Ormuz, paleta de colors i tradicions

Situat al golf Pèrsic iranià, Ormuz és un aiguabarreig de pobles i tradicions que conflueixen en un territori molt reduït en què la pobresa de les construccions conviu amb un paisatge acolorit que també es troba a l’interior d’algunes cases
Ormuz, paleta de colors i tradicions / RICARD ALTÉS MOLINA

SÓN DOS QUARTS DE SIS DEL MATÍ I ELS MUETZINS de les set mesquites de la població d’Ormuz entonen a l’uníson la crida a l’oració per als parroquians, que de mica en mica es treuen la mandra de sobre. Els altaveus de cada mesquita s’encarreguen de comunicar-ho, mentre un fidel es desplaça pels carrers polsegosos i alguns nois boten les seves barques a veure què pesquen avui. A l’altra banda del mar encara s’observen els llums de la ciutat de Bandar Abbas, només a cinc milles de distància de l’illa.

Al port d’Ormuz comença l’activitat. Les llanxes o vaixells de pesca (que els àrabs anomenen dhow ) ja han sortit a feinejar i es perfilen a l’horitzó amb la seva estructura que tant recorda les caravel·les medievals. A la dàrsena, alguns passatgers fan petar la xerrada mentre esperen els vaixells que comuniquen l’illa amb la gran ciutat, i que de mica en mica aniran desembarcant grups reduïts de turistes per visitar la fortalesa portuguesa o els racons de l’illa modelats per la naturalesa que s’amaguen entre muntanyes de sal.

El Hassan és un dels dos vigilants que fan guàrdia a la fortalesa de Nostra Senyora de la Concepció. Entre les seves pedres, el Hassan mostra amb posat contingut les restes que encara es poden veure, com ara la presó, l’església excavada als baixos de la plaça d’armes de la fortalesa o la interessant cisterna per a l’aigua de la guarnició, un element bàsic, ja que durant segles els governants de l’illa havien de fer-se dur l’aigua del continent atès el dèficit d’aigua dolça.

Home de poques paraules però amb un sentit de l’humor que transgredeix la seva inexpressivitat, el Hassan no es cansa de portar els visitants amb el seu motocarro per mostrar-los els racons més esplèndids d’aquesta illa de només 42 km i amb un perímetre de 24 km. Les seves dimensions la converteixen en un indret perfecte per descobrir i gaudir de l’hospitalitat de la gent i les meravelles geològiques.

Malgrat ser probablement el millor ambaixador de l’illa i gran amant de la naturalesa, el Hassan aporta una nota lacònica i realista sobre la situació de la població. Riu per sota el nas quan algun visitant li diu que Ormuz és un paradís: “S’assembla més a una presó: quan el mar colpeja amb força no hi ha possibilitat de sortir-ne. Els pocs turistes que arriben ho fan per l’Any Nou Persa, els caps de setmana i durant algun pont llarg, però la resta de l’any no hi ha feina”.

La crua realitat és que l’índex d’atur és elevadíssim, de manera que qui pot va i torna de Bandar Abbas per treballar i d’altres es busquen la vida amb els turistes que visiten l’illa, la majoria iranians. A més, a causa de l’atur -que afecta gran part de la població i que la converteix en doblement marginada (per viure en una illa sense activitat econòmica i per no tenir feina)- un percentatge elevat de joves consumeixen drogues. Segons afirma un doctor del centre mèdic de l’illa, més del 50% de la població ha consumit alguna droga i un 30% és drogodependent. Això fa que la situació sigui encara més crua i insostenible. El que els pocs visitants perceben com un paradís, per a la població és un infern.

SOBRE L’EMPORI COMERCIAL

A diferència d’avui, segles enrere l’illa d’Ormuz va atraure les ànsies de negoci de comerciants d’Egipte, Rússia, Socotra, Zanzíbar, Gujarat, les Maldives i fins i tot Java. Trobem relats que en parlen en escrits de viatgers com ara Marco Polo, Ordoric de Pordenone, Ibn Battuta i el rus Afanassi Nikitin. Al llarg dels segles l’illa va passar per diferents mans. Els historiadors parlen de presència sassànida, i des del segle XII la regió on es troba va ser la seu d’una dinastia d’Oman que va haver de batallar contra els poders regionals.

Cap a finals del segle XIII l’antic port d’Ormuz, situat al continent, a prop de l’actual ciutat de Minab, va ser traslladat a l’illa de Jarun, batejada com a Nova Ormuz (aquest és un dels motius pel qual des de sempre hi ha hagut lligams molt estrets entre Ormuz i Minab). La seva ubicació la feia més fàcil de defensar de les incursions de les diferents tribus i fins i tot dels atacs de Tamerlà, i així es va convertir en el port de càrrega i distribució més important i pròsper de les mercaderies que arribaven de diferents bandes. Com no podia ser d’altra manera, també va atraure l’avarícia d’altres potències, com ara otomans i portuguesos. Aquests últims -encapçalats per Afonso de Albuquerque, el Cèsar d’Orient- van fer acte de presència a l’estret d’Ormuz cap al 1507 i van construir diverses fortaleses a les illes de l’estret, les quals són testimoni de la seva presència. La d’Ormuz és potser de les més grans.

El 1622, finalment, els perses van aconseguir reprendre de mans portugueses el control de la zona amb una flota conjunta de perses i anglesos, encapçalada per Emam Qholi Khan, fill del famós comandant georgià del xa Abbas I, Allahverdi Khan. A partir d’aquesta data el mateix xa va ordenar traslladar les activitats comercials d’Ormuz al veí port de Gamrun, anomenat pels portuguesos Comorão, i que des de llavors es va rebatejar com a Bandar Abbas en honor al xa que havia recuperat la glòria imperial per a Pèrsia. Amb l’esmentat trasllat, l’illa va perdre tota la importància que durant segles li havia atorgat la seva ubicació a l’estret. Entre el 1798 i el 1854 va estar sota administració del sultanat d’Oman, però des del 1854 va tornar definitivament a mans perses.

SOBRE LA GENERACIÓ ACTUAL

Després dels segles daurats com a empori comercial i centre d’exportació de sal, actualment l’economia de l’illa es basa en la pesca i el contraban. L’única indústria activa se centra en l’extracció d’un dels materials que hi abunden més, l’òxid de ferro, conegut a l’illa com a guelak, i que fa uns sis anys va ser objecte de protestes de grups ambientalistes que van denunciar-ne l’exportació i la consegüent degradació dels espais naturals. Juntament amb la població local van aturar-ne l’exportació en massa. Actualment segueix funcionant, per bé que a un ritme més baix, la petita factoria de transformació de la roca en pols, que està envoltada permanentment d’una capa vermella que en cobreix l’estructura, així com l’entorn i part de la carretera que porta de la factoria a la dàrsena.

El Ruholla és un dels treballadors de la factoria. Cada dia es vesteix amb el mono envermellit per la pols vermella i es posa una màscara per evitar aspirar les partícules d’òxid de ferro. Juntament amb els seus companys s’encarrega d’omplir les saques amb aquest mineral i tenir-les preparades per embarcar-les al vaixell que arriba cada setmana per endur-se-les. “Ens paguen poc, cent cinquanta euros per vuit hores de feina, però és una manera d’estar ocupats i poder continuar vivint a l’illa”, diu. El Ruholla comenta que el guelak, a més del seu ús en cosmètica i com a colorant, també es fa servir tradicionalment per elaborar una salsa. Barrejat amb sardines, suc de taronja àcida i sal s’obté el suragh, que es menja amb pa o arròs.

A més de la seva importància històrica en el comerç del golf Pèrsic, Ormuz també destaca per l’esplèndida naturalesa que l’envolta i que és un pol d’atracció per al turisme. Al capdavall, la població ocupa l’extrem nord de l’illa i tota la resta es podria considerar parc natural, amb capes de material volcànic que converteixen l’illa en una paleta perfecta de colors ocres que ha inspirat l’obra de diversos artistes.

LA CASA DELS ARTISTES

Un d’aquests artistes és el Dr. Ahmad Nadalian (Sangsar, Iran, 1963), de qui el Hassan i la seva dona Xokher són la mà dreta. Nadalian s’ha instal·lat a l’illa per motius artístics i de salut. Ja fa nou anys que aquest artista, escultor i pedagog ambientalista hi va arribar per primera vegada i va quedar captivat per tots els colors que emergeixen del subsòl. Va estar-se uns anys vivint en contacte directe amb la naturalesa fins que el 2009 va crear la Casa d’Artistes del Golf Pèrsic com a centre de residència per a artistes.

A més de font d’inspiració, aquests anys passats a l’illa l’han portat a fer un pas més enllà de l’art i ha pogut demostrar que també es pot canviar la realitat per mitjà de l’activitat artística. Per fer-ho ha involucrat la gent del barri on hi ha casa seva per desenvolupar un projecte d’ecoturisme.

“Aquesta és la millor manera d’aportar alguna cosa a aquesta comunitat, ensenyar-los una manera de millorar la seva situació econòmica i així poder preservar el seu estil de vida tradicional, sense que hagin de marxar lluny a buscar-se la vida -explica-. La meva feina és purament artística, però si vius aquí no pots quedar-te aliè al que veus quan surts cada dia a passejar. Vaig fer aquest pas per oferir les eines amb què treballar a la comunitat veïna del museu. Per a mi el fet que aprenguin ells mateixos a desenvolupar-se amb els meus consells és una manera d’esculpir amb material humà”.

Gràcies a la seva activitat artística i pedagògica, Nadalian ha aconseguit formar diverses persones en la pintura, com ara les seves joves ajudants Fatemeh i Salimeh, que cada dia van al museu per rebre els visitants i treballar en els projectes artístics.

Un cas molt interessant és el de la Kanís, una dona que amb set anys va ser concertada en matrimoni com a segona muller d’un home molt més gran que ella i destinada a ser una simple mare de família, però que de gran va decidir començar a dibuixar. Nadalian, impressionat pels seus dots artístics i per la seva vida -amb tres matrimonis i tretze fills-, la va animar a explicar-la per mitjà de la pintura. Així, va transformar les parets de casa seva en la tela on explicar-la.

NATURALESA I TRADICIONS

La naturalesa tan inspiradora d’Ormuz es tradueix en turons, valls i penya-segats que són l’expressió màxima de tota la gamma de colors. Indrets com ara les formacions en forma de cascada de l’interior de la cova de Sal; l’extensió de la platja de la Solitud quan baixa la marea; la vall de l’Arc de Sant Martí i la seva macedònia colorista; la gamma de tons ocres del torrent de Sal; la diminuta cova de la Meditació a la vall del Silenci, amb el seu sortidor curull de sal; la Roca dels Dos Minarets; l’escarpada i estreta vall de les Estàtues, que el fort vent del sud de l’illa s’ha encarregat d’esculpir i que és un punt perfecte per delectar-se amb la posta de sol, o l’immaculat blanc de les Muntanyes Nevades són algunes de les principals atraccions geològiques. No és difícil, també, observar alguna despistada gasela en el seu medi natural, o alguna guineu vagant a la recerca d’alguna cosa per menjar.

A més de l’espectacularitat dels paisatges, un altre dels grans tresors que aporta Ormuz és la seva gent. A les seves faccions s’hi observen clarament l’heterogeneïtat i l’aiguabarreig de cultures que es concentren en un espai tan petit, on ens podem sentir com si fóssim a l’Índia, Zanzíbar o el Iemen. Tot plegat té un motiu històric. Com a empori comercial, un dels productes d’intercanvi durant molts segles van ser els esclaus arribats de l’Àfrica. Alguns d’aquests esclaus es van quedar a l’illa, es van casar i van aportar el seu granet de sorra a aquesta petita societat multicultural. Altres influències, com ara la balutxi, l’índia o la dels països de la península Aràbiga, procedeixen dels comerciants que s’hi van instal·lar i que van deixar-hi la seva empremta cultural. Per no parlar també de les tribus bakhtiaris o els mateixos perses.

Aquest creuament de cultures fa que Ormuz i la província d’Ormuzgan tinguin la seva pròpia idiosincràsia a dins de l’Iran. Ells mateixos s’anomenen bandarís i el seu dialecte mostra la influència de totes les cultures que l’han creuat. En passejar pels seus carrers es té la sensació de trobar-se molt lluny de l’Iran. Concretament, a Ormuz no es nota la pressió religiosa que es pot viure a Iazd o Esfahan, per exemple.

D’altra banda, el negre dels xadors es troba gairebé relegat a commemoracions religioses. Potser justament fruit de la influència índia o africana, les teles dels xadors són de colors i estampats diversos, i per sota les dones llueixen shalvar o pantalons encara més acolorits i amb brodats daurats i platejats sobre fons verds, grocs, vermells, violetes... Aquesta profusió de colors en la manera de vestir diària és poc comuna a l’Iran actual. Un altre dels elements de la indumentària femenina és el borqeh, una màscara amb diferents formes o colors, en funció de la regió, que cobreix la cara de les dones casades per protegir-les de mirades alienes. La gent afirma que el borqeh va començar a utilitzar-se amb l’arribada dels portuguesos a les costes iranianes.

EL “VENT NOCIU”

Una influència de procedència africana molt arrelada en la cultura bandarí, i que comparteix amb altres països del Golf, és el zar, que es tradueix com a “vent nociu”, molt apropiat per a una cultura que es basa en la pesca i la força dels vents, i que té en el mar el medi natural. Mohammad Nik, baba zar o exorcista d’Ormuz, explica la seva tasca: “Es tracta d’un ritus d’exorcisme semblant al de les cultures animistes africanes, en què el malalt posseït per un aire nociu acudeix al babaā zar (per a les dones hi ha una mamaā zar ). Durant una setmana mantenim el pacient aïllat, només el pot visitar el baba zar. L’objectiu d’aquest aïllament és purificar-ne el cos abans de la cerimònia que tindrà lloc durant tres nits”. Amb música de tambors i cants específics per als diferents tipus de zar s’intenta exorcitzar el pacient.

“Ningú pot lliurar-se del zar i la nostra funció es aplacar-ne la fúria -afirma el Mohammad-. Les sessions duren entre quatre i cinc hores. En les dues primeres sessions simplement fem un acompanyament del malalt amb música, i en la tercera és quan xerrem amb el zar ”. És curiós observar que la llengua emprada en el ritual és una barreja de persa, àrab, hindi i suahili, un exemple viu de la necessitat de comunicar-se amb els pobles que arribaven fins a aquestes costes i que demostra l’amalgama de cultures presents actualment.

El Mohammad continua explicant el ritual: “En la conversa preguntem al zar què vol, i li oferim diversos objectes, com ara un anell o una safata amb dolços, a canvi que abandoni el cos del pacient. La idea és allunyar aquest mal esperit del cos del malalt, però de vegades no ho aconseguim i cal tornar a fer el ritu la setmana següent”. Aquesta tradició té un component musical molt important que es tradueix en un festival que cada mes de maig se celebra a la població de Salakh, situada a la veïna illa de Qeshm, i que reuneix tots els baba zar i grups musicals que acompanyen la cerimònia.

L’ecosistema humà i natural d’Ormuz podria considerar-se en perill d’extinció. La població segueix mantenint la seva forma de vida tradicional per impossibilitat de progressar, i això per si mateix suposa una amenaça a la seva idiosincràsia, ja que els joves, cada vespre, des del passeig marítim, són testimonis que a només cinc milles de distància, creuant la mar, s’encenen els llums de tot un món diferent de modernitat, comoditats i progrés a Bandar Abbas, amb les seves botigues d’electrònica i electrodomèstics, l’exclusiu i refinat barri de Golshahr, restaurants de menjar ràpid, carrers asfaltats i parelles de joves que passegen agafats de la mà protegits per la penombra del passeig marítim. Un pol d’atracció que es troba prou a prop per arribar-hi i deixar enrere paisatge, casa i tradicions.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT