CAPS I PUNTES

Històries de botxins

"Un professional marginat i segregat per la creença que duia malastrugança"

Aquesta casa no ha canviat gaire de com la va descriure Joan Amades, per a qui era la més petita de la ciutat. La podeu veure a la plaça del Rei, forma part del Museu d’Història de la Ciutat. Aquí hi vivia el botxí, un professional marginat i segregat per la creença que duia malastrugança. La ubicació del seu domicili no era casual, era al lloc on es donava turment als reus, s’aixecaven les forques i s’encenien les fogueres per als heretges. Llavors, la seu de la Inquisició tenia la seva entrada principal a la mateixa plaça.

Amades explica moltes de les llegendes que circulaven sobre aquest personatge, com el mercadeig que feia amb els ossos de les seves víctimes i amb les cordes dels penjats. D’històries de botxins n’ha donat moltes, aquesta ciutat. La meva favorita l’explica Feliu de la Peña a Narraciones historicas, on parla del que n’exercia quan va començar el setge del 1714. El van detenir mentre saquejava un domicili i va ser condemnat a mort. Qui va aplicar la pena va ser el seu ajudant, que era també el seu gendre. Tot queda en família.

L’any 1820, quan els barcelonins van acomiadar els inquisidors a garrotades, molts botxins dels tribunals van canviar d’ofici i es van fer cirurgians o barbers. Llavors les execucions es feien a l’esplanada de la Ciutadella, on s’explica que el sinistre comte d’Espagnac es passejava entre els penjats bevent, cantant i estirant-los els peus. El 1848 l’escenari de la pena capital es va desplaçar al portal de Sant Antoni i després al pati de Corders, al costat de la presó d’Amàlia.

El botxí d’aquella època era Nicomedes Méndez, un senyor de llarga barba que criava gallines i canaris, i quan tenia feina s’afaitava. Ell va matar personatges com Santiago Salvador, el de la bomba del Liceu. La filla se li va suïcidar quan va abandonar-la el xicot, en saber la professió del sogre. I va estar a punt d’ajusticiar el fill, que havia agredit un guàrdia civil. Un cop jubilat va proposar d’obrir una atracció de fira al Paral·lel, on pensava mostrar la seva habilitat amb el garrot vil. Un dels garrotats per Méndez va ser Silvestre Lluís, l’última execució pública. També va pelar Joan Rull, el primer reu mort a la Model.

A Méndez el va substituir Rogelio Pérez Vicario, tot i que va ser el botxí de Burgos Gregorio Mayoral qui el 1922 va executar dos anarquistes i un parricida. Pérez Vicario era un infermer que no estava preparat per a la feina, i que va protagonitzar diversos incidents. A Lleida va massacrar Antonio Farré i Àngels Ballester, a qui va tardar molt a matar. La seves següents víctimes van ser dos anarquistes més, morts a Terrassa. En represàlia, uns pistolers van assassinar-lo el 1924. Aquell mateix any i el següent van ser garrotats quatre anarquistes més.

El nou botxí titular de Barcelona va ser Federico Muñoz Contreras, que el 1926 va acabar amb José Didón, un pastor que havia violat i assassinat una nena petita. Muñoz va estar dos anys inactiu fins que el 1934 es va restablir la pena de mort per a casos de terrorisme. Molt aviat li va tocar escanyar l’anarquista Andrés Aranda. Un mes i mig després van matar-lo quan era en un bar de Sant Andreu, a la mateixa hora que havia mort Aranda. L’assassí, Ginés Urrea, seria afusellat per aquest crim el 1952, en una de les últimes execucions al Camp de la Bota. Un any més tard ocupava la plaça Vicente López Copete, un dels executors més prolífics de la presó barcelonina. A ell li corresponia acabar amb Salvador Puig Antich, però el van acomiadar abans i va substituir-lo Antonio López Sierra, que el dia de l’execució no estava en les millors condicions. Aquella seria l’última actuació d’un botxí a casa nostra.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat