La mirada de Jane Bown (1925-2014) i els testimonis que va recollir amb la seva llegendària Rolleiflex -més tard treballaria també amb una Olympus-, abracen gairebé sis dècades de la vida del Regne Unit. El 1949 va començar a col·laborar per a The Observer ambun encàrrec del llavors nou editor gràfic del diari, Mechtild Nawaisky, a qui ella havia conegut al setmanari cultural Lilliput. Aleshores, Bown pràcticament només feia retrats de nens. Però Nawaisky n’hi va demanar un del filòsof Bertrand Russell. “Estava aterrida. I no crec, realment, que sabés qui era”, declararia molt anys més tard, recordant l’episodi. Va ser l’inici d’una gran amistat; si es prefereix, d’una gran relació.

Ara, la Proud Central Gallery de Londres presenta, fins a mitjans d’agost, una breu però exquisida mostra del món i els rostres que va reflectir Bown. En teniu un tast amb aquestes quatre imatges. L’única en color, la dels Beatles (1967), la va aconseguir gairebé per casualitat. Passejava el seu gos per un parc de Sevenoaks, un poblet molt als afores del sud-oest de Londres, i Bown se’ls va trobar mentre feien la filmació d’un anunci promocional de l’àlbum Penny Lane. Va tornar a casa seva per agafar la càmera i els únics rodets que tenia eren de Cibachrome en color. La foto, i com la va aconseguir, diu molt de la seva manera de fer. En feia amb el mínim equip possible. No carregava mai amb llums extres. Volia captar el moment més natural. Espontaneïtat però no improvisació. A la galeria se’n pot veure un retrat de la cantant Björk, de 1995. “Sovint veig la foto immediatament. Però hi haig de treballar”. La que va treure de Björk va ser la de l’últim negatiu dels quatre rodets emprats. Bastant més del que utilitzava idealment en una sessió: gastava, a tot estirar, un rodet i no s’hi estava més de quinze minuts. La gran tècnica li permetia fer-ho. El blanc i negre hipnotitza.