants. La secretària no només picava a màquina. Encara que quan picava a màquina semblava que les paraules estaven abans escrites que dites. Sempre m’ha fascinat aquella imatge de la secretària asseguda amb l’esquena recta donant sentit a les lletres d’una Olivetti i sempre em fa riure (i l’he vist mil vegades) aquell gag d’una secretària que escriu en un teclat d’ordinador i quan acaba la frase empeny la pantalla cap a terra com si fos el carro de la màquina d’escriure. És la imatge d’una secretària adaptant-se a les noves tecnologies. És la imatge del costum. Els costums, molts, s’han de trencar. Els ordinadors no cal. Ja es trenquen sols. El cas és que les noves tecnologies no han eliminat les secretàries, de la mateixa manera que el vídeo didn’t kill the radio star.

Les secretàries hi són perquè sense les secretàries totes les persones que en tenen no serien res. Ara que la vaig escrivint, la paraula secretària, m’adono que no m’agrada. Quan només hi havia secretaris, la secretària era la dona del secretari. Ara que hi ha moltes més secretàries, el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana es resisteix a acceptar secretària com a primera cerca. El primer que hi surt és secretaria. No guanyem ni per majoria.

La tecnologia no ens ha deixat sense secretàries. La feina de secretària és una feina per a dones. Perquè som més organitzades. Una secretària desorganitzada és un desastre. Però organitzar-se no és cosa de dones. Organitzar-se és massa pràctic. I el cervell pràctic el tenen els homes. Per organitzar el món, els homes. Per organitzar el despatx, la secretària. Mira que si aquestes certeses són reals, hem estat deixant que organitzin el món des de sempre els més desendreçats.

A les entrevistes que es fan a dones professionals se’ls pregunta per la seva conciliació amb la vida familiar. Si tenen fills. Si en volen tenir. Si tenen parella. Si. Si. Si. Sempre hi ha un moment que es tracta el tema dels fills i de les renúncies. No tenir parella pot ser un avantatge empresarial, però continua generant desconfiança, en segons quins àmbits, una dona que viu sola. En les entrevistes als mitjans, dones periodistes que pregunten a altres dones com s’ho fan per tenir cura dels fills i les mateixes dones periodistes (amb fills o sense) que no ho pregunten als homes. Si surt el tema, alguns diuen que es penedeixen de no poder passar-hi més temps. Però no se’n deuen penedir gaire perquè continuen sense passar-hi més temps. Certament, la renúncia de les dones és superior a la dels homes. Però, què s’entén per renúncia? [...]

Pregunta d’examen

a) Ens tanquen portes? Si creus que sí, per què diries que passa?

b) La societat ens ajuda a dedicar temps a cuidar els nostres fills?

c) Podem triar entre cuidar els nostres fills i la nostra vida laboral i personal?

d) Per què tenim fills?

e) Hem perdut tots els fils que ens connecten a alguna cosa que tingui sentit?

La resposta correcta a totes aquestes preguntes és fàcil: som dones. No ens hem d’exigir res més. No podem demanar que la vida sigui més fàcil. Però que sigui molt més justa, sí. Per demanar que no quedi. Si el món fos un banc ens dirien que no. Però... merda, el món és un banc!

-------------------------------------

PARITAT

Ja els hem donat prou treva, oi?

En política, a les dones se’ls continua donant la cartera d’Educació i de Benestar Social, i rarament hi ha una dona a Economia o Interior. L’objectiu principal, per als grecs, era sortir de la crisi. Ho assegurava un govern d’homes, entre els quals hi havia l’objecte de desig de les dones europees, Iannis Varufakis. No s’havien vist mai tantes dones comprant un llibre sobre economia. (Ahà, les dones som com els homes. Si qui ens ven el producte o la idea està bo, ho comprem. El criteri sexual val per a tothom.) Les feministes gregues (i les no gregues) es van queixar i recordaven que la causa de les dones (que és una causa immensa) sempre es queda per sota de totes les altres causes, que es consideren més importants. I aquest és l’error. Que la política menystingui l’empoderament de les dones és una manera de repetir els errors una vegada rere l’altra. Però, sobretot, és la prova que el món camina a ulls clucs en una injustícia permanent. No els vol obrir. No li interessa. Com si fos una injustícia menor, del pal “ja rentaré els plats demà, que avui estic massa cansat”. Sort que les gregues, com les catalanes, tenen unes olives ben bones a l’abast. Ho dic perquè a mi les olives em curen la depressió. Que em retinguin els líquids que vulguin. He nascut dona i tinc el privilegi de viure en un país ple d’oliveres. I una cosa us dic: el Varufakis és molt interessant. Però és més baixet del que us penseu. Jo l’he vist. Ahà!

La paritat és un tema del qual s’ha parlat molt. Hi ha opinions de tots els gustos. La majoria no hi està d’acord perquè considera que cadascú ha d’arribar a la posició que vulgui a través dels seus mèrits. Ho dèiem abans, com si des de fa segles les dones no aguantéssim una quantitat ingent de personal inútil en càrrecs significatius i en càrrecs molt significatius.

La discriminació positiva és una manera radical d’imposar la no discriminació. És una postura que no agrada perquè és una imposició, però després de deixar passar tant de temps i de veure que a tot estirar formem el 30% d’alguna cosa, l’única manera de fer-ho millor és a través de la imposició. Cansa molt haver d’estar sempre trucant a la porta per demanar permís. No volem ser més com la Catalunya de la puta i la Ramoneta (una expressió també molt feminista, per cert). Ai. Les quotes. Hi va haver una època que si deies que estaves a favor del sistema de quotes se’t tiraven a sobre com si fossis una de les pitjors terroristes o una carcellera d’Auschwitz. Et miraven amb menyspreu. Aleshores et posaves en dubte a tu mateixa. Perquè ets d’esquerres i, merda, les imposicions no molen. Però et fas una mica més gran i hi vas donant voltes fins que arribes a la conclusió que la societat tampoc no mola tant, que va molt lenta si li poses al davant temes que no considera prioritaris (però que ho són, hi insisteixo) i que la imposició és l’única manera d’arribar a determinats objectius. Ja els hem donat prou treva, oi? I oi que ells per ells sols no ho canvien? Doncs per collons que s’ha de canviar. Pels seus. Menys collons i més pits. Que quedi clar que la vulgaritat tampoc és només un atribut masculí.

Moltes dones creuen que les dones hem d’assolir objectius més ambiciosos per mèrits propis. Molt bé. El problema és que els mèrits ja els tenim. Però l’argument d’aquestes dones és que no està bé que vulguem prendre la feina als seus marits. A més, que les dones siguin ambicioses professionalment és sinònim de menystenir el més preuat per a una dona: la família. La política també ha de fer la seva feina de trencar amb aquests estigmes. Campanyes que ensenyin que una dona té tot el dret de ser ambiciosa. Campanyes que diguin que l’ambició màxima d’una dona no ha de ser necessàriament formar una família. [...]

Fets per memoritzar

La paritat és necessària perquè és necessari el costum, la quotidianitat, de veure dones a tot arreu, ocupant càrrecs i taules d’opinió, dones que valen i homes que no valen. Aquest costum no el tenim i és necessari per lluitar en igualtat de condicions. I qui diu lluitar diu ser, que sona millor. Molt millor.

-------------------------------------------

MARES

També podem follar sense pensar en res més

És inevitable. A totes les dones ens pregunten, en un moment de la vida, pel tema dels fills. Cada vegada ho pregunten més tard perquè cada vegada les dones del sud tenen els fills més grans. No els fills. Les dones. Del sud. Que són més velles. Que les dones del sud cada vegada són més grans quan tenen el primer fill. Aaaara, coi.

La dona va lligada a la maternitat a través d’un cordó umbilical amb la naturalesa. Nosaltres parim. Però parim si volem i parim sacrificant i encara culpabilitzant-nos de no estar prou aquí ni allà, com si parir ens atorgués la capacitat de ser omnipresents. No som déu, hòstia. Nosaltres només podem parir. No podem expulsar Eva del paradís ni podem crear un paradís que ens expulsi, ni crear un animal tan poc domèstic com el rinoceront. Podem fer criatures que després seran homes i dones que en faran més o no. Però també podem follar sense pensar en res més que en el plaer sexual i que les criatures les tinguin les altres. Aquestes altres, que consti, també poden follar només per tenir plaer sexual i no veure’s obligades a fer-ho amb la voluntat expressa de ser mares. Les mares follen, que és una cosa difícil d’assimilar per a tothom. Però ja està. Tanquem la porta de la seva habitació. Que una cosa és saber-ho i l’altra saber-ne més del compte. En aquest procés, el de la maternitat, la mare de totes les mares, la mare naturalesa, també ens ha volgut bé: la que ha de ser l’experiència més fascinant de la nostra vida, la viurem amb dolor. Només faltaria. Som dones. I la nostra cultura ens ho repeteix: les coses generades amb esforç i patiment es valoren més. Si no pateixes, no paga la pena. De les experiències xungues se n’aprèn molt. Pfff.

Hi ha expressions de les quals tenim l’exclusiva. És el cas de la desafortunadíssima “se t’ha passat l’arròs”. Penseu, per un moment, en el tema gràfic. La imatge de l’arròs covat. És molt desagradable. Així que com a resposta a aquest comentari teniu:

a) És impossible, perquè jo no sé cuinar.

b) A mi potser se m’ha passat l’arròs, però a tu no te’n passo ni una.

c) Ui, és que no suporto les coses poc fetes.

L’ arròs covat és el nostre cos. Que va a terminis. El famós rellotge biològic s’hauria de dir, més aviat, bomba de rellotgeria. Perquè sempre explota. Tant si tens fills com si no. Arriba un moment que aquest rellotge desapareix. Tot és finit menys l’absurditat. Però actualment veiem mares amb edat de ser àvies i fills que sobreviuran gairebé tota la vida a les seves mares. Experiments, en definitiva, que jo personalment no he entès què volen demostrar. Ja se’ns ha allargat molt la vida. No n’hi ha prou? Però, és clar, aquest debat s’obre només quan les dones grans volen tenir fills. Fins ara estàvem acostumats a veure com homes grans tenien fills. Això rai. Dones de trenta anys pareixen fills d’homes de vuitanta. Quins campions! Ells! Doncs ni una cosa ni l’altra. És gairebé segur que, tinguis els fills a l’edat que tinguis, vindran amb un trauma sota el braç. Però acceptar els límits és senyal de maduresa. No passa res. Hi ha moltes coses que es poden fer als vint i no es poden fer als quaranta. Però als cinquanta encara es pot ballar desenfrenadament una cançó dels vint (que l’endemà et faci mal tot no compta). [...]

PERFIL DE L'AUTORA

Natza Farré

Admiradora de Leonard Cohen i de Portugal, la periodista Natza Farré posa seny i de tant en tant males puces a La competència, el programa de RAC1 en què fa callar els personatges sense contemplacions, com ho va fer al .Cat de TV3. Irònica de mena, també sap deixar l’humor de banda quan el tema ho demana, com quan va viatjar pel Brasil de Lula, una estada que va documentar en el llibre Per fi, Brasil (2003), escrit a quatre mans amb Anna Tortajada.